TIÀMAT – TIA

1
LA MARE DE L’UNIVERS. – NOTES DESORDENADES.
lluís maria xirinacs i damians, barcelona, abril 2007. Actualitzat: 20 juliol 2007.
A.- Prehistòria, història i mites.
1.- (LMXD). Descripció simplificada de les etapes històriques d’evolució dels sistemes o arquetips de relacions socials (no dels mitjans de producció, que van sempre avançats) amb els seus mites. Les dates d’inici d’etapa fan referència aproximada a la primera aparició de l’etapa sobre la terra. Encara avui es troben algunes societats molt aïllades que no han passat de les primeres etapes. (Vegi’s 2):
1A.- Paleolític inferior (-4.000.000 aprox.): viriarcat (mascle conductor de l’horda); salvatgia.
1B.- Paleolític mig (-140.000 aprox.) gerontarcat (senat de vells, els joves especialitzats en tòtems de cacera i pesca són lluny a la recerca de captures; festa i mercat periòdics conjunts). Homo sapiens neandertalesis.
1C.- Paleolític superior (-40.000 aprox.): matriarcat (línia materna de successió, presidència de la gran mare en les assemblees d’adults del clan, protoagricultura i protoramaderia invenció femenina a peu de cova). Homo sapiens sapiens o cromagnonensis. Arbre de confederacions de comunitats troncals de democràcia directa.
1D.- Mesolític (-12.000 aprox.) (5B, 10): barbàrie, crisi, guerres (anatema, genocidi), es perd la primera agricultura i la primera ramaderia, patriarcat, feudalisme (línia paterna de successió, tirania del paterfamílies, patria potestas: dret de vida o mort sobre la dona, els fills i els servents (famuli); família, tribu; infeudació, servitud), dominació de la dona fins a avui dia (4). Aparició de l’Estat en forma de grup o casta de guerrers dominants encapçalats per un rex.
1E.- Neolític (-8500 aprox., Mesopotàmia) (5A, 11): civilització, assemblees de mascles adults, protourbanisme (polis kai demos) “burgesia”, “república”, “imperi”, moneda, agricultura, ramaderia, ceràmica, metal·lúrgia de plata, or, coure (Eneolític) i estany, revolució artesanal, pau armada i emmurallada, comerç internacional, prosperitat, cultura, la Mare universal, el Toro patriarcal dominat; al final, l’escriptura i el bronze (Bronze antic).
1F.- Bronze mig (-2.400 aprox. 1r. imperialisme babilònic: Sargó I) (12): imperialisme, l’Estat d’una nació domina les altres, tirania, despotisme, esclavitud, moneda anònima; tot plegat fins a avui dia.
1G.- Hel·lens predòrics (-2.000 aprox.; Creta, Micenes) = 1E.
1H.- Invasions dòriques (-1200 aprox. Grècia) = retrocés a 1D.
1I.- Monarquia romana (-700 aprox.) = 1D
1J.- Grècia clàssica (-600 aprox. Ciutats Atenes, Corint, Tebes, Espata, etc.) = 1E
1K.- República romana (-500 aprox.) = 1E.
1L.- Hel·lenisme (-300 aprox. Mediterrani oriental) = 1F.
1M.- Imperialisme romà ( 0 aprox.) = F. 1Q.- Internacionalisme cristià inicial (Jesús i Pau).
1N.- Invasions bàrbares (+400 aprox., alta edat mitjana europea) = retrocés a 1D, art romànic, servitud de la gleva, feudalisme.
1O.- Burgesia europea (+1.000 aprox., baixa edat mitjana europea) = 1E, art gòtic i renaixentista.
1P.- Imperialismes europeus (+1.500 aprox., Portugal, Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Rússia, E.U.A.) = 1F, esclavitud, proletariat..
1Q.- Internacionalisme i universalisme finals.

2.- (LMXD). En el procés descrit a 1 hi ha canvis de fase sobtats, sovint molt
traumàtics. La immediata anterior és recordada posteriorment de forma mitificada com a gran cosmogonia original. Si més no així ens consta en les darreres de les quals ha quedat constància escrita. Alguns canvis de fase importants.
2 (1A).- Pas de la humanitat al bipedisme.
2 (1B).- Sortida de l’Àfrica al fred. El foc.
2 (1C).- Pas al matriarcat pacificador. (Mite del paradís terrenal)
2 (1D).- Pas al patriarcat guerrer i la servitud. (Mite del pecat original) (5).
2 (1E).- Pas a l’urbanisme, l’agricultura i la ramaderia. (Mites de Caim i Abel i de la Torre de Babel)
2 (1F).- Pas a l’imperialisme i l’esclavatge.(Mite del diluvi universal).
3.- (LMXD). Morgan, Marx i Engels, en L’Origen de la família, la propietat privada i l’Estat (33) parlen de “Salvatgia” comunista matriarcal (1A-1C), “Barbàrie” patriarcal de servitud (1D) i “Civilització” patriarcal esclavista (1F). Ignora encara la “Civilització” no esclavista (1E).
4.- (LMXD). El pas al patriarcat (1D) fou especialment traumàtic. Desapareix en sec (-12.000 aprox.) l’esplendor de la cultura rupestre del final de 1C (magdalenià). Molts símbols ens suggereixen inequívocament l’estat anterior al patriarcat. L’escriptura apareix molt més tard (-4.000 / -3.000) en un llarg procés que va des de la moneda escripturada (-8.500 aprox.) fins a l’escriptura alfabètica (-1.500). Els relats escrits tots són patriarcals. No “saben” l’estat anterior de coses. Però transmeten, sense entendreles,
situacions pre-patriarcals molt indicatives.
5.- (André Van Lysebeth, Tantra, le culte de la Feminité, Edivox, Lausanne, 1988, TCF).
5A.- “Civilitzacions neolítiques” (1E, 11): Estructura social igualitària, matrilineal, no piramidal. La dona no serveix l’home. Té un estatut social elevat: la tribu creix mercès a la seva fecunditat i l’agricultura que ella ha inventat. Ideologia i religió: culte a la deessa-mare, la Gran Avantpassada i valors femenins: pau, amor, art, protecció de la natura. La dona és sacerdotessa, sexualment desenvolupada i lliure. Cap antinòmia entre
l’espiritualitat i la sexualitat. Cap guerra de conquesta; la progressió es fa lentament per eixamenada i ocupació de nous territoris desforestats. Un dels primers testimonis:
Txatal-Hüyük (Anatòlia): -7.500 aprox.
