You are currently browsing the tag archive for the ‘nuclis’ tag.

250.77.04.- Nucli

250.77.04.00.- Glòria: (cf. R. Llull, Llibre d’Amic e Amat, n. 298).

(Apunts per desenvolupar)

0.- NOVA CATEGORIA DEL MODEL “X”.

En el lloc {41D}, anteriorment, s’hi trobava la categoria GUST (GUS), en el significat, no sensorial, que fora del domini psíquic (PSI) , ans de gust estètic abstracte, estil, elegància, etc. Sense abdicar d’aquesta significació, més aviat orientada a EST, en reforcem el contingut plàsmic i menys fenomènic expressat pel terme GLÒRIA.

Heus-ne ací la justificació i descripció.

1.- ABREVIATURES BIBLIOGRÀFIQUES.

1.00.- AB 1308: Art Breu, Llull, Pisa, 1308 (Ramon Llull, Antologia filosòfica,Batllori, Laia, Barcelona, 1984).

1.01.- BJ 1978: La Bible de Jérusalem, Cerf, Paris, 1978. Índex: “Gloire”.

1.02.- DCC 1987: Diccionari castellà – català i català – castellà. Albertí, Barcelona, 1987.-

1.03.- DEC 1984: Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana. Corominas, Curial, 1984.-

1.04.- DELG 1983: Dictionnaire Étymologique de la Langue grecque. Chantraine. Klincksieck, París, 1983.-

1.05.- DELL 1985: Dictionnaire Étymologique de la Langue Latine. Ernoult i Meillet, París, 1985.-

1.06.- DILE 1989: Diccionario Ideológico de la Lengua española. Julio Casares. Gili, Barcelona, 1989.-

1.07.- DLLC 1995: Diccionari de la Llengua catalana, IEC, Barcelona, 1995.

1.08- EB 1969: Enciclopedia de la Biblia, Garriga – Éxito, Barcelona,  1969.

1.09.- FRP 1982: Fantastiques recherches parapsychiques. Sheila Ostrandes i Lynn Schroeder. ISBN: 2-221-00082-X.

1.09.- NT 1970: Nou Testament, Montserrat, Casal i Vall, Andorra, 1969.

1.10.- VTB 1962: Vocabulaire de Théologie biblique, Léon-Dufour, Du Cerf, París,1962.

2.- ACCEPCIONS.-

2.01.- Honor, distinció, admiració, fama, acordats pel consentiment general a una persona o a una cosa. Cobrir-se de glòria. El camí de la glòria. Tenir una cosa a glòria. La glòria d’haver salvat la pàtria. Shakespeare és una glòria d’Anglaterra (DLLC 1995).

2.02.- Allò que dóna aquest honor, aquesta distinció, etc. (DLLC, 1995).

2.03.- Esplendor, esclat de la grandesa (DLLC 1995). Majestat, magnificència (DILE 1989).

2.04.- Treballar per la glòria: Treballar sense esperar-ne cap guany material (DLLC 1995).

2.05.- La glòria de Déu. A major honra i glòria de Déu.(DLLC 1995).

2.06.- Glòria eterna o del cel o celestial o simplement glòria: El cel com a estat dels benaurats que gaudeixen de la presència de Déu (DLLC 1995).

2.07.- Fons de cel on es pinten resplendors, àngels, etc. (DLLC 1995).

2.08.- Càntic de la missa que comença amb els mots Gloria in excelsis Deo (DLLC 1995).

2.09.- Conjunt d’anells de colors que envolten l’ombra d’un observador sobre un banc de boira o sobre un núvol (DLLC 1995).

2.10.- Gloriapatri: Versicle en honor de la Trinitat que l’Església acostuma a resar després de cada salm, de certes pregàries, etc. (DLLC 1995).

2.11.- Benaurança (DILE 1989).

2.12.- Gust, felicitat i plaer vehements (DILE 1989).

2.13.- Gloriejar-se: Jactar-se, vanagloriar-se, vanagloriejar-se, vanar-se, vantar-se, gloriar-se, glorificar-se, ufanejar-se, fer ufana, prear-se, preuar-se, picar-se, fer bocades (DCC 1987).

3.- BÍBLIA.

3.1.- Enciclopedia de la Biblia (EB 1969): “Gloria”.

3.2.- Vocabulaire de Théologie biblique (VTB 1962): “Gloire”.

3.3.- La Bible de Jérusalem (BJ 1978) Índex: “Gloire”.

3.4.- Nou Testament (NT 1970): Índex: “Glòria”. “Cos gloriós” (Flp 3,21). “Cos espiritual” (I C 15, 43-44)

4.- CÀBALA.

5.- RAMON LLULL.

51.- Predicats absoluts: “(K) Glòria és la mateixa delectació en què bondat (B), grandesa (C), duració o eternitat (D), potestat o poder (E), saviesa (F), voluntat o amor (G), virtut o perfecció (H) i veritat (I) reposen.” (AB 1308)

6.- SOR ISABEL DE LA TRINITAT.

Dedica tota la seva vida “a lloança de la Seva Glòria (de Déu)” (Ef 1).

7.- GAUDÍ.

71.- Façana del Goig: LET-FEL-TRS

72.- Façana de la Passió: AKA-EBR-PAS

73.- Façana de la Glòria: TIA-FOL-GLO

8.- L’AURA. MÀQUINA KILLIAN.

(FRP 1982).

