PASSIÓ – PAS

 PASSIÓ

 Nucli : Estem acostumats a considerar les passions com un fenomen eruptiu en el marc del psiquisme (PSI) mundà (MON) que, en el model, en diem “Comunitat”, sigui l’erupció en la més usual convivència comunitària social, sigui en les menys usualment considerades convivències comunitàries de cèl·lules o “Metazous”, convivències comunitàries de molècules o “Cèl·lules”, o convivències comunitàries d’àtoms o “Molècules”. Aquests interiors psíquics mundans són una bullidera de vivències engrunades, fenomèniques, i aquesta bullidera és sovint considerada com apassionada per la seva intensitat efervescent. Tanmateix aquest és un terreny d’alteracions (principi d’alteritat), afeccions i pertorbacions de la raó i de la voluntat, que anomenem “Comunitat” mundana i que podríem catalogar de macropsíquic. Però ací, demanem al lector de la categoria “Passió” que travessi la crosta macropsíquica, talment com els científics del segle XX han travessat la crosta macrofísica, i recuperin un territori misteriós i oblidat de l’occident mundà, el territori de la micropsíquica: petites variacions de l’estat d’ànim sovint imperceptibles. “Una volva de neu al cim del Montblanc pot acabar en una allau devastadora a Chamonix”. “Un tènue batec d’ales d’una papallona a la Xina pot acabar en un tornado devastador al Carib”. Un insignificant moviment psíquic plàsmic pot desencadenar un moviment psíquic assolador mundà. La Passió elemental és la subtil i sensible causa estocàstica vivencial, el nucli de la micropsíquica subjectiva, com l'”Acció” quantificada de Planck és el nucli de la microfísica objectiva. Em plauria que el lector aprengués a habituar-se a percebre en la serenitat, l’ataraxia dels estoics, els ínfims moviments alteradors, pertorbadors, commocionadors de la Passió en les convivències comunitàries de nuclis, hadrons, leptons i fotons que es troben en l’interior més intern del nostre ésser corporal. Els grans apassionaments són com les malalties (Passió → patir → pacient → patologia), sempre avisen, mitjançant petits indicis o símptomes, amb suficient temps d’anticipació, però amb un llenguatge quiet, suau, només audible per la persona aquietada i delicada. No mai, per l’esvalotat i atabalat. Inquieta lleugerament la superfície plana del nostre llac interior aquietat un rínxol inapreciable per sensibilitats grolleres. Pot ser una brisa suau o l’avís d’una propera tempestat. L’oriental tradicionalment conrea la pruïja de serenitat imprescindible per captar la Passió naixent, aquesta fremor encara somorta, encoberta per la remor grollera i eixordadora de la vida occidental.

 1.- Empenta passional. PRA → PAS. El primer element constitutiu de la Passió és el de vehicular una enorme força que li ve de la realitat concreta i pràctica. És increïble la força que arriba a remenar la Passió. Si la sabéssim aprofitar, tot allò que se’ns avera difícil en la vida ens esdevindria fàcil. Comprovat. Cal posar il·lusió, passió en allò que es fa. La central de força, que és la “Pràctica” disposa sempre de l’energia gratuïta suficient per dur a terme allò que a cadascú dins de la totalitat de l’univers li convé. El camí ral que duu de la “Pràctica” a la Passió ve flanquejat per tres camins laterals auxiliars:

a) EXP → PAS. Viu el moment present de cada “Experiència” i veuràs com sents que t’acompanya la força necessària per portar a terme allò que et demana. No et distreguis i no deixessis passar l’ocasió. Un cop desaprofitada, mancarà irremeiablement la gasolina necessària. Ja no t’hi veuràs amb cor. I en culparàs Déu i el diable. Però la culpa serà tota teva. Les grans experiències, les grans gestes neixen amb tots els ingredients per a arribar a terme: llum, força i goig.

b) STM → PAS. No abandonis mai en exclusiva al procediment automàtic la realització de la teva vida. El perfecte funcionari és natura morta. La Passió no s’ha de matar ni esclavitzar (“domini de les passions”), cal fer-ho tot apassionadament (tot i que no només apassionadament, com voldrien els romàntics). Repassem les sonates “Patètica” i “Apassionata” de Beethoven. Deia Hegel: “Res de gran no s’ha realitzat en el món sense passió”. Li faltaria força (PRA) necessària.