5B.- “Pastors nòmades de les estepes [bàrbars mesolítics]” (1D, 10): Estructura social: patriarcat amb una estructura jeràrquica piramidal (al cim, el cap de clan, després els seus guerrers, els bards, etc.) organització ja militar, disciplina. La dona és sotmesa al mascle; el seu estatut és inferior, fins i tot quan ella no és esclava. Ideologia i religió: déu mascle, culte de l’heroi i de la guerra de conquista, afirmació de la superioritat
racial del més fort. Els sanguinaris esdevenen senyors; explotació dels serfs, mà d’obra gratuïta. Quan no hi ha més territoris per a conquerir, cal colonitzar la lluna i l’espai. (p.32).
6.- (LMXD). Des dels ibers (Tartessos) hispànics fins als dràvides (Mohenjo Daro) indis eren els civilitzats (civitas “ciutat”). Els pastors nòrdics eren els bàrbars. Se’ns ha volgut fer creure al revés que els invasors nòrdics aris, dugueren la civilització a Mesopotàmia, Grècia, Índia, Hispània, etc.
7.- (LMXD). Els meridionals civilitzats neolítics (5A) semblen expandir-se i mestissar-se sobre una capa de raça negra molt anterior (en direm: 7A), evidentment provenint del cor de l’Àfrica est-equatorial (-25.000 aprox). En són indicis les “venus” o “marededéus” negres ibèriques, els sumeris, elamites i protodràvides negres, els “negritos” d’Austràlia i els melanesis negroides. En canvi, segons hipòtesi de A. Arnáiz i J. Alonso a El origen de los vascos, Complutense, Madrid (EOV), la primera civilització fou sahariana (en direm: 7B) (-8.000 aprox.), no mediterrànio-alpina, com vol Van Lysebeth (5). La dessecació del Sàhara, feu emigrar els civilitzats a tota l’àrea
mediterrànio-mesopotàmico- índia..
8.- (EOV). Segons Arnáiz-Alonso, la primera i les següents civilitzacions partien d’una femenina Senyora de la Porta, única deïtat que guardava la porta dels sepulcres que duu a l’altra vida. El sexe femení és la Porta d’entrada de l’altra a aquesta vida. El seu nom en basco-ibèric, etrusc i cretenc és Atina (en basc “Porta”) i hi figura en moltes làpides mortuòries. Se’n deriva l’Atenes grega.
9.- (TCF). El caduceu mediterrani (i celta (63)) de dues serps enrotllades en còpula a l’entorn de la vara d’Hermes es troba idèntic a l’Índia: nagakkal gravat en pedra, sota l’arbre (63).
10.- (LMXD). Els mesolítics bàrbars (-12.000 aprox.) nòmades guerrers i ramaders (1D, 5B), aris i semites, que perduren i s’enforteixen (assimilaran el coure, el bronze i el ferro), segles i segles, principalment en les immenses planures estepàries d’Euràsia, inventen la “família” (famulus “servent”). El paterfamilias , el patriarca, és dèspota absolut (patria potestas), la dona i els fills són estimats, però dominats com servents (servitud paternalista, encara no esclavista dura). En les guerres els vençuts no sacrificats són admesos en la família com a servents, de fet, amb igual tracte que els parents propis, però també amb igual tracte que el bou, el xai, l’ase o el cavall: “gran família” de mare + fills + servents + animals. “El dia setè no feu cap treball ni tu, ni el
teus fills, ni els teus servents, ni cap dels teus animals” (Ex 20, 10-11). “No desitgis la dona d’un altre, ni el seu servent, ni el seu bou, ni el seu ase” (id, v.17).
11.- (LMXD). Els neolítics protourbans civilitzats (-8.500 aprox.) sedentaris pacífics i agricultors (1E, 5A), saharians, guanxes, ibero-bascs, berebers, etruscs, protoegipcis, cretencs, protohitites i hurrites, sumeris, elamites i dràvides, que perduren i s’enriqueixen segles i segles, principalment en els grans rius i costes marítimes mediterrànies, aràbigues i índiques, tot i heretar el patriarcalisme, la família i la servitud, desenvolupen una societat molt igualitària amb honor a la mare, igualitarisme social, absència d’edificis polítics o religiosos centrals i monumentals. Vegi’s Txatal Hüyük (5A).
12.- (LMXD). Amb el bronze (de -4.000 a-1.300) i el ferro (1F), els guerrers semites i aris s’imposen als neolítics. Apareix l’imperialisme, les invasions, l’aculturació, la Religió coactiva, l’Estat coactiu (Codi d’Hammurabi, Codi de Manú, la Torah, etc.), l’esclavisme, la moneda anònima, la humiliació de la dona, les omnipresents migracions forçades, la desestructuració nacional, social i urbana (massificació).
13.- (F. Engels, L’Origen de la Família, la Propietat privada i l’Estat, OFPE) (3).
L’antropòleg anglès Morgan estudia les relacions de parentiu i les fases socials de salvatgia, barbàrie i imperialisme, de primer, en els indis iroquesos del riu Sant Llorenç. Hi descobreix un sorprenent desfasament. Els mitjans de producció (infrastructures) (mp: 0) són en una fase avançada respecte a les relacions socials (superestructures) (rs: -1). Després estudia els habitants de les illes Hawai i troba els mitjans de producció en fase mp: – 1, però amb unes relacions socials en fase rs: -2. Finalment estudia els “negritos” d’Austràlia i troba uns mitjans de producció en fase mp: – 2 i unes relacions socials en fase rs: – 3. Dedueix que els mitjans de producció són el motor, sempre
avançat, del desenvolupament social. F. Engels, amb la seva erudició, troba processos equivalents en la Grècia primitiva, en la Roma primitiva, en les tribus germàniques i en les eslaves. Sempre la dona passa d’exaltada a humiliada.
14.- (LMXD). He fet un estudi, sobretot, dels texts més antics de la Bíblia i descobreixo en la història jueva un procés molt semblant al dels altres pobles (1, 2, 3, 33), molt endarrerit cronològicament respecte a les grans civilitzacions veïnes. Indicis clars d’un ancestral matriarcat pre-escripturari (Débora, Jael, Sara, Agar, Quetura, Rebeca, Maria, nigromant d’Endor, les reines mares, reina de Saba, etc.) ( = 1C). “Mesolític” guerrer (Josuè, Jutges, Samuel) ( = 1D). Neolític urbà (Saúl, David) ( = 1E). Expansionisme imperialista amb esclavitud (David, Salomó, Omrites) ( = 1F). Finalment Israel cau sota el domini dels grans imperialismes veïns (assiris, babilonis, egipcis, perses, grecs (1L) i romans (1M)). Sempre la dona passa d’exaltada a humiliada. Fins i tot en el manteniment de les deesses primitives o en l’exaltació, en el cristianisme, de Maria, mare de Jesús, a Mare de Déu, sempre és tot ocupant un segon lloc per raons de gènere.