Anuncis

HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA INDETERMINISTA DE LA NATURA.
1.- ORÍGENS DE LA CIÈNCIA
——————————————————————————————————–
-100.000 – -35.000 (Paleolític inferior i mitjà): Conjunts homogenis determinats:
col·leccions, esquemes, series. Ordinals. Animisme. Tòtem. Propietat privada. Mercat.
SOC.
-35.000 – -12.000 (Paleolític superior): Aritmètiques clares. La unitat. Cardinals.
Operacions. Regla de tres (proporcions). Animals (protoramaderia). Vegetals
(protoagricultura). MET – CEL.
-8.500 – -2.400 (Neolític): Mètriques clares. Minerals (ceràmica, metal·lúrgia). MOL.
-2.400 – -300 (Imperialisme): Principi de no contradicció. Sil·logística.
-2.000 – +1.500: Logístiques mundanes primeres: Geometria, Àlgebra, Trigonometria
(Egipcis, Pitàgores, Euclides, hel·lenistes, hindús, àrabs).
2.- LA CIÈNCIA CLÀSSICA DETERMINISTA OCCIDENTAL
——————————————————————————————
1.500: La nova ciència que esdevindrà clàssica (F. Bacon (verificabilitat), Copèrnic
(heliocentrisme),
Galileu (algebrització de la física), Kepler (geometrització i algebrització de l’astronomia),
Descartes (equivalència entre geometria i àlgebra, geometrització de la física), Newton
(unitat del món sublunar i del supralunar: inèrcia, gravitació, dinàmica).
1.700: Logístiques segones: La continuïtat. Càlcul infinitesimal: derivades i integrals.
Equacions diferencials (Leibniz, Newton).
1750: Química. Elements químics, conservació de la massa, proporcions (Boyle, Lavoisier,
Proust, Dalton.
(1803), Richter, Gay-Lussac, Avogadro, Mariotte, Kelvin). ATO (10-8 cm.).
1800: Primera bateria elèctrica (pila voltaica) d’Alexandre Volta.
1800: La ciència alternativa esotèrica, romàntica, naturalista, ecològica (Rosacreus,
alquímics, astròlegs, Paracels (medicina), Goethe (física no newtoniana), Hahnemann
(homeopatia), Thoreau (naturalisme), R. Steiner (antroposofia), etc.).
1820: L’electricitat crea el magnetisme (Ch. Oerstedt (Dinamarca)).
1825: Determinisme: Un coneixement exacte i complert de les condicions inicials
permetria en principi, mitjançant la teoria correcta, especificar completament i exacta la
realització de qualsevol esdeveniment (P.S.Laplace (França)).
1826: “Geometria hiperbòlica” no euclidià de N.I.Lobatxevski (Rússia).
1827: Moviment brownià: de les micel·les coloïdals empeses pel moviment tèrmic de les
molècules (Robert Brown (GB)).
1831: El magnetisme crea electricitat (M. Faraday).
1850: Termodinàmica: conservació de l’energia (Carnot-1824), degradació de l’energia o
entropia (Kelvin-1851, Clausius-1865), anul·lació de l’entropia en el zero absolut (Nernst-
1907). Entropia equival a desinformació (Shannon-1950?). Sistemes metaestables,
estructures dissipatives (Ilya Prigogine-1971).
1854: Geometria esfèrica i topologia: B. Riemann (Alemanya).
1859: Biologia. Mendel. Lamark. L’origen de les espècies: fluctuacions i irreversibilitat
(Darwin).
1850-1932: La logística formalitzada, el llenguatge ideal (Morgan, Moore, Frege, Cantor,
Peano, Russell, Withehead, Hilbert, Wittgenstein, el cercle de Viena). La ciència unificada.
1861: Teoria del camp electromagnètic de J.C.Maxwell (llum, circuits oscil·lants,
telegrafia sense fils: Herz). Camp i gamma electromagnètica. Equacions d’ona.
1875-1878: Precedit per R.E.Clausius, J.C.Maxwell i L.Boltzmann, J.W.Gibbs estableix la
regla de les fases de la mecànica estadística que regula la termodinàmica. En especial el
càlcul de la densitat de l’equilibri termodinàmic condueix en mecànica clàssica a l’
estadística de Maxwell-Boltzmann i en mecànica quàntica a les de Bose-Einstein i Fermi-
Dirac (1924).
1879: Classificació periòdica dels elements químics (D.I.Mendelejev (Rússia).
1887: Arrossegament d’èter: Experiment de Michelson-Morley. Primera sorpresa: no n’hi
ha.
1895: W.C.Roentgen descobreix els raigs X.
1896: Radioactivitat. NUC (10-12 cm.):
– Becquerel en 1896 (sals d’urani),
– M. Curie en 1898 (sals de radi i poloni),
– E. Rutherford (sals de tori) i Villard en 1903: raigs a (= helions), raigs b (= raigs
catòdics o d’electrons) i raigs g, descoberts en 1900 per Villard, (= fotons més energètics
que els raigs X)).
1897: Descobriment de l’electró (J.J.Thomson) de dimensió 10-17 cm..
1899: Contracció de Fitzgerald-Lorentz.
1900: Elster, Geitel i Wilson detecten els raigs còsmics (més energètics que els raigs g).
Hess (1912) demostra l’origen còsmic dels raigs còsmics.
3.- LA CIÈNCIA QUÀNTICA INDETERMINISTA..
——————————————————————————————————–
1900: Radiació del cos negre. El quantum d’acció. e = n hn. (M. Planck). [h = f*t*e]. El
fotó (Einstein-1905): natura corpuscular de la llum.
1905: Einstein explica l’efecte fotoelèctric (Premi Nobel): 1/2 mv2 = hn – Treball
d’arrencada.
1905: La correcció relativista especial o restringida de la ciència clàssica (A. Einstein, 26
anys, empleat en l’oficina de patents de Berna) sobre el moviment uniformement accelerat
(Gmn = 8pKTmn) :
– Constància de la velocitat de la llum. Velocitat màxima.
– Moviment relatiu al sistema de referència.
– Espai i temps relatius: espai d’esdeveniments. Simultaneïtat.
– Velocitats relatives.
– La massa augmenta amb la velocitat.
– e = m c2. La massa no es conserva. H+H > D.
1911.- Àtom d’òrbites planetàries de Rutherford. Electrons (E.Millikan: càrrega en 1911) i
nucli (protons (Rutherford-1919) i neutrons (Chadwick-1932)). HAD. Estudi del nucli
(Heisemberg-1935,…). Problema-1: no pèrdua d’energia electromagnètica de l’electró
orbital. Problema-2: repulsió elèctrica mútua dels protons en el nucli.
1913: Àtom quantificat de N. Bohr: estats estacionaris sense pèrdua d’energia, radiació
segons salts entre nivells quàntics (Lyman, Balmer-1885, Paschen.., en l’àtom d’hidrògen,
Johannes Robert Rydberg (suec, Halnestadt, 1854 – Lund, 1919) i Ritz ho generalitzen a
les diferents sèries del mateix element i a diferents elements). La constant de Rydberg és
pròpia de cada element. L’electró no es mou en una òrbita estacionària, és l’òrbita
estacionària: orbital. Àtoms excitats i ionitzats. ± Spin (moment cinètic de rotació interna,
representat per un vector d’estat del qual cap mesurar la component respecte d’un eix
qualsevol). Números. quàntics. Principi d’exclusió de W. Pauli-1925. L’electró de
l’hidrogen està en estat quàntic pur (si posició no moment i viceversa).Els dos electrons de
l’heli interactuen i formen un orbital conjunt. Cadascun està en un estat quàntic “mescla”.
1913.- Àtoms de Rydberg (descobridor de la relació d’energies d’enllaç que lliguen
l’electró a un nucli):
estat de mínima energia menor d’un nanòmetre. Àtom de R.: àtom les òrbites electròniques
més externes del qual, expandides mils de vegades, obtingudes amb breus llampades de
llum de làser, col·loquen l’electró en moltes òrbites exteriors alhora (superposició (1935)).
Físicament es manifesta en forma de “paquet d’ones” que gira molt lluny del nucli: a prop
de mitja micra: probabilitat de la localització de l’electró excitat. Avui (1998), en un àtom
de Rydberg es possible que un electró es trobi en una superposició de 2500 estats. La
seva funció d’ona pot ser complexíssima i codificar molta informació (computació
quàntica) segons Stroud (1991, 1996), que escriu “OPTICS” en un àtom.(Cf. 1984).
1915: Experiment de la doble clivella. Ona/corpuscle (L. de Broglie): mecànica
ondulatòria.
1916: Millikan estableix la càrrega d’un electró. Massa 1/1837 de la del protó.
1916: La correcció relativista general de la ciència clàssica (A. Einstein) sobre el
moviment no uniformement accelerat:
– Equivalència entre massa gravitatòria i massa inert.
– No acció a distància: camps gravitatoris.
– Curvatura de l’espai segons massa material (fisicalització de la
geometria).
– Forats negres i blancs. Expansió de l’univers.
1916: Karl Schwartzchild, matemàtic alemany descobreix la primera solució del tipus “forat
negre”. Per a un cos de massa igual al Sol, el radi de Swartzchild (velocitat de fugida en
superfície) és proper a tres quilòmetres.
1917:El fenomen de l’emissió estimulada, fonamentat en les propietats quàntiques de la
matèria és estudiat inicialment per Einstein. Fundarà el màser (1951, 1954) i el làser (1958,
1960). La mecànica quàntica indica que un àtom o una molècula té diferents estats
d’energia, entre els quals pot experimentar transicions. Si l’àtom (o la molècula) absorbeix
un fotó d’energia E = E2 – E1, igual a la diferència d’energies entre dos nivells d’energies,
aleshores passa de l’estat E1 a l’estat excitat E2. La tendència a l’estabilitat, inherent als
constituents de la matèria, fa que decaigui a l’estat no excitat E1 tot emetent un fotó de
freqüència n = (E2 – E1)/h, on h és la constant de Planck. A més de l’absorció i l’emissió hi
ha l’emissió estimulada. Si hom aconsegueix (fins i tot en un brevíssim instant) que el
nombre d’àtoms (o molècules), la població, del nivell excitat E2 sigui superior al nombre
dels del nivell E1, es a dir si hom aconsegueix per flash de bombatge la inversió de població
entre els dos nivells, aleshores la presència d’un nou fotó d’energia E = E2 – E1 no implica
que aquest sigui absorbit, sinó que estimula la transició de tots els electrons del nivell
superior a l’inferior i, per tant produeix una emissió d’un gran nombre de fotons,
exactament amb la mateixa energia i freqüència que el fotó estimulador. Si el procés és
realitzat en unes determinades circumstàncies, aquests fotons s’acumulen tot formant una
ona electromagnètica en fase amb l’ona estimuladora (es a dir, un feix de llum coherent); el
resultat és doncs la densificació bosònica (1924), dita amplificació d’aquesta última.
1919: 1ª desintegració nuclear artificial: partícules a® N desprenen protons (Rutherford
els descobreix).
1030 anys de vida mitja.
1921: Otto Stern i Walter Gerlach, abans de l’establiment de la teoria quàntica,
descobreixen mitjançant l’aparell del seu nom, la quantificació dels resultats de mesura de
qualsevol component d’un moment cinètic (spin -1913) d’una partícula, tot i que aquesta
sigui puntual.
1922: Compton explica l’efecte Compton”: diferència de freqüència dels raigs X incidents
