You are currently browsing the tag archive for the ‘psíquica’ tag.

 

PSÍQUICA

 

241.36.04.- Nucli:

 

241.36.04.00.- Psíquica: Vivència. Introspecció. Interioritat o intimitat Psíquica. “Món” psíquic. Drama. Entre el jo i el “Món” exterior se situa el “Món” psíquic o vivencial de vivències esgrunades o analítiques, en perpètua ebullició a estones competitiva, a estones cooperativa. La vivència unitària sintètica és pròpia de la “Mística”. És el meu o el nostre “Món”, l’íntim, aquell misteriós “Món” invisible, en certa part independent, inassolible des de fora. Tampoc l’amic ni l’altre de la parella hi arriben si no s’ha aconseguit la “mort” (a l’egocentrisme) de cadascun dels dos amics o dels dos components de la parella, i el naixement d’un psiquisme comú nou, nivell superior on les dues parts pensen, senten, viuen a l’uníson. Cal comprendre que aquest “Món” és meu (nostre) i de ningú més. Es pot influir des de fora injectant pressions que són viscudes des de dins com a experiències frontereres. La llàstima és que la fascinació de la possessió del “Món” exterior per rebre satisfaccions interiors és tan gran que la majoria dels humans s’identifica no solament amb les seves vivències, sinó que fins i tot arriba a identificar-se només amb les vivències de la frontera exterior: les “Experiències” (sensacions i accions, consum i treball). Situat en la frontera exterior el jo esdevé extraordinàriament vulnerable. El poderós que vol dominar l’humil el tempta o el coacciona des de la frontera. No pot entrar dintre. Però el badoc alienat se situa ingènuament a la ratlla de la frontera i és segrestat amb tota facilitat. I, tanmateix, el “Món” interior és també fascinant. Pot imaginar el “Món” exterior. Pot inventar-se móns diferents. Pot amagar i reservar-se allò que vulgui. Pot fingir per a bé i per a mal. Té prou potència per a distreure’s de desgràcies, dolors i tortures físiques i mentals vingudes d’altres. Pot portar-ho tot al seu calaix: “la meva vivència de…”. Una cosa és una idea en sí (“Ideica”) i una altra que jo ara estigui pensant aquesta idea (Psíquica). Una cosa és que 2 + 2 = 4 (“Lògica”) i una altra que jo ara ho estigui pensant, enunciant o comprovant interiorment (Psíquica). Una cosa és la forma o imatge abstracta de la fantasia (“Estètica”) i una altra que jo ara m’ho estigui imaginant (Psíquica). I el psiquisme, no és només la representació de tot allò que l’envolta, és, a més a més, una creativitat en canvi constant, una fluència, un bullir, una contrastació, una formació, conformació i reformació de tots els continguts vivencials, que interactuen constantment els uns amb els altres. Això és viure. Aquesta realitat sui generis, que no és una substància ni un ésser de la “Metafísica”, és alimentat, des de fora d’un mateix, artísticament per novel·les, pel·lícules, drames, serials, revistes, viatges, concerts, festes… Cal afermar l’aspecte oposat, subjectiu.

 

En el psiquisme manem nosaltres i ningú més. Cal exercitar-se a viure’s com un mateix decideixi. “Aquí mano jo i ningú més”. “¿Que vull fer jo de la meva vida interior?”. No es tracta de menysprear el “Món” exterior, ni de tornar-nos autistes. Ens cal la informació del “Món” físic i la seva reforma. Però, ara que som a la Psíquica, hem d’insistir en el potencial psíquic inaprofitat de què disposem. Acostumem a reduir la nostra vida al nostre “ministeri d’afers exteriors”. Per entrenar-nos als “afers interiors” podem imaginar una novel·la sencera o un “Món” alternatiu amb pèls i senyals. És bo aprendre a no comunicar tot allò que ens passa pel cap, a prendre decisions sense notificar-les. No cal dir-ho tot. Hi ha persones (?) que semblen un canó d’aigua: tot allò que els entra per un extrem surt per l’altre. “Que la mà dreta desconegui l’almoina que he fet amb la mà esquerra”. Mantinguem costums o virtuts nostres desconeguts per als altres. Meditem. Dejunem. D’amagat. Silenci. Secret. Que no tot allò que em passa: imaginacions, malalties, triomfs, etc. esdevingui del domini públic. Cal aprendre a mantenir-se sovint solitari, solter, recolzat en els propis peus i en res més. Allò que fem davant de nosaltres sols és el més autèntic; fins i tot les mentides amb que ens volem enganyar.

 

Un altre aspecte descurat del psiquisme és l’administració de la nostra força Psíquica que prové de la “Pràctica” i que s’escampa pel nostre interior empenyent les vivències a viure’s. Wilhelm Reich ens avisa que ens ensenyen a administrar els nostres diners i ningú no ens ensenya a administrar l’energia Psíquica que ens subministra la “Pràctica”, en aquest cas l’arrel de la vida, des d’on puja la saba vivificadora, sobretot mentre dormim. Tots la sentim quan estem eufòrics. I ens agrada mantenir-nos, sigui com sigui, en l’eufòria permanent. Aleshores gastem de pressa les reserves; no donem lloc al descans, gastem més del que produeix la nostra arrel, i entrem en una situació deficitària de depressió, desànim, insomni, que tots hem experimentat moltes vegades. Forcem la màquina de fabricar energia amb crispacions i excitacions artificials insanes (droga, velocitat, música forta, diversions desaforades, riscs imprudents, etc.) que acaben produint insomni en un cercle infernal. Reich ens explica que el nen té l’energia equilibrada. Aquesta energia se li acumula a l’adolescent en el sistema nerviós central per la pressió excessiva del “Món” adult exterior. Aquesta acumulació li produeix una angoixa ofegant. Sovint l’adult la resol amb la sortida -un sobreeixidor- malaltissa d’aquest excedent amb un tic, un vici o una malaltia que li consumeixen contínuament l’energia sobrera. Ca, doncs, aprendre a sentir el nivell i la distribució i despesa interior de la nostra força vital, per a poder administrar-la amb seny.

L’afany reduccionista d’objectivar el territori psíquic fa que “psiquisme” sigui considerat el conjunt de trets característics de la psique d’un individu. Els “trets característics”, aquells que defineixen el caràcter o el temperament, en el nostre model no pertanyen al territori psíquic, ans al físic o tècnic. Només la vivència d’aquests trets en un moment determinat és psiquisme. ¿Per què els trets caracterials són físics objectius? Recordem que en el “Món” físic no només hi ha àtoms i molècules amb llurs configuracions i combinacions, ans també, si avancem de “Plasma” cap a “Món”, hi ha cèl·lules (i, per tant, neurones), metazous i societats. Les configuracions cerebrals constants que determinen els trets caracterials, físicament internes, però psíquicament externes, són objectives. Les variables, fenomèniques objectives. Són observables avui dia pels sentits a través d’aparells amb tècniques d’electroencefalograma, ressonància magnètica etc. Més fàcil és encara de veure les manifestacions externes, gestuals i fisiognòmiques d’aquests trets, com també dels instints. Llur constància ens eleva a idear (“Ideica”) objectivament característiques, tipologies, virtuts, vicis, tarannàs, etc. que defineixen els temperaments heretats o el caràcter adquirit i, per tant, la personalitat objectiva d’un individu o grup. L’element pròpiament psíquic és “la vivència fenomènica”, amb tot allò que té d’inestable (no espai, no ex-tensa) i fugissera (temps curt, present), de qualsevol realitat.

Anuncis

Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicència CC:

Comentaris recents

Categories

Traducció automàtica