B.- El mite.
15.- (LMXD).Un exemple del procés degeneratiu de desmitificació. El mite d’Èdip, és viscut místicament sense trauma a 1G. Amb trauma a 1H; fet litúrgia i literatura en les tragèdies de Sòfocles (1J) i destrossat com a mite i pretesament reduït a ciència en el complex d’Èdip de S. Freud (1P).
16.- (LMXD). Freud no pot resoldre el conflicte edípic perquè ignora tot allò que s’havia esdevingut abans del patriarcat. Només pot apel·lar a “matar el pare”. Excepte perles selectes no conscients o amagades, els escrits bíblics són fonamentalment patriarcals; només apel·len a “matar el fill”. També l’Alcorà és fonamentalment patriarcal.
17.- (LMXD). Els arqueòlegs semblen d’acord en afirmar que no hi ha déus separats dels humans (religió) abans de 1F (imperialismes). Abans hi havia animisme: ànimes individuals i col·lectives (de clan, de tribu, de nació, universal) (sacralitat), inseparablement unides als respectius cossos individuals i socials. A aquestes ànimes tendim per desídia a denominar-les déus o deesses i a donar-los nom de persona, que equivocadament considerem separades de nosaltres.
18.- (LMXD). En el paleolític superior (1C), en tots els pobles, qui presideix totes les ànimes és la gran Ànima (o “Deessa”, o Mare) Universal femenina. En el mesolític (1D) irromp la masculinitat en forma de Toro (Minotaure de Creta, Nandi de l’Índia, etc.). Però encara en el neolític (1E), tot i que l’economia és en mans dels homes, la sacralitat, les Ànimes, encara és femenina: a les primeres ciutats-nació (-8.500 aprox.), qui presideix l’altar de la llar és la Gran Senyora i, entre les seves cames obertes, ix atrapat
el cap del Toro amb les seves banyes poderoses. Més tard (1F) el Toro serà Déu i Senyor.
19.- (LMXD). En la realitat subjectiva transcendent, la Mítica (19A) és l’expressió abstracta de la Mística concreta (19B), expressió lliure que transcendeix tota gramàtica, en el territori de la (19C) Metapsíquica (Sacralitat, Esperit). Hi ha dues degradacions de la Mítica/Mística, una cap a l’Art, tot passant pel Subjecte (individual o col·lectiu): litúrgia, literatura, art mítics; i una altra cap a la Metafísica, tot passant pel Noümen: escriptures sagrades, mites, cosmogonies, teogonies, dogmàtiques, morals. La Mística
radical o plàsmica, Akaixa (19BA), és poc coneguda a occident, és un “mar místic” informe, autoviscuda, preexistent en origen i subsistent en tota cosa actual. Potser una expressió que s’hi acosta és la de “sentiment oceànic”, encunyada per Arthur Koestler. Equivocadament, occident interpreta l’Akaixa (sànscrit) com una pasta primordial objectiva, que aquí, per distingir-la, anomenaré Àpeiron, l’”argila” de què està fet el món físic. De la Mistica mundana, coneguda i practicada a occident, en diem Ecumene (19BB) i és la vida comunitària i les relacions concretes dels esperits més o menys
singularitzats. Vegem les corresponents expressions abstractes simbòliques: Tiàmat (acadi) (19AA) és l’expressió d’Akaixa i se sol imaginar com “el mar”, “les aigües primordials” o la Gran Deessa Mare (Kali, per als tàntrics de l’Índia, etc.). I Divinitat (19AB) és el conjunt de totes les expressions d’Ecumene en forma de persones divines, àngels o dimonis, esperits, ànimes, genis, monstres, etc.
20.- (LMXD) En 19 he assenyalat els territoris pràcticament desconeguts per occident, en especial Akaixa/Tiàmat. Tenim una idea del món diví massa presidida per una o poques personalitats divines i, especialment en el monoteisme, sovint inadvertit reflex espiritual de l’imperialisme polític, és considera blasfem comptar amb realitats més radicals. Els pobres humans mai no podrem evitar de fer antropomorfismes quan parlem de la transcendència. No ens transcendim mai prou. Però si ens ajudem del personalisme subjectiu del nostre món occidental, també serà bo ajudar-nos per compensar del radicalisme subjectiu dels pobles primitius i orientals. Talment que per sota i abans de les Persones divines hi veiem una divinitat radical no singularitzada que tradicionalment s’ha expressat simbòlicament com la Mare de Déu, dels déus o esperits i de tot l’univers (23). No em refereixo a Maria, mare de Jesús, tinguda per Mare de Déu o theotokos
(Concili d’Efes, 431), es tracta de la santedat radical que ho origina i ho impregna tot i que, també simbòlicament, ha rebut el caràcter femení perquè en el període en què disposem d’història escrita, la dona no s’ha manifestat majoritàriament tan agressiva, tan competitiva, tan mundana com l’home i en canvi té de naturalesa la capacitat de parir fills i pujar-los fins a llur maduresa. La transcendència pura no té mare però tampoc fills, ni persones. Però si pensem en déus personats, caldrà compensar-los amb la mare personadora i així ho ha vist la tradició més antiga. I no solament és veritat això en l’ordre mític dels simbolismes (Tiàmat), ans també en l’ordre concret de les experiències místiques (Akaixa). El samadhi o contemplació de l’hinduisme no contempla les nafres de Crist ni el misteri trinitari. Se situa en el no-res, en la no divinitat determinada. És una altra mística, també antesala subjectiva de la transcendència pura.
21.- (LMXD). Un toc d’atenció seriós sobre el tema dels “mites”:
21a) Una cosa és la història científica (HC) i una altra, les històries mítiques (HM) . La primera malda per saber la realitat esdevinguda. La segona vol transmetre’ns un missatge místic, sagrat, misteriós. La historieta (HM) amb què ens el transmet no té importància ni cal cercar-li la versemblança. Un bon receptor de mites malda per endevinar el missatge pregó amagat en la historieta, llegenda, conte, faula, paràbola, saga. Si no té finor espiritual no el captarà. Com un enze que no capta la gràcia d’un acudit. Suposo, doncs, que no passarà desapercebuda la importància cabdal dels mites.