en i emergents d’una placa de grafit (xoc fotó – electró).
1922: Desenvolupament relativista: caràcter dinàmic o expansió de l’univers segons A.
Friedmann (1922) i G. Lemaître (!927) a partir del descobriment de V. Slipher i E. Hubble
sobre el desplaçament cap al vermell dels espectres llunyans, interpretat a la llum de
l’efecte Doppler.
1924: Natura ondulatòria dels corpuscles. Mecànica ondulatòria (L. de Broglie): pont
entre matèria i llum. l = (hc) / e. Òrbites atòmiques d’ones estacionàries. Experiment de
Germer i Davisson-1927 (difracció d’electrons a través de làmina cristal·lina)® Microscopi
electrònic.
1924: Inici de la mecànica quàntica aproximada de sistemes objecte de mesura (especial,
al costat de la mecànica quasiclàssica):
– Estadística quàntica de Bose (Índia)-Einstein (Alemània) per a un “gas de fotons”:
“totes les partícules són idèntiques i indiscernibles i es poden acumular en el mateix lloc
tantes partícules com es vulgui sense que apareguin interaccions entre elles”. Si
generalitzem, aquestes partícules es diuen bosons i cal que tinguin spins enters. Són els
quantums de camp que regeixen les interaccions entre els fermions.
– Principi d’exclusió de Pauli: “dos electrons no poden posseir els mateixos números
quàntics, o bé, dos electrons no poden existir simultàniament en el mateix estat (lloc,
velocitat, etc.) o bé, dos objectes de spin 1/2 no poden trobar-se mai en una
configuració simètrica, ans només en una d’antisimètrica”.
– Poc després: Estadística quàntica de Fermi (Itàlia)- Dirac (Anglaterra) per a un
“gas d’electrons”:
“totes les partícules són idèntiques però quasi-discernibles; no podem canviar-les per
parelles sense modificar-ne la distribució”. Si generalitzem, aquestes partícules es diuen
fermions i cal que tinguin spins semienters. Formen la part sòlida de la matèria.
1925: Uhlenbeck i Goudsmit postulen el spin, que fa de l’electró un petit imant i base del
magnetisme. Els paràmetres d’una partícula elemental: càrrega elèctrica, massa en repòs,
energia, moment cinètic i spin.
1925: Mecànica de matrius, de W. Heisenberg.
1926: Mecànica ondulatòria: equació d’ona associada (Schrödinger) (carnet d’identitat
quàntic: incorpora tot allò que se sap de la partícula, engloba tots els seus moviments i
posicions possibles): Tot sistema físic descriu com el resultat de la primera mesura –
mitjançant un vector d’estat (1913)- d’una partícula és imprevisible. Per exemple: +(h/2p)/2
ó -(h/2p)/2. Però permet calcular determinísticament les possibilitats dels resultats de totes
les mesures posteriors repetides. El vector d’estat pren un valor: y+ ó y-. Tota modificació
posterior retorna el sistema a una indeterminació fonamental.
1926: ®Mecànica quàntica dels camps (Niels Bohr, Max Born, Werner Heisemberg,
Pascual Jordan, Erwin Schrödinger, Wolfgang Pauli). Només pot predir-se la probabilitat
d’un procés. Les lleis són probabilístiques. Vida mitja d’un neutró: 10’8 minuts: lleis
probabilístiques radicals. Res no es pot dir sobre un individu (límit absolut).
1927: Principi d’indeterminació de Heisenberg: Dp * Dq ³ h . Per exemple: posició (e) i
moment (ft)( = quantitat de moviment (mv)) d’una partícula.
1927: Interpretació de Copenhague: límit absolut de coneixement. Limitació dels nostres
conceptes macroscòpics.
1927: Principi de complementarietat contradictòria de Niels Bohr: entre cinemàtica i
dinàmica (dualitat partícula ona) d’una partícula segons conceptes clàssics. POL (®certesa
dels resultats finals i mesura dels errors)-EXP (® experiment)-TRB (®forta interacció
entre els sistema físic a observar i l’instrument d’observació). “Ha estat el resultat filosòfic
més important que ha sorgit de la física quàntica, car, mentre la física dels segles precedents
era regida per un sistema lògic fonamentat en el principi de contradicció, els fenòmens
quàntics, mitjançant el principi de complementarietat, estableix una connexió entre diversos
conceptes contradictoris i originen una nova forma de pensar científico-natural, radicalment
diferent de la forma de pensar clàssica” (Gran Enciclop. Catalana, “Complementarietat”).
1928: Equació mecanoquàntica relativista (interacció de l’electró amb el camp
electromagnètic) de Paul Dirac (reuneix Maxwell, relativitat i quanta): postula el positró,
“forat” d’electró, trobat per Anderson després. Partícules/antipartícules.
1928: Comptador de partícules radioactives individuals Geiger – Müller.
1928: Efecte túnel: probabilitat no nul·la de sobrepassar una barrera de potencial tot i que
la seva energia cinètica sigui inferior a l’altura màxima del mateix. G.Gamow explica el que
per ell és el despreniment de partícules a dels nuclis. 1957: Leo Esaki: díode d’efecte
túnel. Més tard: microscopi d’efecte túnel.
1929:Atkinson i Houtermans expliquen l’energia de les estrelles per reaccions
termonuclears (de 107 a 108 oC). Producció de plasma (Molt més tard: enginy ZETA de
Gran Bretanya).
1930: Conferència Solvay de Brussel·les. Einstein intenta demostrar la inconsistència de la
mecànica quàntica. Bohr i altres troben els errors dels seus arguments (havia ell oblidat la
relativitat general!).
1930: W. Pauli i E. Fermi suggereixen la hipòtesi del neutrí a propòsit de resultats
experimentals estranys – es viola el principi de conservació de l’energia en la desintegració
del neutró- obtinguts en l’estudi de l’anomenada desintegració b (alguns nuclis atòmics, i
el mateix neutró, són inestables i es desintegren tot emetent electrons):
_
n ® p + e- + ne
Posteriorment es descobriran dues sèries més. Tots plegats seran neutrí i antineutrí
electrònics, neutrí i antineutrí muònics i neutrí i antineutrí teutònics, corresponents als
electrons, muons i tauons positius i negatius. Seran els leptons (LEP) amb propietats
comunes en relació a la interacció feble.
1930: Oscil·lació quantizada de I.I.Rabi: intercanvi periòdic d’energia entre els àtoms i un
camp electromagnètic. Quan l’energia de fotons de radiofreqüència convenientment
sintonitzats s’ajustava a la diferència d’energia existent entre els estats fonamental i excitat
dels àtoms de la mostra estudiada (1917), s’arribava a que tots els electrons atenyien l’estat
excitat i tot i seguir rebent el doll de fotons el procés s’invertia: els electrons retornaven a
l’estat fonamental i es remetia l’energia alliberada. I es tornava a recomençar el cicle (Cf.
1961).
1931: Mecànica quàntica relativista de P. Dirac. Preveu l’existència del positró.
1931: Sloane i Lawrence, amb el primer accelerador lineal (30 tubs), obtenen partícules de
2’8 MeV.
1931: G. Lemaître idea la hipòtesi cosmològica de l’àtom primitiu omniabarcant que
explota i s’expandeix. Avui se sap que la densitat mitja de l’univers és la d’un àtom per
metro cúbic.
1932: Crisi de la logística. Teoremes d’incompletud de K.Gödel (Àustria). Limitacions
dels sistemes axiomàtics. Bach-Escher-Gödel: els bucles estranys de Hofstadter.
1932: Einstein i de Sitter (1916) dibuixen el model matemàtic de l’evolució expansiva de
l’univers.
1932: Chadwick descobreix el neutró. Els nuclis atòmics estan formats de neutrons i
protons. W. Heisenberg veu que protó i neutró formen un grup d’invariança respecte del
spin i del nº bariònic, a més de tenir una massa quasi igual (simetria d’isospin).
1932: Anderson descobreix el positró.
1932: J.D.Cockroft i E.T.S.Walton: 1a. reacció nuclear amb partícules accelerades
artificialment ® inici de la física nuclear moderna:
p + 7Li ® 8Be ®4He + 4He
(dues partícules a de fins a 0’86 MeV cadascuna). Els 17’3 MeV corresponen a l’energia
equivalent a la desaparició de 0’018629 unitats de massa segons la fórmula famosa
d’Einstein que ací es confirmà i fundà la possibilitat d’obtenir artificialment energia
nuclear per fissió nuclear de nuclis més pesats o per fusió nuclear de nuclis més lleugers.
1932: Inici de la construcció d’acceleradors de partícules (generador electrostàtic de R. van
de Graaff (1931) i 1er. ciclotró de E.O.Lawrence i M.S. Livingston (1932).
1932: = Coneixement de les següents partícules observables en el món físic :
– fotó (g)
– electró (e-) i positró (e+)
– neutrí (ara hipotètic, descobert en 1953 per Reines i Cowan) i antineutrí (hipotètic)
– protó (p+) i antiprotó (p-) (ara hipotètic, descobert en 1955)
– neutró (n) i antineutró (hipotètic)
= Coneixement de les següents forces o interaccions observables en el món físic :
– gravitatòria (gravitó?)
– electromagnètica (fotó): teoria de l’electrodinàmica quàntica (FOT).
= Consciència general: que ja és complert el coneixement físic.
4.- COSMOLOGIA CIENTÍFICA INDETERMINISTA.
——————————————————————————————
1935.- Teoria de Hideki Yukawa sobre la força o interacció forta (a 10-13 cm.) nuclear
(mesó) per explicar la cohesió dels protons en el nucli atòmic. Suggereix la hipòtesi del
mesó. Altrament els protons es repel·lirien. Aquesta teoria és perfeccionada en 1970.
1935.- Erwin Schrödinger planteja l’ambigüitat d’un gat tancat, la vida o mort del qual
depèn de l’aleatorietat absoluta de la descomposició d’un nucli atòmic radioactiu que
desencadena un martell que trencarà una ampolla de verí mortal per al gat (1996). L’àtom
radioactiu inobservat, segons la mecànica quàntica, s’ha i no s’ha desintegrat alhora: estat
de superposició (o bé: un electró pot ocupar més d’un orbital alhora, un fotó recorre dos
trajectes alhora, etc.(1913)) típic dels objectes quàntics. Les partícules amb superposició
ben definides se’n diuen coherents. El problema apareix quan un objecte quàntic s’acobla a
un de macroscòpic, un gat, per exemple, mort i viu alhora? El gat és el detector
macroscòpic, l’aparell de mesura. Per què no entra en un estat indefinit de superposició?
Bohr postula que els detectors macroscòpics mai no adquireixen la superposició. En
mesurar-se els fenòmens quàntics entren en col·lapse de la funció d’ona, o reducció del
vector d’estat de l’equació d’ona de Schrödinger. Frontera: quàntic – clàssic. Flexible. Les
superposicions poden donar-se a escales fins i tot molt més grans que l’atòmica. La
frontera entre el món clàssic i el món quàntic – diu Bohr- pot desplaçar-se segons com es