c) CAS → PAS. Curiosament la mateixa arrel pot donar la paraula que pot significar falta de Passió: “pass-ivitat”. Hi ha l’apassionat que aboca Passió i hi ha el pacient que sofreix la Passió. La Passió ve del “Caos”, és alteració del “Cosmos”, és passió irascible: turbulència (TRB) i passió concupiscible: embriaguesa (EBR). Hi ha el turbulent o l’embriagador i el torbat o embriagat, tot plegat caòtic; perillós per a la gent (còsmica) d’ordre.

El resultat és una Passió germinal que traspua amb tota la seva força en el psiquisme subjectiu (PSI), en l’activitat objectiva (TRB) i en l'”Akaixa” transcendent (EBR).

Des de la raó teòrica s’ha intentat en el transcurs de la filosofia occidental de recomanar el domini de les passions i llur subjecció a la raó. Se les ha vist com unes invasores de la ment intel·lectiva i voluntària. Caldrà sotmetre-les a disciplina. En realitat unes (Passions) i altra (raó) són coses diferents i independents, però també estretament relacionades. És, també, dolenta i contraproduent la repressió de les passions, les quals amb llur força devastadora, negades per una banda acaben fent estralls per una altra. En canvi, és bo el repressament (CFN) i l’administració (CMN) assenyats, de la formidable empenta que forneixen les Passions, per obra de l’enteniment i de la voluntat. Cal, fins i tot, obrir comportes quan amenaça inundació. No oblidem que la força passional, un cop nascuda, no pot ser negada, només pot ser guiada a fi de bé… com l’agricultor amb un cop d’aixada distribueix el doll d’aigua pels diferents canalons del seu hort.

 2.- Manifestació passional. FEN → PAS. Cal anar del símptoma passional a l’arrel passional. El quadre manifest de símptomes passionals ha estat objecte de tocs i retocs interminables al llarg de la història de la filosofia pràctica (Aristòtil, estoics, Descartes, Espinosa, Kant, Hegel, romàntics…). Heus aquí la classificació que dóna el nostre model dels conceptes fonamentals, amb la possibilitat de tota mena de posicions intermèdies, que exagerats poden arribar a esdevenir malalties:

 Verdes (60º):

• PRA → PAS: apassionament, hiperactivitat / passivitat, abúlia, peresa
• FEN → PAS: apetit consumista, malbaratament / rebuig consumista, avarícia
• SUB → PAS: amor propi, enveja, autoestima, divisme / autoodi, menyspreu d’un mateix
• PLA → PAS: optimisme, temeritat / pessimisme, pusil·lanimitat

 Negres (45º):

• EXP → PAS: concentració / dispersió
• STM → PAS: amor, esperança / odi, temor, por, terror
• CAS → PAS: esvalotament, atabalament / atordiment, distracció
• ART → PAS: esteticisme, presumpció, netedat / vulgaritat, deixadesa, brutícia
• ATZ → PAS: admiració / decepció
• FEL → PAS: alegria, joia / tristor

 Roges (30º):

• PSI → PAS: afectuositat, de grat / desafecció, a desgrat
• TRB → PAS: ira, violència / indiferència, tansemendonisme, “passotisme
• EBR → PAS: plaer, gust, concupiscència, luxúria, golafreria / dolor, patiment, sado-masso
• TRS → PAS: exaltació, supèrbia, senyoriu / depressió, humiliació, subjecció

 El resultat és una Passió fenomènica plenament “Psíquica”, efervescent (TRB) i present (TRS)-