21b) La preocupació científica aplicada a la història (HC) és d’intenció relativament recent. Potser el primer bon historiador fou el grec Xenofont (430-354 aC). Les històries anteriors estaven plagades de voluntat mítica. No intentaven enganyar tot fent passar conte per història, intentaven explicar una altra cosa quelcom de transcendent. La paraula grega historía, clàssicament volia dir “mite”, no “història verídica”.
21c) Això no treu que alguns mites (HM) puguin arrencar de la sublimació d’alguna història real (HC) i és raonable de buscar aquest origen real, si és que va existir. Però cal observar que la història real, ni és el mite, ni el seu contingut és el mite, tot i que pugui tenir una lleugera relació de semblança en origen. Allò que es vol transmetre amb la mitificació d’un esdeveniment real, no és el document d’una crònica històrica ans l’anunci d’un missatge salvador.
21d) En la Grècia clàssica hi hagué un fort moviment de pas del mite al logos, per part dels filòsofs presocràtics i del mateix Sòcrates. Volgueren reduir la gràcia del mite a la veritat del logos. El gran Plató segueix en part aquest designi però capta que perd profunditat en l’intent. Certes realitats metahistòriques no poden expressar-se per raonaments filosòfics. I reintrodueix els mites en els moments culminants de molts dels
seus famosos diàlegs.
21e) En el judaisme postexílic el corrent sacerdotal (priester Quelle) teòcrata reordenà
convencionalment tots els mites bíblics de forma que semblessin una història real des de la Creació fins al seu temps. D’ací surt l’equívoc concepte d’”Història (HC? ó HM?) de Salvació del Poble de Déu”. La història real no salva. La salvació és eterna o metahistòrica. L’equívoc duu a mil·lenarismes, apocalipsis i escatologies falsos. Confonen l’eternitat i la transcendència transhistòriques amb la historia del final de la història. Després de cada final (individual, nacional, etc) no hi ha després.
21f) Modernament el materialisme imperant ha volgut negar els mites (desmitificació de Rudolf Bultmann) perquè els redueix a històries falses.
21g) Aquesta pruïja abassegadora de desmitificar és un fet reactiu. L’origen és el permanent error de les autoritats de les religions del Llibre (la Bíblia, el Talmud, l’Alcorà) d’exigir d’interpretar els mites dels llibres sagrats com fets d’història real: la historificació (HC) dels mites (HM). Això porta la idolatria larvada. No és negatiu de rastrejar en els mites de les Escriptures, traces de realitat primitiva. La ciència bíblica és ben positiva. Però, bo i realitzat aquest rastreig, la feina només és a la meitat. En rigor el més calent encara és a l’aigüera. Un llibre sagrat, a diferència dels llibres profans, ha estat conservat tradicionalment, no tant perquè és un document de la història antiga, sinó sobre tot perquè és un anunci de vida transcendent que cal endevinar i experimentar, no des de la raó filosòfica o dels sentits físics, ans des de la fe il·luminadora i de l’esperit místic.
21h) Conclusions: Els relats bíblics no ens interessen tant com a possible història que com a transmissors dels camins de la vida eterna. Qui potest capere, capiat. La possible realitat històrica (analítica) més aviat destorba que no pas ajuda a la captació (hermenèutica, saviesa, síntesi) del misteri lliurat a través del mite. Obeir el Jesús històric (Imitació de Crist) no salva. Obeir l’Esperit del qual estava ungit (Xristós) Jesús, i abans Elies i després Pau de Tars, i deixar-se posseir per ell, sí. Les imatges sagrades destorben si no se les veu com a escultures mítiques. Les religions del Llibre no són superiors per llur historicitat (HC). Són religions de mites com totes les altres. Així els mites de les altres religions (les mitologies grega, celta, romana, germànica, eslava, orientals, africanes o ameríndies) també duen missatges de l’Absolut unitari. Esborrar-les per paganes és un greu error històric de les religions del Llibre.
21i) Un exemple senzill aclaridor: El Mite de Caïm i Abel (Gn 4,1-16) prou conegut per estalviar-nos-en la transcripció. Sembla que els historiadors crítics hi veuen la personificació dels dos pobles que coexistien mal avinguts en els primers temps de la història d’Israel: els cananeus (personificats en Caïm), agricultors (ofrena dels fruits de la terra) i vençuts (dolent assassí castigat) i els israelites (personificats en Abel i bo i mort aquest, en Set), ramaders (primícies del remat) i vencedors (bo, assassinat i suplert). ¿Quin és el missatge transcendent? Tots dos són oberts a l’Absolut, fan un culte a Jahvè. ¿Condició essencial d’aquesta relació amb el sagrat? No la de Caïm que
equipara el món de Déu al món dels homes. Es limitat a separar una part de la seva collita per a oferir-la en el seu culte. Sí la d’Abel que reserva per al sacrifici allò primer (primícies) i allò millor (el greix de les víctimes). Aquest, doncs, va enamorar Jahvè i el preferí a Caïm. Missatge senzill: cal ofrenar el primer i el millor de tot.
C.- Creació del no-res.
22.- (LMXD). Cal una altra rectificació de la mentalitat occidental que dificulta entendre realitats fermes, però no fenomèniques, bandejades per la nostra cultura reduccionista. Pràcticament fins al Concili de Trento no es definí la Creació com una acció ex nihilo, “des del no-res”. Certament ja ho començaren a definir a l’Edat Mitjana, el papa Innocenci III (Concili Lateranenc IV, ecumènic XII, 1215, E.S. n.428) i el papa Eugeni IV (Concili Florentí, ecumènic XVII 1438-45, E.S. 706) i es comprometé en
ferm Pius IX (Concili Vaticà I, ecumènic XX 1869-70, E.S. 1783 i 1805). Però en totes les tradicions ancestrals i en la mateixa tradició cristiana del primer mil·leni, la creació no fou ex nihilo, ans fou a partir d’una “pasta” original. Tanmateix això es feia tan insuportable als teòlegs que no acceptaven res anterior o simultani a un Déu (19AB) Creador, principi primer i únic de tot l’univers, que finalment negaren tota matèria potencial, l’”argila” primigènia, tan eterna com Déu mateix. En realitat el símbol d’aquesta “argila” primigènia, amb la qual foren pastades totes les coses era Tiàmat (19AA). Per als dogmàtics tridentins, a part de Déu, no hi havia altra cosa que el buit, el
no-ser absolut (conceptualització aparentment dipartida: Déu-buit i realment monística: Déu.