disposi l’experiment.
1935.- Enemics de la interpretació de Copenhaguen (1927) de la mecànica quàntica (teoria
de les variables ocultes: determinisme amagat; límit només degut a la ignorància) imaginen
l’ experiment ideal Einstein-Podolsky-Rosen (EPR) de dues partícules perfectament
correlacionades. Es tracta de dues partícules de moment cinètic de rotació interna total nul.
La mecànica quàntica descriu l’estat inicial dels dos moments cinètics de les partícules
mitjançant un vector d’estat únic, en el qual res no permet de preveure, p.e., el resultat de la
mesura de la primera partícula. Es mesuren, després, les direccions paral·leles dels
components del spin. Sempre donen resultats oposats i equiprobables les dues solucions
possibles (+,-) i (-,+) (h/2p)/2: anticorrelació perfecta. No és predicible, en absolut, segons
la mecànica quàntica, el signe de la primera mesura de la primera partícula. Els dos resultats
possibles en la primera partícula són potencialment presents (superposició). El resultat de la
segona partícula és predeterminat: serà l’oposat, malgrat una gran distància. Se sap sense
“tocar-la”. La descripció donada pel seu vector d’estat no descriu, doncs, completament els
seus “elements de realitat”, que són els mateixos abans i després de la mesura de la primera
partícula. Les dues partícules romanen “enredades” (cf. 1981, EPR). La segona, tragina
certs elements d’informació que li permeten “donar la resposta correcta” (l’oposada a la de
l’altra partícula) i això en qualsevol de les direccions d’anàlisi triada per l’observador. Una
teoria científica és completa si a cada predicció de la teoria (valor d’una magnitud en una
determinada regió de l’espai) correspon exactament a un “element de realitat física”. “Déu
no juga als daus”. Bohr (cf. també 1930) respon que les propietats físiques no pertanyen a
cada partícula per separat, pertanyen al sistema global d’ambdues (no divisibilitat).
L’element de realitat” que vol Einstein que sigui cada partícula és una entitat mal
definida i fins i tot inexistent.
1936: C.D.Anderson i S.H.Neddermeyer, d’una banda, J.C.Street i E.C Stevenson, d’una
altra i Y.Nishima, M.Taqueuchi i T.Ichimaya d’un altre detecten muons en els raigs
còsmics.
1937: Màquina de Turing. Logística ® Informàtica.
1937: Powell, Occhialini i Lattes descobreixen el mesó ±p en els raigs còsmics.
1937: Es detecta el muó negatiu (m-).
1940: G.Gamow presenta la hipòtesi del Hot Big Bang o model cosmològic estàndard:
singularitat inicial d’alta densitat i temperatura; explosió fa entre deu i vint mil milions
d’anys. Els primers minuts de l’univers. Els diferents plasmes. Les diferents eres. Explica:
– la radiació cosmològica universal
– la nucleosíntesi primordial
– l’edat dels estels més vells dels cúmuls globulars (?)
– l’homogeneïtat de la radiació bàsica
– la formació de les galàxies (?)
– el predomini de la matèria sobre la antimatèria (?)
– l’homogeneïtat de l’univers a gran escala
– l’aplatament de l’univers a gran escala.
1942: Reactors nuclears: pila d’urani i grafit de la Universitat de Xicago (1a. reacció en
cadena).
1944: Leprince i Ringuet descobreixen el mesó K en els raigs còsmics.
1947: Álvarez, amb un accelerador de partícules de 47 tubs, obté partícules de 32 MeV.
Es comencen a trobar partícules estranyes.
1947/48: Lawrence obté artificialment mesons p o pions en un ciclotró. Partícula
inestable, instrument de la interacció forta. De spin enter.
1948: F. Hoyle: teoria de l’estat estacionari; principi cosmològic perfecte.
1948: Cibernètica (N. Wiener): més enllà de la “reacció” de Newton.
1950: Teoria general de sistemes (L. v. Bertalanffy): lleis constants en àmbits científics
diferents.
1950: Intents d’una teoria unificada del camp (A. Einstein, W. Heisemberg, P. Dirac,
Costa de Beauregard). Les quatre interaccions físiques.
1951: C.H.Townes estudia l’aplicació de l’emissió estimulada (1917) a l’amplificació
d’ones curtes, que donarà lloc al màser (1954). La coherència i monocromaticitat de del
feix de les ones electromagnètiques permet concentrar energia en un feix molt estret.
1951: Versió de David Bohm de l’experiment ideal EPR (1935): EPRB.. Bohm, com la
majoria dels que el seguiran, treballa amb fotons en comptes de fer-ho amb partícules de
spin semienter (1935). No es pot determinar alhora la polarització plana i la circular d’un
fotó (com tampoc es pot fer amb la posició i l’impuls d’una partícula). No resol res. La
resposta (?) segons Gell-Mann (1986) és que les dues mesures són alternatives: esdevenen
en branques diferents de la història.
1952: Primer sincrotó, en Brookhaven (EE.UU.) “Cosmotró”: energia 2’9 GeV. Producció
artificial de partícules rares: mesons, hiperons (barió L: up, down, strange), etc.
1953: Es comencen a descobrir partícules de vida molt curta que hom anomena
ressonàncies que es desintegren per via d’interacció forta. Cadascuna té un mode de
desintegració principal.
1953: Reines i Cowan descobreixen experimentalment el neutrí electrònic (ne), 10.000
vegades més lleuger que l’electró (30 eV). Gairebé no interactua amb la matèria.
1953: David Bohm a Princeton intenta una versió de la mecànica quàntica (1951) que la
reconciliï amb el determinisme. Einstein, assabentat, agraeix l’esforç, però el desautoritza.
Ho seguirà intentant i no reeixirà. Li sembla que la mecànica quàntica es funda en
“variables ocultes” que eliminen les superposicions (1935). Però és inverificable! Les
variables són ocultes.
1954: C.H.Townes inventa l’amplificador de microones (1951) anomenat màser
(microwave amplification by stimulated emission of radiation). L’emissió estimulada
(1917) s’obté tot excitant un sistema macroscòpic tal com un feix de molècules d’NH3 o
d’H2, un cristall de robí (ions de crom), etc., mitjançant un camp elèctric, magnètic, un raig
de llum, etc. S’obté un feix de fotons coherent de freqüències d’entre 109 i 1010 Hz. S’han
trobat estels – màser i màsers interestel·lars. El làser és un màser òptic (1958, 1960).
1955: L’equip de Berkeley descobreix l’antiprotó.
1956: 1ª central nuclear en Calder Hill (Escòcia), d’urani 235.
1956: Es descobreix el neutrí.
1957: Inspirat pel seu mestre John A.Wheeler, a Princeton (USA), Hugh Everett III enuncia
la seva “formulació de l’estat relatiu de la mecànica quàntica”: posició ultraquàntica: cada
resultat possible d’una mesura pertany a una “branca” distinta d’un univers amb “múltiples
móns o universos paral·lels igualment reals”. Vol salvar el determinisme. Inici d’una
interpretació “moderna” (Gell- Mann) de la mecànica quàntica.
1958: C.H.Townes (1951, 1954) i A.L.Schawlow demostren la possibilitat d’aplicar el
fenomen d’emissió estimulada (1917) a l’amplificació d’ones lluminoses que durà a la
construcció del làser (1960).
1960 (?): Teoria de la electrodinàmica quàntica (fusió de les equacions de Maxwell amb
la teoria quàntica). R.Ph.Feynman: diagrames d’interacció i, a partir del treball preliminar
de P.Dirac, formula la mecànica quàntica en termes d’”històries” (narracions de seqüències
temporals d’esdeveniments passats presents o futurs), que permeten subjectar a la
indeterminació quàntica els esdeveniments de l’espai-temps relativista, la geometria
gravitatòria.
1960: T.H.Maiman construeix el primer làser (1917, 1951, 1958). Consta d’un ressonador
format per dos miralls paral·lels entre els quals es reflexa la llum repetidament, una
substància situada entremig que genera i amplifica la llum làser i una font d’energia externa
per bombejar els electrons dels àtoms de la substància de nivells de baixa energia a nivells
d’alta energia (àtoms excitats). Una part del raig obtingut travessa un mirall i projecta fora
el raig làser.(Cf. làser monoatòmic 1994).
1961(~).-Àtoms en cavitats: L’oscil·lació quantizada de Rabi (1930) treballa amb una
barreja de tants intercanvis d’energia entre els àtoms i els fotons que els seus efectes es
promedien, impedint l’estudi de la naturalesa mecanoquàntica de l’intercanvi electró – fotó i
viceversa. Edwin T. Jaynes i Frederick W. Cummings, superen teòricament el problema.
Expliquen com interactuaria un únic àtom amb dos nivells d’energia amb una ona lluminosa
amb pocs fotons. Es pot induir l’emissió d’un fotó per un àtom excitat si se’l situa en una
cavitat molt petita. Comprovació experimental (1984).
1962: Teoria d’unificació electrofeble: Sheldon Glashow (EEUU, 1962), Abdus Salam
(Paquistà, 1964) i Steven Weinberg (EEUU, 1967): premis Nobel de Física 1979, en el
context del grup de gauge SU (2) XU (1).
1962: Detecció del neutrí muònic (nm) per part de l’equip de Brookhaven..
1964: Hipòtesi dels quarks: Murray Gell-Mann (USA), Yubal.Ne’eman (Israel) i George
Zweig (USA). Amb els mètodes matemàtics de la teoria de grups d’Élie Joseph Cartan
(França, s.XIX), Gell-Mann i Newman descriuen les noves partícules en el context del grup
unitari SU(3).
: Teorema de J.S.Bell (desigualtats de Bell). Viabilitat de l’experiment EPR(B) (1951). Ma
i Mb són dos aparells de mesura. A(a, l1) i B(b, l2) són les funcions que descriuen el
resultat de les mesures en A i B arbitràriament separades. “a” i “b” són les variables
controlades d’orientació de l’aparell (“x” ó “y”). l1 i l2 són les variables fluctuants del spin
(+(h/2p)/2 ó -(h/2p)/2). AB és el producte d’A per B que indica el grau de correlació entre
A i B. <AB> és el valor mig del producte. La desigualtat de Bell és: -1 £ <AB> £ +1.
1965: Radiació de fons de l’univers (Penzias i Wilson) provinent de l’era (10-50 a 10-31
anys) i de la subera (10-10 a 10-8 anys) radiants: 4 oK de temperatura.
1967: Feynman suposa que els protons són compostos de partons (=quarks de Gell-Mann +
gluons que els mantenen units).
1969: Pas endavant en la física d’altes energies o de partícules elementals, més enllà de la
física atòmica i de la física nuclear. Acceleradors de partícules: a) acceleradors de protons:
CERN (Ginebra) i FNAL (Chicago); b) acceleradors d’electrons o de les seves
antipartícules: SLAC (Palo Alto, Califòrnia) i DESY Hamburg) a més de 20.000 MeV
(unes vint vegades la massa del protó) que van detectar quarks indirectament (amb electrons