 3.- Personalitat passional. SUB → PAS. La Passió no és el “Subjecte”. Aquest és la sobirania personal, aquella és l’empenta vivencial, el motor, que alimenta en el dia a dia el fer del subjecte. Ell és el conductor. Ella és el motor interior. Tenim Passions. Però cal que la Passió no ens tingui, no s’apropiï de nosaltres, no ens esclavitzi. És un punt essencial en l'”Art” psíquic en la seva versió ascètica. Per equilibrar les dues funcions tenim tres vies laterals auxiliars:

a) STM → PAS. Tots hem experimentat atraccions i repulsions envers els altres d’una faisó força automàtica i espontània. El pathos interior (STM) decanta ràpidament en la superfície del psiquisme sim-pat-ies o anti-pat-ies, “em cau bé”, “em cau fatal”, molt abans que el judici entenimentat pugui ser formulat amb fonament. La mateixa cosa es pot dir de l’atracció o refús de les coses (vestits, obres d’art, etc.). És responsabilitat de la intuïció pràctica, no de les consideracions intel·ligents i racionals teòriques. La dita popular fa: “La primera és la bona”. No és certa sempre. Però acostuma a ser més certa que els arranjaments de conveniències els quals, tanmateix, la vida social sovint no pot obviar. Sol ser més fundada en la realitat concreta, més autèntica. No sempre, més oportuna. Cal aprendre a escoltar aquells motus primo primi, dels quals parlaven els escolàstics medievals, cal captar-los amb tota llur frescor… i saber-los relacionar i compondre amb totes les altres aportacions de la realitat sencera (enteniment, estructures, amor) imprescindibles per tal que la decisió del “Subjecte” no sigui un pur caprici. És el nostre nen o adolescent interior que ens parla. Potser caldrà amagar-lo alguna vegada, però no anéssim a arraconar-lo mai! Donem-li sempre veu i vot en la nostra assemblea comunitària interior.

b) ART → PAS. Explicats els territoris subjectius de l’espontaneïtat pràctica entrem en els territoris subjectius mixtes, els territoris de l'”Art”, del savoir faire, de saber conjuminar força i imaginació creatives enjovades. Molts filòsofs han maldat per ben tractar les Passions. En els dos darrers segles la branca filosòfica de la psicologia ha fruitat una disciplina nova científica la psicologia experimental. Ja des de la seva fundació aquesta disciplina no pogué establir-se com estrictament científica. Potser es pot considerar-ne el fundador, l’alemany Wilhelm Wundt (1832-1920). Poc abans dels seus estudis havia estat enunciada la llei de Weber-Fechner. que es considera la base de la psicologia científica: “l’increment de la sensació percebuda és igual al logaritme de l’estímul físic inicial”. Han seguit moltes escoles: el conductisme, la psicoanàlisi, la Gestalt, l’estructuralisme, el cognitivisme, etc., cadascuna amb amples ramificacions o subespecialitzacions. Totes topen amb el mateix problema en intentar aplicar-les-hi el mètode científic: el psiquisme, tant individual com col·lectiu, és subjectiu. O es nega la consistència i especificitat extracientífica de la subjectivitat, cosa que fan els conductistes o behaviouristes (Pavlov, Skinner) i, en bona part, els estructuralistes (Lacan, Althusser) o es nega la cientificitat estricta dels resultats, mancança en la que incorren la psicoanàlisi (Freud, Adler, Jung, Reich), la Gestalt (Wertheimer, Koffka, Köhler), la psicologia generativa (Piaget), la psicologia transpersonal (Grof), etc. D’una forma o d’una altra sempre es fa imprescindible el mètode no científic de la introspecció inaugurat per Wundt, que ateny un altre concepte més pregó, més lligat amb el fons passional d’observador o conseller i observat o aconsellat. Ens referim al concepte d'”em-patia”: aquella facultat de comprendre les emocions i els sentiments d’altri i d’identificar-s’hi, per un procés de sintonització amb ell. No neguem que existeixen nexes, tècnicament experimentables, indiscutibles entre certa física i certa “Psíquica”, però en conjunt la “Psíquica és un “Art” i sobre tot la micropsíquica profunda de les Passions, que limita amb l’objectivitat més per la via plàsmica de l'”Acció” (Karma ioga) que per les tècniques de laboratori.

c) FEL → PAS. La “Felicitat” és al centre del transfons plàsmic del subjecte. És també, com en dit en altres llocs, el centre i resum dels diferents estats de consciència produïts pel consum de les diferents drogues, incloses, en sentit ample, totes aquelles activitats humanes en tant que generen addicció. La imatge corrent de les Passions turmentades i turmentadores que inclina els filòsofs a la repressió de les Passions, cal que quedi contrarestada per l’exigència que la consecució de la “Felicitat” presideixi i vetlli el moviment de les Passions. Ella els forneix ment teòrica i reflexió atenta, d’una banda, i gaudi noümènic i ancoratge transcendent, d’altra.