23.- (LMXD). Però tradicionalment l’anàlisi donava una conceptualització tripartida: Déu – coses (res) – “argila” (no coses definides però “pasta” prèvia a qualsevol cosa. “No-res” sol ser, en canvi, interpretat a occident avui com no-ser, com buidor absoluta. Però té gràcia que aquesta interpretació monista de ex nihilo, requereixi la preposició ex. Com si Déu creador fos un prestidigitador que obtingués, per exemple, la presència d’un conill de (ex) la seva mera i pura absència, de (ex) l’estricta buidor. Ja hem dit (20) que
per salvar la transcendència absoluta cal compensar l’antropomorfisme del Déu personal amb l’”argila” o les “aigües primordials” de la Mare dels déus, dels homes i de l’univers.
24.- (LMXD). En aquest sentit és il·lustratiu l’estudi etimològic de l’expressió “no-res” i les seves corresponents en altres idiomes. “No-res” ve del llatí i vol dir “no-cosa”. En català, sovint es pren “res” per “no–cosa”. “Res” és sempre “cosa”, quelcom de positiu. Quan diem “res de res”, en realitat volem dir “no-res de no-res”. El “no” és el·líptic, però hi és implícit. Quan ens pregunten: “¿saps res?”, volem dir “¿saps alguna cosa?”. I si responem: “no en sé res”, volem dir. “no sé cap cosa”. El “res” aïllat s’interpreta per “no-res” però hi ha un “no” que cal considerar implícit. Però aquesta saviesa yin-yang
subconscient ancestral que conserva l’etimologia de l’idioma català és eradicada per la dogmàtica medieval i per la il·lustració moderna. Tradicionalment “ple” i “buit” són tan reals, importants i difícils d’assolir l’un com l’altre. Els dogmàtics eclesiàstics i els racionalistes actuals, neguen l’entitat del “buit” i només accepten dogmàticament el “ple”. La microfísica contemporània dóna la raó a la tradició dualista sàvia: matèria/antimatèria, positró/negatró. En la física actual el buit absolut no existeix, sempre hi ha una pasta subquàntica inevitable (Àpeiron, l’aspecte objectiu d’Akaixa).
En realitat el “buit” és un “ple” de signe contrari. I l’oposat de “cosa”, de “res”, el “nores” tan pot ser el buit total com el ple total o fusió de totes les coses. En rigor el “tot” i el “buit” són la mateixa cosa (!!): Porqué me puse en la nada vi que lo habia hallado todo (Joan de la Creu).
25 (LMXD).- En qualsevol idioma sembla que dues negacions afirmen. En català trobem unes quantes expressions com “res” que aparentment neguen, en qual cas “nores afirmaria”, però que com hem vist afirmen i llur negació nega el conjunt de l’expressió: “no-res”, “no-gens”, “no-cap”, “no-gaire”, “ni mica”, “ningú” (no-algú), etc. “Gens”, “cap”, “gaire”, “mica”, etc. són expressions positives. La mateixa cosa passa amb les expressions equivalents d’altres idiomes: non rien en francès, ni-ente en italià.
26.- (LMXD) És sorprenent que la mateixa cosa passa amb el llatí tan enlairat pels dogmàtics: ex nihilo. La paraula nihil, emprada canònicament per barrar el pas a l’afirmació de quelcom de indiferenciat preexistent a la creació resulta que també és un compost d’una negació (ni-) i d’una afirmació de realitat (-hilum). En llatí hilum vol dir “per poc que sigui”, segons Lucreci i Ennius. Com el català i els altres idiomes, també el llatí té paraules aparentment negatives que només ho són si pressuposen un “no”: frit
“engruna”, “busca”, “bri”; floccus “floc”, “bri”, “borralló (non flocci facere “no fer gens de cas”); naucus “pinyol”, “pellofa” (non nauci putare “no tenir en res”). En el cas de la Creació, en rigor, dir que fou ex ni-hilo, és dir que no ho fou a partir de cap cosa determinada, no nega la possibilitat de provenir del Tot indeterminat original (Tiàmat).
27.- (LMXD). I per acabar-ho d’adobar, quan crèiem que l’idioma castellà era diferent de tots els altres, perquè en ell dues negacions negaven: no hay nada, vet aquí que es descobreix que nada no és el buit absolut de la creació dogmàtica ans també és un terme de significat positiu.. Nada ve de nacida i aquest terme és de significat inequívocament positiu. Talment que en rigor nada cal que sigui precedida per una negació explícita o suposada: no hay nada, vol dir no hay nacida. No tenim dues negacions que neguen ans només una negació que nega la cosa nascuda. En català “nada” també vol dir nascuda: “Sis mesos n’hi som estat sens veure persona nada…”. “Nadal”. En castellà una naderia és poca cosa, com una nonada, no una nada, que fóra un algo nacido.
28.- (LMXD). No existeix ni es pot pensar el buit absolut dels dogmàtics religiosos o racionalistes: hi ha coses determinades (“res”) i hi ha la realitat indeterminada (“no-res”, “no coses determinades”).
D.- Grec.
29.- (LMXD). En grec la mateixa arrel indoeuropea *gn- pren les formes de gyn-é “dona”, de gen-náo “engendrar”, de gi-gn-omai “néixer”, i gén-os “nació”.
E.- Mites mesopotàmics.
30.- (U.A.B. i Abadia Montserrat, El Poema Babilònic de la Creació(Enuma elix), Barcelona 2004, PBC). Escrit patriarcal (-1.100 aprox.) (30-33) amb referències més antigues:
(v. I 1) “Quan a les altures els cels no havien estat anomenats
(v. I 2) i a baix la terra no tenia nom,
(v. I 3) ja hi era Apsu (“el riu”, masculí), el primordial, el seu procreador,
(v. I 4) i també la creadora Tiàmat (“el mar”, femení), la paridora de la totalitat.
(v. I 5) Quan van barrejar les seves aigües,
(v. I 6) no s’estenien les pastures, no es distingien els canyars,
(v. I 7) quan cap dels déus no havia aparegut encara,
(v. I 8) no havia estat pronunciat cap nom, i els destins no havien estat establerts,
(v. I 9) aleshores els déus van ser creats enmig d’ells (dos).
31.- (PBC). En el que segueix del poema Enuma elix (30), es veu que Apsu és un afegitó patriarcal a l’original principi femení de les “aigües primordials”. Aviat serà mort (v. I 69) (vegi’s 34) El poema és antimatriarcal: mort i vil esquarterament de Tiàmat (v. IV 101-103) a mans de Marduk, déu de Babilònia, que és entronitzat senyor dels déus i dels homes, rei-total (v. V 79): divinització de l’Imperialisme babilònic preponderant aleshores (Nabucodonossor I, 1124-1103).
F.- Mites hebraics.