i neutrins). L’impuls del nucleó és 50% degut als quarks. Se suposa que l’altre 50% és
degut als bossons neutres que s’anomenaran gluons (adherència).
1969: Desigualtat de BCHSH (J.S.Bell, John F.Clauser, Michael A.Horne, Abner Shimony
i Richard A.Holdt): -2 £ < R > £ +2, on < R > és un valor mig, estadístic, d’una senzilla
combinació R de quatre productes AB (1964). La vida corrent i la ciència clàssica
observa correlacions fluctuants estadístiques (economia, sociologia, mecànica clàssica,
electromagnetisme, …) i totes obeeixen aquesta desigualtat per causa de llur formalisme
local. La mecànica específicament quàntica, en canvi, pot arribar a violar – en “situacions
sensibles”- més d’un 40% de valor relatiu (<R> = 2’8, quatre direccions coplanàries amb
angles pròxims a 22’5º entre sí) de la desigualtat. Permet dissenyar situacions reals
experimentables.
1970: Perfeccionament de la vella teoria de Yukawa (1935) sobre la interacció forta: teoria
cromodinàmica quàntica (quarks). Les partícules que interactuen fortament es diuen
hadrons (HAD) i es divideixen en diferents famílies (singlets) de mesons (p, K, r, D, B, …)
compostos de dos quarks i en diferents famílies (singlets) de barions (p-n, S, X, D, …)
compostos de tres quarks. Es classifiquen segons multiplets d’isospin.
1970?: Model estàndard de l’estructura i constituents de la matèria. La natura és explicada
amb uns pocs constituents fonamentals – a) fermions: aa) leptons: electró, muó i tauó amb
els neutrins corresponents i llurs antipartícules, ab) quarks: up i down, charmed i srange, top
i bottom, amb les seves antipartícules i b) bosons de galga: fotó, W+, W- i Zº, gluons i
gravitó – que interaccionen mitjançant quatre interaccions fonamentals – gravitatòria,
electromagnètica, forta i feble. Els hadrons –mesons i barions- són combinacions de 2 i 3
quarks i antiquarks respectivament.
1970: Nou tipus de principi de Pauli (1924): paraestadística de grau tres: nou nº quàntic
“color”. Suggerit per Wally Greenberg (1965). També T.Han i Y.Nambu (1967). Forma
definitiva segons Murray Gell-Mann i Harald Fritzsch. Tres varietats de quarks: “roja”,
“groga” i “blava”. No poden donar-se partícules lliures acolorides, totes són blanques. Les
vuit classes de gluons també són acolorides (transició d’un color a altre d’un mateix quark:
u-roig ® u-blau ). La força forta que representen els gluons uneix inevitablement els quarks
per formar hadrons i, amb suficient proximitat, uneix els nucleons per formar els nuclis.
1970?.- Principi bootstrap de Geoffrey Chew (1970?), de Califòrnia: principi d’holicitat
aplicat a la microfísica: un conjunt de partícules elementals es pot tractar de manera
autoconsistent, com si cada partícula fos una combinació de totes les partícules. El sistema
de partícules es dóna origen a si mateix.
1971: Primers experiments reals EPR, segons teorema de Bell (1969): Clauser i Stuart
Freedman a Berkeley i Holt i F.M.Pipkin a Harvard. Resultats confusos.
1971: Demostració experimental de la teoria de colors.
1971: Primera versió de la teoria de supercordes: John Schwartz i André Neveu (segons
idees de Pierre Ramond). La desenvolupen Schwartz i Jöel Scherk entre 1971-1986. En
1974 proposen que expliquen totes les partícules elementals.
1973: A la cambra de bombolles Gargamelle del CERN (Ginebra), els nucleons tractats per
neutrins demostren que els quarks a distàncies molt inferiors a les nucleòniques (10-13 cm)
i, per tant, a grans energies, es comporten com partícules lliures com els leptons.
1974: En Brookhaven, Sam Ting (Xina) i en el SLAC (SPEAR) Burton Richter (USA),
descobreix el mesó J/y (charme, anticharme) a partir de l’anihilació electró-positró ®
fotó virtual ® quark-antiquark ® dolls d’hadrons (mesons) amb l’ajuda de parells de
quarks virtuals existents en el buit: “visualització” dels quarks..
1975: Es detecta el tauó negatiu (t -).
1975: Segons experiments reals EPR d’acord amb el teorema de Bell (després de 1971):
Amb fotons, Clauser a Berkeley i, més acuradament, Edward S.Fry i Randall C.Thomson al
College Station de Texas i, amb protons, Mohammad Lamehi-Racht i Wolfgang Mitting del
Commissariat a l’énergie atomique (CEA): resultats poc clars.
1977: Leo Lederman en FERMILAB (Xicago) detecta el mesó Y (bottom, antibottom) tres
vegades més pesat que el mesó j/y comprovat en 1978 en el DESY (Hamburg).El mesó Y
és una fàbrica de gluons.
1979: PETRA de DESY (Hamburg) observa dolls d’hadrons en els que fins i tot s’obtenen
partícules amb charme a través de processos hadrònics.
1980: Teoria de la fase inflacionària d’Alan Guth: cada 10-34 segons cada regió d’univers
dobla la seva mida (fals buit inestable). Ímpetu inicial. Avui: expansió minvant.
1980: Richard Feynman imagina els ordinadors o coprocessadors quàntics (QC
d’informàtica quàntica): la matèria a escala de les partícules atòmiques també es comporta
com una funció sinusoide composta d’uns quants estats quàntics superposats, que permeten
càlculs rapidíssims simultanis. Un qubit: 0 i 1 superposats (2 càlculs simultanis). Dos
qubits: 00, 01, 10, 11 (4 càlculs). Tres qubits: 000, 001, 010, 100, 011, 101, 110, 111
((càlculs), etc. Però la funció es col·lapsa o perd coherència en mesurar-la segons el principi
d’indeterminació de Heisenberg (1927). ¿Com evitar-ho?: a) cal provocar i controlar de
forma fiable els estats quàntics desitjats, b) mantenir-los estables el temps suficient per fer
quelcom d’útil amb ells i poder llegir els resultats i c) llegir els resultats amb mesures
quàntiques. El teletransport quàntic haurà d’intervenir en la solució del tercer problema (Cf.
1997 desembre, Zeilinger).
1981: Experimentació del EPR(B), tercera generació d’intents, després de 1975), (cfr.
1935, EPR), Alain Aspect, Jean Dalibard, Philippe Grangier i Gérard Roger a l’Institut
d’Òptica d’Orsay amb precisió i èxit. La mecànica quàntica és no local. No amb partícules
correlacionades de spin 1/2, ans amb fotons (spin1 i massa: 0) per a major qualitat. Resultat
postulat per la teoria quàntica: 2’70. Resultat experimental 2’697 ± 0’015. L’estat de spin
dels dos fotons correlacionats correspon a l’estat de polarització de la llum. Dos fotons
poden seguir enredats, per molt separats que estiguin, mentre no es faci una mesuració que
els posi tots dos instantàniament en un estat definit. L’estat d’enredat” es crea mitjançant
un procés, “conversió paramètrica cap avall”, com el de dividir un fotó ultravioleta i fer-lo
passar a través d’un cristall (parametric down-conversion).
1982?: Teoria de “les condicions de contorn sense contorn” de Jim Hartle i Steve
Hawking: unifica la teoria de llei unificada de les partícules elementals i una teoria de les
condicions inicials de l’univers.
1982: El UA-1 del SPS (supersincrotó de protons) del CERN detecta dolls hadrònics, dels
quarks tocats, perpendiculars a la línia de xoc de protons i antiprotons a energies de 270
GeV.
1983, gener: Descobriment dels bosonsW en el CERN (interaccions electromagnètica i
feble).
1983, juny Descobriment del bosó neutre Z en el CERN. Com en el cas de l’W, es descobrí
en l’estudi de col·lisions entre protons i antiprotons.
1983: PETRA de DESY (Hamburg) i PEP de SLAC (Califòrnia) poden accelerar electrons i
positrons a 18 GeV. En total 36 GeV. S’inicia al CERN de Ginebra el LEP amb energies
majors de 50 GeV (intenció 140 GeV).
1984: Quatre físics (“el quartet de corda de Princeton”) : teoria de supercordes
heteròtiques: inclou tots els camps, també el gravitatori (relativitat general), no cau en els
problemes amb els infinits, explica la gran multiplicitat de partícules, no conté constants
arbitràries i emergeix d’un simple i formós principi d’autoconsistència.
1984: Micromàser: Herbert Walther posa en pràctica la teoria d’àtoms en cavitat (1961)
per obtenir làsers monoatòmics. Es fan passar cada un dels àtoms de Rydberg (1931) d’un
feix per una petita cavitat metàl·lica (1961) de parets molt reflectants (anàloga al ressonador
d’un làser), adequada en les seves dimensions a la longitud d’ona dels fotons emesos pels
àtoms de Rydberg quan retornen a un estat de menor energia (rang de les microones). Els
àtoms, en passar per la cavitat, emeten fotons a ritme creixent, segons Jaynes i Cummings
(1961). Els fotons s’acumulen en el ressonador a causa de les seves parets superconductores
i es refreden gairebé fins al zero absolut per tal d’optimitzar llur reflectivitat. (Cf. làser
monoatòmic, 1994).
1985: Confirmació elegant de l’experiment EPR d’Aspect (1981) per W.Perrie,
A.J.Duncan, H.J.Beyer i H.Kleinpoppen, a la Universitat de Stirling (Escòcia). O bé és
manté el determinisme a costa de l’aparició de múltiples històries d’univers o d’una no
localitat (no realisme local i divisible, o bé, per salvar la localitat cal acceptar
l’indeterminisme radical).
1986: Interpretació moderna (general) de la mecànica quàntica (original de Hugh
Everett III (1957), deixeble de John A. Wheeler, desenvolupada per James Hartle i Murray
Gell-Mann): “Múltiples històries alternatives (excloents i exhaustives) de l’univers,
tractades de manera equitativa per la teoria , excepte en el que es refereix a llurs
probabilitats respectives”. També: Robert Griffiths i Ronald Omnès: Donades unes
afirmacions (sobre passat o present), ¿quina probabilitat hi ha de què es donin tals altres (en
el futur)? (1997).
1986.- Teoria GRW de Gian Carlo Ghirardi i Tulio Weber de la Universitat de Trieste i
Albert Rimini de la Universitat de Pavia: l’ona ensopega amb “quelcom” de l’ambient de
fons i col·lapsa (1935). Oportunitat: a) per a partícula cada cent milions d’anys, per a
un gat un impacte d’una partícula de cada 1027, un impacte cada cent picosegons. L’estat
macroscòpic del gat és el resultat dels col·lapses espontanis microscòpics. Però: arbitrarietat
de la freqüència. ¿Naturalesa matemàtica del soroll de fons¿ ¿Podria ser la gravetat, segons
Roger Penrose, de la Universitat d’Oxford, en Shadows of de Mind? .
1988?: HERA en el DESY d’Hamburg produirà energies de varis centenars de GeV en