El resultat és una Passió subjectiva nítidament “Psíquica”, exaltada (TRS) no reprimida i fruïda (EBR) sense complexos, en llibertat.

 4.- Origen passional. (PLA → PAS). Arribem a la part més radical de la Passió. Atès que el “Plasma” (l’origen en el temps i la llavor primera en cada lloc i moment de l’univers sencer) té un vessant passional essencial, cal reconèixer que la realitat té un component profundament emocional inevitable i gens negligible. Aquest doll peculiar de realitat que és la Passió original o naixent, pinyol de la micropsíquica, avança des del “Plasma” i es desenvolupa flanquejat per tres auxilis laterals:

a) CAS → PAS. El “Plasma” té un flanc caòtic inqüestionable, difícil d’acceptar en les nostres societats tan estructurades i controlades. Tant individualment com socialment ens cal retornar de tant en tant al “Caos” original. Cal que el “Cosmos” es transformi en “Caos”: la festa extrema, la disbauxa!, sense reserves. Ja n’hem parlat en altres llocs. Aquí només hem de fer palès que una “Passió” endogalada en el seu néixer, neix morta, ofegada. Als nens se’ls deixen fer coses que no es toleren als adults. I tanmateix aquests darrers s’han de permetre, de tant en tan esclatar, esbravar-se. I socialment tots els pobles frissen per celebrar festes d’orgia col·lectiva. No pot faltar tampoc en els westerns americans l’escena dels cops de puny i de les destrosses en el corresponent saloon. Però on s’ha manifestat amb tota la seva esplendor la permissivitat radical del poble era en l’espectacle artístico-litúrgic de la tragèdia arcaica grega, on s’arribava a extrems corprenedors de plenitud passional. El públic gemegava, cridava, dansava, s’horroritzava, plorava i reia, gesticulava i s’exclamava sense límits. El fenomen es considerava com la millor catarsi col·lectiva terapèutica. Kátharsis en grec significa “purificació”, “sacrifici expiatori”. Ve de kathaíro “netejar”, “rentar”, “purificar”; d’on també ve katharós “purificat”, “net”, “càtar” Tots són composts de: kata- “cap a baix”, “des de les altures” i aíro “emprendre”, “executar”, “realitzar”. Ves per on, el fet de enfonsar els ordres establerts en un mar encrespat de Passions caòtiques neteja, purifica, sana. Avui dia aquesta teràpia es realitza a través de les explosions de joia o tristor en les finals dels grans esports mundials i, en petit?, locals.

b) ATZ → PAS. El “Caos” real que pressiona des de la “Pràctica”, cal que vagi acompanyat de l'”Atzar”, on hi intervé, dintre del desordre que implica, un component mental. L'”Atzar és un “Caos” amb un descontrol mental intencionat afegit; tan intencionat que sovint pensem en l'”atzar” només des de la ment, en l'”atzar” fruit de la ignorància”, no atzarós realment. El joc dels daus és perfectament determinista en la “Pràctica”, però no sabem calcular totes les variables que intervenen i teòricament esdevé imprevisible. Doncs, en el camí de l'”Atzar” a la Passió cal introduir el component de l'”Atzar” radical imprevisible mentalment i desordenat realment. Aquest “Atzar” només pot ser de naturalesa objectiva quàntica microfísica. Tots els altres “Atzars” macrofísics de la nostra vida són en el fons deterministes, preudo-“Atzars”. La Passió exigeix l'”Atzar”radical. En expressió popular: “caminar per la vida sense impermeable”, sense reassegurança última, altrament les “Passions” neixen cianòtiques, raquítiques, malaltisses, traïdores. Cal recuperar la sensació de surar en el buit mental i concret, en el buit de raons i d’ajudes. Qui podrà dir que va per la vida d’aquesta faiçó?

c) FEL → PAS. Ens convé, doncs, aprofundir en la teràpia de la immersió en els cels inferiors que entre nosaltres anomenem “Kata-Plasma”, baixada o descendiment al “Plasma”, cura imprescindible, arrel o condició de tots els remeis, màximament efectiva en el traspàs de la mort, però practicable durant tota la vida. En realitat consisteix en el trajecte invers tot seguint l’eix MON → INT → SUB → FEL → PLA envoltat d’altres trajectes variants col·laterals tots ells bons per a curar.