32.- (Enciclopedia de la Biblia, ed. Garriga, Barcelona. 1969 (EDB). “Abismo”, J.A.G. Larraya, I p.49). “En el A.T. significa el mar universal que envoltava tot allò que existeix, cel i terra. En el segon dia Déu separà (Gn 1, 2) les aigües que eren sobre el firmament de les que eren a sota. A aquestes aigües o mar es referirà la paraula tohum (hebreu) únicament (Salm 104,6; Dt 33, 13). Això té un paral·lel en la cosmogonia babilònica: Marduk divideix Tiàmat, personificació del mar (tiam-at), en dues parts (Enuma elix v. IV 137) (30) i d’una part forma el cel”.
33.- (LMXD). L’escrit sagrat jueu de la creació és posterior a la deportació dels jueus a Babilònia (-600 aprox.). Patiren, doncs, la influència de l’Enuma elix (30). Però llur rígid patriarcalisme els feu canviar el gènere femení de Tiàm-at (acadi) al masculí de Tóhum (hebreu), de la mateixa arrel semítica.
G.- Mítes hinduistes.
34.- (Òscar Pujol, Diccionari Sànscrit-Català, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005. DSC, p.251). Kali (44) (ve de kala- “negre”?): nom d’una forma de Durga (36, 37, 40, 45), la deessa és representada com una dona negra, descabellada, d’aspecte terrible, de pits flàccids i eixuts, que porta una garlanda de caps tallats que regalimen sang; representa els aspectes més terribles de l’energia femenina i és una destructora implacable de dimonis, però al mateix temps és adorada pels seus devots com la mare
amorosa de l’univers; la seva còlera és temuda per tots els déus i és famós el seu ball apocalíptic sobre el cadàver (vegi’s 31) de Çiva (37, 38, 50, 51, 46, 52, 47, 48, 54, 58), del seu propi espòs, el seu culte molt sovint exigeix sacrificis cruents. També és nom d’altres personatges.
35.- (O.P., DSC, p.238-239). Káli-: Edat del dau perdedor (el número u), quarta edat o edat de ferro en la que predomina el mal sobre el bé, el vici sobre la virtut, la ignorància sobre el coneixement, etc.

36.- (O.P., DSC, p.419). Durga (34, 37, 40, 45): (mitologia): vegis deví- (37).

37.- (O.P., DSC, p.428). Deví- : (indoeuropeu: *deivih-; sànscrit: devá- “déu”, “deïtat”, dyáv- “cel”, “firmament”, “déu”, “divinitat”; avèstic antic: daeuvi- “contrària als déus”: grec: dia accepció de Zeus; llatí: diva/dea). a) deessa. b) reina, princesa, gran senyora. c) Devi (es diuen així diverses deesses i personatges, especialment Durga (1, 3), esposa de Çiva (34, 38, 50, 51, 46, 52, 53, 47, 48, 54, 58); el culte a la deessa és conegut des de la més remota antiguitat, però cobra especial importància a partir del segle IV quan aquest culte s’organitza entorn d’un text: el Devimahatmaya; la deessa és çakti (48, 54, 56) o energia de Çiva que es manifesta especialment sota dos aspectes: un de benvolent i brillant, i un altre de terrible i negre; és en el segon aspecte quan és especialment més venerada; en aquest cas és la deessa temible i guerrera que salva l’univers del poder malèfic dels dimonis, però alhora recobra el seu caràcter benèfic com a mare protectora dels seus devots; els noms que corresponen a la seva forma benèfica són entre altres:Uma, Gauri (41), Parvati (46), Jaganmatr, Bhavani, (38, 39, 42, 47, 48) etc.; els de la forma terrible són: Kali (34), Candi, Candika, Camunda, Bhairavi, (43), etc.; Durga (34, 36, 40, 45, 56) és, sens dubte, la forma central representada com una dona bella de pell daurada que cavalca un tigre i que té deu braços que porten les armes més diverses; Devi és també molt sovint Sarasvati, Savitri i altres deesses.

38.- (DG). Aditi (+37)“la il·limitada”, “la que desfà els lligams”, Sati, la filla de Daksa, la Deessa en el seu paper d’esposa de Çiva (34, 37, 50, 51, 46, 52, 53, 47, 48, 54, 58), Mare dels Deva i espai celeste benèfic. Nom de la deessa Mare en el Veda (p. 267). 39.- (DG). Bhagavatí: “la benaurada”, un dels noms de la Deessa (+37) (p.268).
40.- (DG) Durga (34, 36, 37, 45): La Deessa salvadora en la seva forma inabastable i omnipotent, se la presenta cavalcant un tigre o un lleó i plena de compassió per ajudar els seus fills (p.271).
41.- (DG) Gaurí (+37): La Deessa en la seva forma lluminosa i pura com la neu de l’Himàlaia banyada pels raigs del sol ixent (p.271).
41.- (DG) Jagadamba: La Mare creadora de l’univers (+37) (p.273).
43.- (DG) Kalaratri: La nit fosca (44) que precedeix la mort de l’ego i l’anihilació de l’univers o Pralaya (contrari de Kalpa). Un dels noms de la deessa Kali (-37) (p.273).
44.- (DG). Kali (1): “La negra” (43), un dels noms de la Deessa en la forma de Mare
Natura que crea, protegeix i dissol els seus fills.
45.- (DG). Parameixvari (34, 36, 37, 40): Nom de la Deessa en el seu rol de sobirana suprema (p.277).
46.- (DG). Parvati (+37): nom de la Deessa de la muntanya (l’Himàlaia), l’energia. Esposa de Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 52, 53, 47, 48, 54, 58).
47.- (DG). Sati (+37): “aquella qui és”, nom de la Deessa consort de Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 46, 52, 53, 48, 54, 58).
48.- (DG). Çakti (+37, 48, 54, 56): “poder diví”, energia conscient, habilitat. Consort de Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 46, 52, 53, 47, 54, 58). Personificació femenina del Diví.
49.- (DG). Matrika: mares, energies espirituals universals de natura femenina que s’infonen en el cos per tal de purificar-lo i divinitzar-se abans d’iniciar l’adoració ritual (p.275).
50.- (DG) Bhairavas: grup de seguidors del terrible Çiva Bhairava (34, 37, 38, 51, 46, 52, 53, 47, 48, 54, 58), de culte tàntric (55, 56-58), conreadors de poders psíquics (p.268).
51.- (DG) Íxa, Íxvara: un dels noms de Çiva (34, 37, 38, 50, 46, 52, 53, 47, 48, 54, 58). El Senyor suprem transcendent i omnipotent, l’amo que regeix la creació (p.272).