l’impacte l’electrons sobre protons per testimoniar dolls d’hadrons provinents dels quarks
tocats.
1991.- Carles Stroud i John Yeazell, de la Universitat de Rochester, experimenten amb
àtoms de Rydberg (1913) de potasi el paquet d’ones dels quals, després d’unes quantes
òrbites, es dispersava i més tard revivia en forma de dos paquets menors (1996 set.).
1994: Làser monoatòmic. Michael S. Feld i Kyungwon An (MIT). Versió òptica del
micromàser (1984). Es fa passar, un a un, per un ressonador diminut, àtoms de dos nivells
d’excitació, que emeten fotons infraroigs. El primer fotó s’emet dintre de la cavitat
buida (1961) per l’efecte de l’oscil·lació de Rabi (1930) en el buit. I l’amplificació posterior
de la llum esdevé mitjançant el procés d’oscil·lació quantitzada de Rabi. A mesura que
augmenta el nombre de fotons continguts en la cavitat, augmenta la possibilitat de què un
àtom que passi pel ressonador emeti un altre fotó. Procés d’estimulació típic d’un làser
normal.
1995.- Bose Einstein Condensation (BEC) observada per primera vegada per
M.H.Anderson, J.R.Ensher, M.R.Matthews, Carl.E.Wieman i Eric A.Cornell, a
Colorado, EE.UU. (Science, vol.269, pg.198, 1995). El làser de la matèria: un gran nombre
de partícules atenyen una única funció d’ona quàntica. En aquest cas, alguns milers de
molècules de Rubidi-87. Premi a la “Molècula de l’any 1995” (Science). Tots els àtoms
actuen com un sol àtom. Més enllà de la superconductivitat d’electrons. Més enllà de la
superfluïdesa d’àtoms (d’Heli). Id. amb àtoms de Liti a Rice Universitiy. Id. amb àtoms de
Sodi al MIT, en 9 segons un condensat 200 vegades més voluminós que el de Wieman i
Cornell.
1995, nov.- David Pritchard i els seus companys del MIT materialitzen (segons una antiga
proposta de Richard Feynman (1960)) la vaguetat del mesurament (1935): S’envia un
estret corrent d’àtoms de sodi a través d’un interferòmetre que ofereix dos camins, que
després es recombinen: cada àtom, com si fos ones, interfereix amb si mateix (franges en
pantalla), tot prenent els dos camins alhora: superposició. Un làser enviat a una de les dues
trajectòries fa desaparèixer les interferències amb pèrdua aparent de la coherència. Però, si
es varia la separació entre els dos camins en un quart de múltiple de la longitud d’ona del
fotó del làser, es restaura la interferència i no es perd la coherència: l’àtom resta enredat en
un sistema major, l’acoblament de l’àtom amb l’aparell de mesura que en aquest cas és el
fotó del làser. En comptes de resoldre el problema del mesurament, el complica. L’aparell
de mesura pot tenir una definició ambigua. ¿En què consisteix el mesurament?
1995, dic.- Computació quàntica: Els ordinadors clàssics commuten entre 0 i 1 (un bit). Els
quàntics romanen en una superposició entre 0 i 1 (bit quàntic o qubit). Els càlculs es
realitzen mitjançant interaccions entre els estats superposats. En el moment del mesurament
les superposicions es
destrueixen i la màquina ofereix un resultat final. L’avantatge del computador quàntic (QC)
és la possibilitat de moltes computacions simultànies. El grup de Monroe (1996)elabora una
“porta NOT lògica controlada fiable” de dos bits amb un ió de berili: 1er. bit: els dos
estats vibratoris més baixos; 2on. bit: l’espin d’un dels electrons del ió. Altres variants de
portes (1998 DARPA): acoblament de dos fotons mitjançant un àtom en captivitat;
transmissió d’un parell enredat de fotons a través d’una xarxa de detectors. (Vegi’s 1997,
DiVincenzo). És interessant per a la programació el fet que les portes quàntiques
impedeixen una segona entrada si no s’ha acomplert la primera.
1996, maig.- Chris Monroe, David J. Wineland i companys de l’Institut Nacional de Patrons
i Tècniques (NIST), en Bulder, creen un “gat” (1935) de Schrödinger amb un àtom ionitzat
de beril·li. Atrapen un ió amb camps electromagnètics i l’il·luminen amb un làser que el
refreda fins a uns milikelvins sobre el zero absolut. Atacat amb dos làsers de freqüència
poc diferent assoleixen una superposició d’espins “a dalt” i “a baix”. Fins ací la part
microscòpica. Si sintonitzen adequadament els dos làsers obtenen que l’”a dalt” balli avant i
endarrera a 80 nanòmetres de l’”abaix” que balla endarrera i endavant. Un ió ocupa dos
llocs alhora, molt allunyats entre ells: simultaneïtat de dos llocs “molt” distants comparats
amb la mida del ió original. Monroe: “Podem simular el soroll per a fer, deliberadament,
que la superposició s’esfondri”.
1996, setembre.- Stroud (1991) i Michael W. Noel demostren que els dos paquets (1991)
menors d’ones de l’electró d’un àtom de Rydberg, situats en extrems oposats de la gran
òrbita, constitueixen un “gat” de Schrödinger (1935): un sol electró en dos llocs
(superposició).
1996, desembre.- Michel Brune, Serge Haroche, Jean-Michel Raimond i companys de
l’Escola Normal Superior (ENS) de París: seguiment de l’eliminació de les característiques
quàntiques, col·lapse de la superposició. Li ensenyen un “ratolí” al “gat” (1935) de
Schrödinger per saber si és mort o viu. El “gat” són fotons de microones atrapats en un
camp magnètic. S’introdueix un àtom de Rydberg (1913), excitat en superposició de dos
estats d’energia diferents, que contagia el camp electromagnètic en superposició de dos
estats de fase o vibracionals diferents. Nou “gat” vida/mort. El “ratolí”: es llença un nou
àtom de Rydberg que rep la informació de superposició. L’equip controla les variacions
dels estats coherents que van esdevenint clàssics! L’evolució progressiva del quàntic al
clàssic. Desaparició progressiva de la raresa quàntica. El col·lapse de la superposició varia
en funció del temps si es varia l’interval d’enviament dels dos àtoms de 30 a 250 milisegons
i en funció de la grandària del camp electromagnètic. Haroche: “Ens agradaria anar cap a
sistemes més complexos i enredar entre sí més i més partícules, que la desena atrapada fins
ara”.
1997.- Wojcieh Zurek, del Laboratori Nacional de Los Àlamos, proposa la teoria de la
decoherència: l’entorn destrueix la coherència quàntica: entorn afectat, mesurador (des
d’un fotó a un gat, tot passant per una molècula o una partícula de pols). No és mer soroll,
és aparell que vigila sempre el sistema. Evita aspectes esotèrics (consciència, forces físiques
noves). Però, diu Anthony J. Leggett de la Universitat d’Illinois: “No selecciona un resultat
en particular com fa l’experiència”. Zurek respon: “L’entorn selecciona (superselecció
induïda per l’entorn o einselecció)”. Tota teoria del quàntic al clàssic és ad hoc, de
raonament circular: esdevé allò que veiem que esdevé. Si hi ha universos paral·lels existents
(1986) ens són inaccessibles.
1997.- Anthony Leggett, de la Universitat d’Illinois proposa sensors formats per anells
superconductors (SQUID) amb corrents oposats simultànies en l’anell. Fins ara els
experiments no han passat de 5000 partícules El món macroscòpic funciona amb una mitja
de 1023 partícules.
1997.- Da Husuan Feng, Universitat de Drexel, conjectura, a partir de la disminució dels
transistors, ara a menys d’una micra, aviat a unes desenes de nanòmetres, l’existència d’un
regne físic intermig, domini mesoscòpic, amb conceptes propis encara no descoberts que
derivi les mecàniques clàssica i quàntica.
1997.- Computació quàntica: David DiVincenzo, del Centre d’Investigació Thomas J.
Watson de la IBM, en Yorktown Heights, intenta un nou mètode de computació amb
tècniques de ressonància magnètica nuclear (RMN). La vibració tèrmica de les molècules
en un líquid (cafeïna en el cafè) en un camp magnètic impedeix que s’alineï, que giri segons
el camp un nucli entre un milió. Aquest milió de nuclis, els espins dels quals s’anul·len en el
promig, són un soroll de fons que el protegeix de l’entorn com un tornado protegeix allò
que s’està a l’ull de l’huracà. La superposició i per tant la coherència duren més temps. Es
pot fer a temperatures normals, però la lectura dels resultats presenta problemes. Han
intentat el mateix Neil Gershenfeld (MIT) i Isaac Chuang (Los Àlamos National
Laboratory): l’aïllament del gir nuclear permet llargs períodes de coherència que duren
milers de segons.
1997.- Laboratoris d’IBM en Almadèn (EE.UU.) esperen utilitzar un microscopi d’efecte
túnel (STM) per a definir alhora el gir dels nuclis atòmics situats dins d’uns punts
magnètics, capturats en microtrampes per a ions, cents dels quals podrien ésser impresos en
una “oblea” de silici.
1997, desembre.- Equip de la Universitat d’Innsbruck, dirigit per Anton Zeilinger
aconsegueix el teletransport quàntic (1980 Feynman) en laboratori. A Roma un altre grup
dirigit per Francesco De Martini obté quelcom de similar. Es tracta de transferir una rèplica
exacta d’una informació de superposició en una partícula en un altre dispositiu QC sense
mesurar-la. Evita la pertorbació del principi d’indeterminació. L’emissor de Zeilinger
transmet la informació de forma instantània entre dues partícules, que poden distar
galàcticament entre elles, però que estiguin en estat “enredat” (entanglement) (1981 EPR,
1995 nov. i des., 1996, des.). Zeilinger crea un feix dividit de dos fotons, que esdevindran
emissor i receptor d’informació, que viatgen en direccions diferents, amb rotacions o
moments angulars sempre oposats amunt o avall. Sense mesurar-los, bombardeja l’emissor
amb un altre fotó (missatge) que inclou un gir conegut cap avall. La col·lisió provoca a) que
l’emissor canviï el gir cap a munt i b) destrueix els dos fotons que xoquen (missatge i
emissor). Però abans de b), el receptor adquireix instantàniament i automàticament el gir
cap avall propi del missatge: informació transmesa. Cal aïllar les partícules a molt baixa
temperatura.
1998.- Universitat de Stanford (E.U.A.), patrocinada per l’Agència nord-americana de
projectes avançats de defensa (DARPA): el projecte unirà portes (1995 des.) quàntiques en
cascada per fer funcionar algorismes quàntics superràpids, idear tecnologies de codi quàntic
de correcció d’errors (ECC) per fer un compilador para QC: “Serà relativament senzill
atènyer uns 10 qubits” i es podrà posar el QC a l’abast de tothom.