Una manera d’introduir la pràctica d’aquesta teràpia és: un cop acabada la són al matí, encara al llit, estirat o en qualsevol posició còmoda, deixar-se anar del tot durant una llarga estona; si pot ser, durant dues hores, tots els dies que sigui possible. Si hem dormit totes les hores que ens demana el cos, la primera hora del matí és la millor per practicar. Però qualsevol hora del dia pot ser també bona, si sabem deseixir-nos de les sol·licituds del MÓN. Cal exercitar-se o bé en la soledat o en companyia d’aquells que busquin la mateixa experiència.

 “Com un infant a la falda de la mare,

em mantinc en una pau tranquil·la,

tot esperant els teus dons ” (Salm 131, 2).

 0.- El camí ral del descens demana: A) d’oblidar el complicat MÓN present, sempre atractiu, B) d’abdicar de tota INTENCIÓ, propòsit o voluntat d’incidir en el MÓN, C) de centrar-se en el SUBJECTE, en el comú o en el propi jo, seu de la llibertat i de la responsabilitat, i D) de transcendir-lo tot submergint-se en la FELICITAT subjacent, que sempre ens espera amb els braços oberts, serena i tranquil·la subjacent i, E) també de sobrepassar-la fins a perdre’s en el PLASMA.

 1.- Tanmateix, de MÓN a PLASMA, es pot descendir també per vuit camins laterals que flanquegen, orienten i guien el camí ral esmentat i el porten a plenitud. El primer camí lateral abandona l’ART de l’AGUDESA esmolada, especialitzada, oportuna, encertada per una consciència mundana vigilant i ateny l’ART del TRÀNSIT o de l’actuació somnambúlica, duta per l’esperit, la musa o la inspiració d’una consciència plàsmica indiferent. Bellugar-se al llit o alçar-se sense cap mena de voluntat.

 2.- El segon camí lateral abandona l’ESTÈTICA de la BELLESA, de la bona aparença, de la semblança i elegància escaients, del caure bé mundà, de l’afany de seducció intencional i ateny l’ESTÈTICA de la GLÒRIA no intencional, nascuda en el fons del propi ésser sense cap exigència de reconeixement, com l’esclat de les flors boscanes que no són menys glorioses tot i que ningú no les miri. Restar all llit o llevar-se sense vanitat, radiants com els nens petits.

 3.- El tercer camí lateral abandona el SENTIT de l’ASTÚCIA de la cautela, del control sagaç, de la malfiança que ens calen per navegar entre els perillosos esculls amagats del MÓN i ateny el SENTIT de FOLLIA on la intel·ligència brolla fecunda i abassegadora, salvatge i desabillada, al·lucinada i incoherent, indefensa i confiada del PLASMA original. Embadalits, bojos, espontanis.

 4.- El quart camí lateral abandona la MÍTICA de la DIVINITAT, projecció intencional dels nostres millors propòsits adults i ateny la MÍTICA de TIÀMAT, bressol sempre enyorat de la providència materna universal. Feliçment abandonats i confiats, sense previsions, sense temors. L’univers és tot nostre.

 5.- El cinquè camí lateral abandona la METAPSÍQUICA del GENI, l’esperit del talent, de l’encert, del triomf, l’excel·lència de la personalitat, la magnanimitat, el mestratge indiscutible i ateny la METAPSÍQUICA de la LETARGIA, de la son, del tancament, del confinament, de l’absència o de la desaparició. Mentre dormo engolit pel PLASMA, el MÓN roda impertorbable. Ningú no és necessari en aquest MÓN.

 6.- El sisè camí lateral abandona la MÍSTICA de l’ECUMENE, el dens món dels esperits, de les tradicions profètiques, dels humors i de les temptacions i dels àngels benèvols i malèvols i ateny la MÍSTICA de l’AKAIXA on tot es fon en la matèria – energia – consciència més subtil de la realitat. Allà tot és dissolt.

 7.- El setè camí lateral abandona el SENTIMENT del DESIG, pare de tots els dolors, de la malaltia, de la tristesa i de la mort, segons Buda, i ateny el SENTIMENT de l’EBRIETAT, embriaguesa i font de tots els plaers de la vida. Viure el plaer en la seva immediatesa, sense ni por de què sigui dolent ni por de perdre’l.