52.- (DG). Rudra: “el terrible”, “aquell que udola”, nom de la forma irada de Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 46, 53, 47, 48, 54, 58), encarregada de la destrucció i de les tempestes.
53.- (DG). Sadaçiva: “el sempre bondadós i feliç”, un nom de Çiva (34, 37, 38, 50, 51,
48, 52, 47, 48, 54, 58).
54.- (DG). Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 48, 52, 53, 47, 48, 58) “L’auspiciós”, aspecte de la divinitat que destrueix, transforma i regenera. Es pot presentar com Çiva Madheva, el gran Déu auspiciós o en la forma Çiva Çakti (37, 48, 56), l’absolut immòbil i la seva energia creadora (p. 280).
55.- (DG) Hrim: Bija Mantra, llavor, essència del Mantra de la Deessa Bhuvanexvari . En el culte tàntric (50, 56-58) ha superat en importància l’Om vèdic. Cos vibratori de la Deessa (p.272).
56.- (DG). Tántra (50, 55, 57, 58): deriva de l’arrel *tan- “expansió”. És el camí espiritual basat en el principi del poder-consciència Txiçakti (37, 48, 54), concebut com a Mare Divina, en tant que realitat suprema (37) (p.281).
57.- (DSC). Tántra (50, 55, 56, 58): “ordit”, “punt essencial”, “entrellat”, “quid”, “secret”, Tántra, Tantrisme. (p.378). Ve de *tan- “estendre”, “estirar”, “desplegar”, “tensar”, indoeuropeu *ten-, avèstic antic: us-tana “estès”, grec: teíno “tendir”, “estirar”, llatí: tendo “estendre”, antic alt alemany: den(n)en “estendre” (p. 377).
58.- (DG). Váma: Escola dels seguidors Tàntrics (50, 55, 56, 57) de Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 48, 52, 53, 47, 54) que treballen amb els aspectes rebutjats per la societat brahmànica com la sexualitat fora del matrimoni i les drogues (p. 282).
H.- Mites budistes.
59.- (Filosofia del Oriente, Fondo de Cultura , Mèxic, 1954, FDO) “L’escola budista Mística xinesa (+300 aprox.) tracta l’univers com Cos de la Llei de Buda, que es manifesta com Regne de l’Element Diamant, això és, el món estàtic i com Regne de la Matriu Restauradora, això és, el món dinàmic. Són dos i tanmateix no són dos” (p.102).
60.- (FDO): En el budisme de l’Índia, “allò indefinible darrer, l’innominable, quan s’anomena, només pot expressar-se amb una paraula com Aixitat. Un altre nom és Matriu de l’Així-arribat Tathagatagarbha (p.147)”.
I.- Mites taoistes.
61.- (Lao-Tsè, Tao-te King, TTK).: “La natura és la font del cel i de la terra i la mare de totes les coses (caps. I, IV, XXV); és eterna, única, penetra en tot i és absoluta (caps. I, XIV, XLII, XXV, XXXIV, XXI)”.
J.- Mites xintoistes,
62.- (FDO). En el primitiu Xintoisme japonès, els éssers superiors es deien kami (Melanèsia: mana). Dues primeres deïtats: Izanagi, el Cel, i Izanami, la Terra. Més tard engendraren Amaterasu Omikami, deessa del Sol (dominant entre els déus) i Tsuiyomi, déu de la Lluna. Ninigino-Mikoto, un nét de la deessa solar, és enviat per ella al Japó que serà el seu feu per sempre. Jinmu, besnét de Mikoto, és entronitzat primer emperador del Japó. Fins a avui , Japó és la nació divina destinada a exercir el seu domini per tot el món (v. pp.202, 206).
K.- Mites celtes.
63.- (Jean Markale, Les tres espirals. Meditació sobre l’espiritualitat celta. Olañeta editor, Palma de Mallorca, 1996, LTE): Serp = àmbit plàsmic (PLA, MGM). Vouibres, dones-serp (Tiàmat) (TIA). Ou de serp (CFN) (pp.27, 41) = eriçó de mar fòssil = carboncle = Pedra Filosofal = Unitat de l’univers en tota la seva complexitat (NOU): “Cristal·lització de totes les aparents contradiccions que percep l’esperit humà” (p.38). Arbre amb vesc, pedra, serps (9). “La serp (PLA) és un animal que volta per tot arreu, que s’esmuny en les cavitats més petites de la Terra, com el fal·lus en el ventre de la Mare universal, on descobreix el secret de la Creació” (p.38). “Les serps (MGM), en un moment de la història de l’univers, interrompen llur evolució (cap a MON) per emprendre llur involució (cap a PLA), la seva concentració”, l’Ou, l’Espiral (p.41-42). “L’espiral és la posició del fetus dins la matriu. Es comprèn que l’ésser humà estigui obsessionat pel regressus ad uterum, el retorn a la matriu original que terroritza perquè és anihilament, però que sedueix perquè permet assolir l’essència primera” (p.49). “Merlí és presoner de la Torre de l’Aire (PLA) en la qual Viviana (TIA), amb el seu consentiment tàcit, l’ha tancat (CFN) per tota l’eternitat (NOU)” (p.87). Merlí, el Foll
(FOL) del Bosc, “mostra el camí de la clariana (PLA) tot sacrificant-se, és a dir, fent-se sagrat, en acceptar que Viviana el tanqui (CFN). Des d’on es veu el món (MON) en la seva integritat, posa el seu esguard en els éssers que el recorren. És l’amo del joc, amo invisible però present” (p.98). “Merlí no hauria assolit el seu objectiu sense la iniciadora, la Dona, misteriosa posseïdora de les potencialitats de l’Ésser. Hi ha un joc entre Merlí i Viviana: ella rebutja Merlí mentre ell no reveli el secret que la turmenta, l’últim secret que permet trobar-se davant d’un mateix per tota l’eternitat. Però si
Viviana no hagués actuat així, per ventura Merlí hauria manifestat el seu secret? El joc que es desenvolupa entre Viviana i Merlí és dialèctic, recolza en l’abolició del sí i del no. Però, és amb aquesta condició que, en sacrificar-se pot esdevenir definitivament sagrat. És amb aquesta condició que, en participar ell mateix en la recerca, es converteix en un exemple” (p.101).
L.- Mites judeo-cristians.