1
LA MARE DE L’UNIVERS. – NOTES DESORDENADES.
lluís maria xirinacs i damians, barcelona, abril 2007. Actualitzat: 20 juliol 2007.
A.- Prehistòria, història i mites.
1.- (LMXD). Descripció simplificada de les etapes històriques d’evolució dels sistemes o arquetips de relacions socials (no dels mitjans de producció, que van sempre avançats) amb els seus mites. Les dates d’inici d’etapa fan referència aproximada a la primera aparició de l’etapa sobre la terra. Encara avui es troben algunes societats molt aïllades que no han passat de les primeres etapes. (Vegi’s 2):
1A.- Paleolític inferior (-4.000.000 aprox.): viriarcat (mascle conductor de l’horda); salvatgia.
1B.- Paleolític mig (-140.000 aprox.) gerontarcat (senat de vells, els joves especialitzats en tòtems de cacera i pesca són lluny a la recerca de captures; festa i mercat periòdics conjunts). Homo sapiens neandertalesis.
1C.- Paleolític superior (-40.000 aprox.): matriarcat (línia materna de successió, presidència de la gran mare en les assemblees d’adults del clan, protoagricultura i protoramaderia invenció femenina a peu de cova). Homo sapiens sapiens o cromagnonensis. Arbre de confederacions de comunitats troncals de democràcia directa.
1D.- Mesolític (-12.000 aprox.) (5B, 10): barbàrie, crisi, guerres (anatema, genocidi), es perd la primera agricultura i la primera ramaderia, patriarcat, feudalisme (línia paterna de successió, tirania del paterfamílies, patria potestas: dret de vida o mort sobre la dona, els fills i els servents (famuli); família, tribu; infeudació, servitud), dominació de la dona fins a avui dia (4). Aparició de l’Estat en forma de grup o casta de guerrers dominants encapçalats per un rex.
1E.- Neolític (-8500 aprox., Mesopotàmia) (5A, 11): civilització, assemblees de mascles adults, protourbanisme (polis kai demos) “burgesia”, “república”, “imperi”, moneda, agricultura, ramaderia, ceràmica, metal·lúrgia de plata, or, coure (Eneolític) i estany, revolució artesanal, pau armada i emmurallada, comerç internacional, prosperitat, cultura, la Mare universal, el Toro patriarcal dominat; al final, l’escriptura i el bronze (Bronze antic).
1F.- Bronze mig (-2.400 aprox. 1r. imperialisme babilònic: Sargó I) (12): imperialisme, l’Estat d’una nació domina les altres, tirania, despotisme, esclavitud, moneda anònima; tot plegat fins a avui dia.
1G.- Hel·lens predòrics (-2.000 aprox.; Creta, Micenes) = 1E.
1H.- Invasions dòriques (-1200 aprox. Grècia) = retrocés a 1D.
1I.- Monarquia romana (-700 aprox.) = 1D
1J.- Grècia clàssica (-600 aprox. Ciutats Atenes, Corint, Tebes, Espata, etc.) = 1E
1K.- República romana (-500 aprox.) = 1E.
1L.- Hel·lenisme (-300 aprox. Mediterrani oriental) = 1F.
1M.- Imperialisme romà ( 0 aprox.) = F. 1Q.- Internacionalisme cristià inicial (Jesús i Pau).
1N.- Invasions bàrbares (+400 aprox., alta edat mitjana europea) = retrocés a 1D, art romànic, servitud de la gleva, feudalisme.
1O.- Burgesia europea (+1.000 aprox., baixa edat mitjana europea) = 1E, art gòtic i renaixentista.
1P.- Imperialismes europeus (+1.500 aprox., Portugal, Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, Rússia, E.U.A.) = 1F, esclavitud, proletariat..
1Q.- Internacionalisme i universalisme finals.