 8.- I el vuitè camí lateral abandona la PSÍQUICA de la COMUNITAT, amb el capteniment conductual que exigeix, amb els miraments socialment correctes, amb el domini de les passions, amb les inhibicions de la bona educació, de la cultura establerta, de les conveniències i ateny la PSÍQUICA de la PASSIÓ apassionada, espontània, fresca, acollida amorosament des de la seva mateixa naixença, sense tergiversacions ni sofisticacions “civilitzades”. Allò que fem, fem-ho apassionadament, enduts per la passió que ens fa volar sense esforç, que ens fa forts sense fer gimnàstica.

 Tot el procés de la via principal i de les vuit de laterals té deu nivells subjectius: 

1. El punt de partida:

0.-el MÓN-0 (l’univers evolucionat), 

1. L’ascètica o la retirada del MÓN o la via purgativa: deixar la INTENCIÓ:

1.- Deixar la COL·LECTIVITAT-1 (la societat,la família,etc.),

2.- Deixar el meu METAZOU-2 (el jo i el cos animal) i

3.- Deixar les meves CÈL·LULES-3 (el cos vegetatiu).

 C) La mort o l’abandó del MÓN o la via il·luminativa: deixar el SUBJECTE:

4.- Deixar la MOLÈCULA-4 (el metabolisme, els humors, els gens),

5.- Deixar l’ÀTOM-5 (integritat atòmica, els ions) i

6.- Deixar el NUCLI-6 (integritat nuclear, les mutacions)

 D) La mística o camí del PLASMA o la via unitiva: entrar en la FELICITAT:

7.- Deixar l’HADRÓ-7 (pesantor, consistència),

8.- Deixar el LEPTÓ/QUARK-8 (energia / prana) i

9.- Deixar la RADIACIÓ-9 (llum / consciència).

 E) El punt d’arribada:

10.- el PLASMA-10 (l’univers involucionat). 

En descendir, nivell a nivell, cada nivell pot romandre intacte sense dissoldre’s, però buidat de presència conscient. Els tres primers (1-3) requereixen voluntat d’abandó. Els tres segons (4-6) requereixen voluntat de negació de la voluntat. Els tres tercers (7-9) requereixen abandó, deixar-se posseir o engolir sense por.

 En descendir es van detectant els anteriors ascensos, sovint consolidats, equivocats o malformats. S’expressen en forma de por, pena, dolor, angoixa etc., que frenen parcialment el descens. Cal aturar-se per a fer palesa llur resistència i per anar-la “estovant”. La pressió de la baixada, dolça i prudent, anirà acabant amb les resistències.

 Més que no refugiar-se en el PLASMA, cerquem reconnectar-nos amb ell, amb la font bàsica de la nostra vida, amb la nostra saba vital. Recuperarem la salut provinent de la segona innocència i anirem fressant el camí futur i inexorable que en diuen de la mort i que és d’una nova vida (rebirthing).

 Acabat l’exercici, cal reascendir al MÓN amb suavitat i no negar-se cap dels extrems mundans abandonats en el descens. La salut plena requereix l’elasticitat de saber pujar i baixar amb ritme i facilitat, del fons replegat a la plena vida desplegada i viceversa.

 La son, el repòs, la festa, la disbauxa en són aproximacions si l’actitud d’abandó és l’adequada. Cal recuperar el nucli de la vera felicitat que radica en el nostre interior més enllà de la nostra pròpia vida. Des de la felicitat autèntica tot és resol, fins i tot el tràngol de la mort. “I no existirà més la mort, perquè les coses d’abans han passat” (Ap 21,4). “Feliços aquells qui renten els seus vestits per poder tenir accés a l’arbre de la vida i poder entrar a la ciutat per la seva assemblea” (Ap 22, 14). “Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort (Is 25.,8). Oh mort, on és la teva victòria? On és, ara, el teu fibló?(Os 13,14)” (I Cor 15,54).

El resultat dinamitzador inquietant és una Passió plàsmica en “Trànsit”, ira (TRB) i concupiscència (EBR) radicals,  sempre naixents.