64.- (LMXD). “Jahvè, Adonai digué a la serp: … Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t’atacarà el cap i tu l’atacaràs al taló” (Gn 3,15). A continuació el Gènesi recensiona el llinatge de la serp (Gn 4,17-24) fins a set generacions, “fills (de la serp) dels homes”, d’una banda, i el llinatge de la dona (Gn 5,1-31) també fins a set generacions, “fills (de la dona) de Déu”, de l’altra, que tanca amb Noè. Causa dels gegants o semidéus (Gn 6,4) i el diluvi (Gn 6-9)? Els tractes sacrílegs entre el llinatge de la dona i el de la serp. Jahvè n’està fastiguejat vol des-crear la humanitat (Gn 6.1-7), amb el retorn de les aigües primordials creadores del bé i destructores del mal. Després del diluvi, l’escriptor presenta una barreja bigarrada de llinatges del mal (Gn 10) i, de Noè fins a Abraham, avi de la nació santa (la de la dona), inclou una nova llista del llinatge escollit, també de set generacions (Gn 11,10-26). Talment que segons el Gènesi hi ha dues humanitats expulsades del Jardí de l’Edèn, la caïnita, del mal, pecadora, de la serp, dels humans i la setita, del bé, santa, de la dona, de Déu. I lluiten entre elles al llarg de tota la història.
65.- (LMXD). Entre el Gènesi i el cristianisme alguns creuen que la frase divina del Jardí és messiànica, anuncia la vinguda d’un salvador. No és així, el sentit és encara més fort. A partir d’Abel (mort) i Set (substitut) “ja” hi ha la nissaga salvada. Aquesta nissaga, que es concreta després –a partir d’Abraham, Moisès i David- en una nació santa pionera, el poble d’Israel, ella “és” el Messies, ella “és” l’Anunci de la Salvació ja operant enmig de la història. És per això que la Bíblia hebrea considera profètica tota la història d’Israel –Profetes anteriors: Jo, Jut, I i II Sam, I i II R- i no només els profetes personals –Profetes posteriors –Is, Jr, Ez, etc.-. La història d’Israel vol ser la història d’un poble profètic, tot sencer, amb les seves traïcions a la missió, però també amb els seus períodes de glòria.
66.- (LMXD). Però en els últims cinc cents anys Israel, ara només Judà (els jueus), decau. Es dilueix el seu rol profètic davant les altres nacions i es perden, fins i tot, els profetes individuals per a ús interior del poble: “L’oracle diví ja no respon i els profetes ja no tenen visions que els arribin del Senyor” (Lam 2,9), “ja no ens queda cap profeta i ningú de nosaltres no sap quan durarà” (Sal 74,9). A les darreries de la “història” bíblica, l’aparició de Joan el baptista i Jesús el natzarè suscita mil preguntes entre la gent: “És aquest el profeta tan esperat o n’hem d’esperar un altre?”.
67.- (LMXD). Els tres evangelis sinòptic (Mc, Mt, i Lc) plantegen la vida pública de Joan i de Jesús com una crida a tot el poble amb les seves autoritats al capdavant per tal d’acomplir la missió històrica nacional, d’assumir el rol de nació-profeta. Però la nació jueva està cega: “Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats!” (Lc 13, 34), “tan de bo que en el dia d’avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho” (Lc 19, 42).
Acabada la missió de la seva vida publica en fracàs, abans de la passió, en els tres evangelis sinòptics, Jesús llança la sentència apocalíptica de condemna al seu propi poble i a la humanitat que rebutgi el renovat Jardí de l’Edèn, el triomf de la nissaga de la dona, que haurà d’esclafar el cap de la serp, que ve a restablir (Mc 13, Mt 24-25 i Lc 21,5-38). Fins Joan evangelista, setanta anys després dels esdeveniments, fa constar la clara sentència de culpabilitat col·lectiva (Jn 12,42-43).
68.- (LMXD). En el darrer llibre (Ap) es reprèn el mite del primer llibre (Gn) de la Bíblia cristiana, amb molts més detalls (Ap 12). Apareix la dona triomfant (Ct 6,10) amb el sol per vestit (abans era vestit del mateix Déu (Sal 104,2; I Tm 6,16), la lluna (món nostre sublunar) sota els seus peus i una corona de dotze estrelles (món celeste supralunar: tots els 12 signes del zodíac) sobre el seu cap (v. 1). Després es pinta la 14 lluita entre, d’una banda, la dona, la seva descendència, Miquel (ànima del nou Israel) i els àngels bons (2/3 del total, ànimes dels altres pobles bons) i la serp amb els àngels dolents (1/3 del total, ànima del vell Israel (Is 14,12 i dels altres pobles enemics).
Triomfa sobre la serp la dona, mite de la nació santa universal de nacions santes particulars. I esdevé solemnement l’Esposa, la Jerusalem santa, baixant del nou cel per prendre possessió de la nova terra, abillada amb tot l’esplendor per al seu Espòs (Ap 21). “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.
69.- (LMXD).- Com a colofó, disposem d’un text profètic del segle II dC, “El Pastor d’Hermas”. En les quatre primeres visions se li manifesta a Hermas, la nova nació cristiana en forma de venerable Matrona, d’aspecte canviant segons l’estat dels seus fills. Primer (I,1) apareix jove i atractiva: és la nova humanitat, la gran assemblea dels escollits convocats (ekklesía). Després (I,2-4, II-IV) apareix anciana i sàvia: és la nissaga soferta que ve del Jardí primer de l’Edèn. En les catacumbes de Roma, enmig de les més cruels persecucions els cristians pintaven escenes paradisíaques. Es creien retornats al Jardí primordial. La nova vida és la més vella vida. D’aquí l’anciana.

70.- (LMXD).- Molt més tard comença la mitificació de Maria la mare de Jesús, com a símbol de la Nova Nació de Nacions Santes. És un bell i suggestiu mite si no fa ombra a la realitat mística que vol expressar. Les passes posteriors de l’autoritat eclesiàstica, amb les successives declaracions hipostasiadores de Maria, eclipsen la visió del model i la urgència de l’esforç de regeneració real social de la humanitat, com a autèntica Esposa de Déu (“tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant; també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici” (Ef 2,21-22), “tot el cos se sosté i es manté unit per mitjà de les juntures i els lligaments, i va creixent” (Col 2,19). Mentre Maria llueix més i més la Nova Humanitat, en zona d’ombra, resta ad calendas graecas. Les “Immaculades” de Murillo, amb sol, lluna, estrelles i serp han acabat donant a Maria en exclusiva allò que han robat a l’autèntica Comunitat humana conjunta. Quan diguem “Déu vos salvi, Maria, la plena de gràcia”, no pensem tant en una noia santa i agraciada, quant en una humanitat reconciliada i fraternal.
20 de juliol de 2007.