2.- (LMXD). En el procés descrit a 1 hi ha canvis de fase sobtats, sovint molt
traumàtics. La immediata anterior és recordada posteriorment de forma mitificada com a gran cosmogonia original. Si més no així ens consta en les darreres de les quals ha quedat constància escrita. Alguns canvis de fase importants.
2 (1A).- Pas de la humanitat al bipedisme.
2 (1B).- Sortida de l’Àfrica al fred. El foc.
2 (1C).- Pas al matriarcat pacificador. (Mite del paradís terrenal)
2 (1D).- Pas al patriarcat guerrer i la servitud. (Mite del pecat original) (5).
2 (1E).- Pas a l’urbanisme, l’agricultura i la ramaderia. (Mites de Caim i Abel i de la Torre de Babel)
2 (1F).- Pas a l’imperialisme i l’esclavatge.(Mite del diluvi universal).
3.- (LMXD). Morgan, Marx i Engels, en L’Origen de la família, la propietat privada i l’Estat (33) parlen de “Salvatgia” comunista matriarcal (1A-1C), “Barbàrie” patriarcal de servitud (1D) i “Civilització” patriarcal esclavista (1F). Ignora encara la “Civilització” no esclavista (1E).
4.- (LMXD). El pas al patriarcat (1D) fou especialment traumàtic. Desapareix en sec (-12.000 aprox.) l’esplendor de la cultura rupestre del final de 1C (magdalenià). Molts símbols ens suggereixen inequívocament l’estat anterior al patriarcat. L’escriptura apareix molt més tard (-4.000 / -3.000) en un llarg procés que va des de la moneda escripturada (-8.500 aprox.) fins a l’escriptura alfabètica (-1.500). Els relats escrits tots són patriarcals. No “saben” l’estat anterior de coses. Però transmeten, sense entendreles,
situacions pre-patriarcals molt indicatives.
5.- (André Van Lysebeth, Tantra, le culte de la Feminité, Edivox, Lausanne, 1988, TCF).
5A.- “Civilitzacions neolítiques” (1E, 11): Estructura social igualitària, matrilineal, no piramidal. La dona no serveix l’home. Té un estatut social elevat: la tribu creix mercès a la seva fecunditat i l’agricultura que ella ha inventat. Ideologia i religió: culte a la deessa-mare, la Gran Avantpassada i valors femenins: pau, amor, art, protecció de la natura. La dona és sacerdotessa, sexualment desenvolupada i lliure. Cap antinòmia entre
l’espiritualitat i la sexualitat. Cap guerra de conquesta; la progressió es fa lentament per eixamenada i ocupació de nous territoris desforestats. Un dels primers testimonis:
Txatal-Hüyük (Anatòlia): -7.500 aprox.
5B.- “Pastors nòmades de les estepes [bàrbars mesolítics]” (1D, 10): Estructura social: patriarcat amb una estructura jeràrquica piramidal (al cim, el cap de clan, després els seus guerrers, els bards, etc.) organització ja militar, disciplina. La dona és sotmesa al mascle; el seu estatut és inferior, fins i tot quan ella no és esclava. Ideologia i religió: déu mascle, culte de l’heroi i de la guerra de conquista, afirmació de la superioritat
racial del més fort. Els sanguinaris esdevenen senyors; explotació dels serfs, mà d’obra gratuïta. Quan no hi ha més territoris per a conquerir, cal colonitzar la lluna i l’espai. (p.32).
6.- (LMXD). Des dels ibers (Tartessos) hispànics fins als dràvides (Mohenjo Daro) indis eren els civilitzats (civitas “ciutat”). Els pastors nòrdics eren els bàrbars. Se’ns ha volgut fer creure al revés que els invasors nòrdics aris, dugueren la civilització a Mesopotàmia, Grècia, Índia, Hispània, etc.
7.- (LMXD). Els meridionals civilitzats neolítics (5A) semblen expandir-se i mestissar-se sobre una capa de raça negra molt anterior (en direm: 7A), evidentment provenint del cor de l’Àfrica est-equatorial (-25.000 aprox). En són indicis les “venus” o “marededéus” negres ibèriques, els sumeris, elamites i protodràvides negres, els “negritos” d’Austràlia i els melanesis negroides. En canvi, segons hipòtesi de A. Arnáiz i J. Alonso a El origen de los vascos, Complutense, Madrid (EOV), la primera civilització fou sahariana (en direm: 7B) (-8.000 aprox.), no mediterrànio-alpina, com vol Van Lysebeth (5). La dessecació del Sàhara, feu emigrar els civilitzats a tota l’àrea
mediterrànio-mesopotàmico- índia..
8.- (EOV). Segons Arnáiz-Alonso, la primera i les següents civilitzacions partien d’una femenina Senyora de la Porta, única deïtat que guardava la porta dels sepulcres que duu a l’altra vida. El sexe femení és la Porta d’entrada de l’altra a aquesta vida. El seu nom en basco-ibèric, etrusc i cretenc és Atina (en basc “Porta”) i hi figura en moltes làpides mortuòries. Se’n deriva l’Atenes grega.
9.- (TCF). El caduceu mediterrani (i celta (63)) de dues serps enrotllades en còpula a l’entorn de la vara d’Hermes es troba idèntic a l’Índia: nagakkal gravat en pedra, sota l’arbre (63).
10.- (LMXD). Els mesolítics bàrbars (-12.000 aprox.) nòmades guerrers i ramaders (1D, 5B), aris i semites, que perduren i s’enforteixen (assimilaran el coure, el bronze i el ferro), segles i segles, principalment en les immenses planures estepàries d’Euràsia, inventen la “família” (famulus “servent”). El paterfamilias , el patriarca, és dèspota absolut (patria potestas), la dona i els fills són estimats, però dominats com servents (servitud paternalista, encara no esclavista dura). En les guerres els vençuts no sacrificats són admesos en la família com a servents, de fet, amb igual tracte que els parents propis, però també amb igual tracte que el bou, el xai, l’ase o el cavall: “gran família” de mare + fills + servents + animals. “El dia setè no feu cap treball ni tu, ni el
teus fills, ni els teus servents, ni cap dels teus animals” (Ex 20, 10-11). “No desitgis la dona d’un altre, ni el seu servent, ni el seu bou, ni el seu ase” (id, v.17).
11.- (LMXD). Els neolítics protourbans civilitzats (-8.500 aprox.) sedentaris pacífics i agricultors (1E, 5A), saharians, guanxes, ibero-bascs, berebers, etruscs, protoegipcis, cretencs, protohitites i hurrites, sumeris, elamites i dràvides, que perduren i s’enriqueixen segles i segles, principalment en els grans rius i costes marítimes mediterrànies, aràbigues i índiques, tot i heretar el patriarcalisme, la família i la servitud, desenvolupen una societat molt igualitària amb honor a la mare, igualitarisme social, absència d’edificis polítics o religiosos centrals i monumentals. Vegi’s Txatal Hüyük (5A).
12.- (LMXD). Amb el bronze (de -4.000 a-1.300) i el ferro (1F), els guerrers semites i aris s’imposen als neolítics. Apareix l’imperialisme, les invasions, l’aculturació, la Religió coactiva, l’Estat coactiu (Codi d’Hammurabi, Codi de Manú, la Torah, etc.), l’esclavisme, la moneda anònima, la humiliació de la dona, les omnipresents migracions forçades, la desestructuració nacional, social i urbana (massificació).
13.- (F. Engels, L’Origen de la Família, la Propietat privada i l’Estat, OFPE) (3).
L’antropòleg anglès Morgan estudia les relacions de parentiu i les fases socials de salvatgia, barbàrie i imperialisme, de primer, en els indis iroquesos del riu Sant Llorenç. Hi descobreix un sorprenent desfasament. Els mitjans de producció (infrastructures) (mp: 0) són en una fase avançada respecte a les relacions socials (superestructures) (rs: -1). Després estudia els habitants de les illes Hawai i troba els mitjans de producció en fase mp: – 1, però amb unes relacions socials en fase rs: -2. Finalment estudia els “negritos” d’Austràlia i troba uns mitjans de producció en fase mp: – 2 i unes relacions socials en fase rs: – 3. Dedueix que els mitjans de producció són el motor, sempre
avançat, del desenvolupament social. F. Engels, amb la seva erudició, troba processos equivalents en la Grècia primitiva, en la Roma primitiva, en les tribus germàniques i en les eslaves. Sempre la dona passa d’exaltada a humiliada.
14.- (LMXD). He fet un estudi, sobretot, dels texts més antics de la Bíblia i descobreixo en la història jueva un procés molt semblant al dels altres pobles (1, 2, 3, 33), molt endarrerit cronològicament respecte a les grans civilitzacions veïnes. Indicis clars d’un ancestral matriarcat pre-escripturari (Débora, Jael, Sara, Agar, Quetura, Rebeca, Maria, nigromant d’Endor, les reines mares, reina de Saba, etc.) ( = 1C). “Mesolític” guerrer (Josuè, Jutges, Samuel) ( = 1D). Neolític urbà (Saúl, David) ( = 1E). Expansionisme imperialista amb esclavitud (David, Salomó, Omrites) ( = 1F). Finalment Israel cau sota el domini dels grans imperialismes veïns (assiris, babilonis, egipcis, perses, grecs (1L) i romans (1M)). Sempre la dona passa d’exaltada a humiliada. Fins i tot en el manteniment de les deesses primitives o en l’exaltació, en el cristianisme, de Maria, mare de Jesús, a Mare de Déu, sempre és tot ocupant un segon lloc per raons de gènere.
B.- El mite.
15.- (LMXD).Un exemple del procés degeneratiu de desmitificació. El mite d’Èdip, és viscut místicament sense trauma a 1G. Amb trauma a 1H; fet litúrgia i literatura en les tragèdies de Sòfocles (1J) i destrossat com a mite i pretesament reduït a ciència en el complex d’Èdip de S. Freud (1P).
16.- (LMXD). Freud no pot resoldre el conflicte edípic perquè ignora tot allò que s’havia esdevingut abans del patriarcat. Només pot apel·lar a “matar el pare”. Excepte perles selectes no conscients o amagades, els escrits bíblics són fonamentalment patriarcals; només apel·len a “matar el fill”. També l’Alcorà és fonamentalment patriarcal.
17.- (LMXD). Els arqueòlegs semblen d’acord en afirmar que no hi ha déus separats dels humans (religió) abans de 1F (imperialismes). Abans hi havia animisme: ànimes individuals i col·lectives (de clan, de tribu, de nació, universal) (sacralitat), inseparablement unides als respectius cossos individuals i socials. A aquestes ànimes tendim per desídia a denominar-les déus o deesses i a donar-los nom de persona, que equivocadament considerem separades de nosaltres.
18.- (LMXD). En el paleolític superior (1C), en tots els pobles, qui presideix totes les ànimes és la gran Ànima (o “Deessa”, o Mare) Universal femenina. En el mesolític (1D) irromp la masculinitat en forma de Toro (Minotaure de Creta, Nandi de l’Índia, etc.). Però encara en el neolític (1E), tot i que l’economia és en mans dels homes, la sacralitat, les Ànimes, encara és femenina: a les primeres ciutats-nació (-8.500 aprox.), qui presideix l’altar de la llar és la Gran Senyora i, entre les seves cames obertes, ix atrapat
el cap del Toro amb les seves banyes poderoses. Més tard (1F) el Toro serà Déu i Senyor.
19.- (LMXD). En la realitat subjectiva transcendent, la Mítica (19A) és l’expressió abstracta de la Mística concreta (19B), expressió lliure que transcendeix tota gramàtica, en el territori de la (19C) Metapsíquica (Sacralitat, Esperit). Hi ha dues degradacions de la Mítica/Mística, una cap a l’Art, tot passant pel Subjecte (individual o col·lectiu): litúrgia, literatura, art mítics; i una altra cap a la Metafísica, tot passant pel Noümen: escriptures sagrades, mites, cosmogonies, teogonies, dogmàtiques, morals. La Mística
radical o plàsmica, Akaixa (19BA), és poc coneguda a occident, és un “mar místic” informe, autoviscuda, preexistent en origen i subsistent en tota cosa actual. Potser una expressió que s’hi acosta és la de “sentiment oceànic”, encunyada per Arthur Koestler. Equivocadament, occident interpreta l’Akaixa (sànscrit) com una pasta primordial objectiva, que aquí, per distingir-la, anomenaré Àpeiron, l’”argila” de què està fet el món físic. De la Mistica mundana, coneguda i practicada a occident, en diem Ecumene (19BB) i és la vida comunitària i les relacions concretes dels esperits més o menys
singularitzats. Vegem les corresponents expressions abstractes simbòliques: Tiàmat (acadi) (19AA) és l’expressió d’Akaixa i se sol imaginar com “el mar”, “les aigües primordials” o la Gran Deessa Mare (Kali, per als tàntrics de l’Índia, etc.). I Divinitat (19AB) és el conjunt de totes les expressions d’Ecumene en forma de persones divines, àngels o dimonis, esperits, ànimes, genis, monstres, etc.
20.- (LMXD) En 19 he assenyalat els territoris pràcticament desconeguts per occident, en especial Akaixa/Tiàmat. Tenim una idea del món diví massa presidida per una o poques personalitats divines i, especialment en el monoteisme, sovint inadvertit reflex espiritual de l’imperialisme polític, és considera blasfem comptar amb realitats més radicals. Els pobres humans mai no podrem evitar de fer antropomorfismes quan parlem de la transcendència. No ens transcendim mai prou. Però si ens ajudem del personalisme subjectiu del nostre món occidental, també serà bo ajudar-nos per compensar del radicalisme subjectiu dels pobles primitius i orientals. Talment que per sota i abans de les Persones divines hi veiem una divinitat radical no singularitzada que tradicionalment s’ha expressat simbòlicament com la Mare de Déu, dels déus o esperits i de tot l’univers (23). No em refereixo a Maria, mare de Jesús, tinguda per Mare de Déu o theotokos
(Concili d’Efes, 431), es tracta de la santedat radical que ho origina i ho impregna tot i que, també simbòlicament, ha rebut el caràcter femení perquè en el període en què disposem d’història escrita, la dona no s’ha manifestat majoritàriament tan agressiva, tan competitiva, tan mundana com l’home i en canvi té de naturalesa la capacitat de parir fills i pujar-los fins a llur maduresa. La transcendència pura no té mare però tampoc fills, ni persones. Però si pensem en déus personats, caldrà compensar-los amb la mare personadora i així ho ha vist la tradició més antiga. I no solament és veritat això en l’ordre mític dels simbolismes (Tiàmat), ans també en l’ordre concret de les experiències místiques (Akaixa). El samadhi o contemplació de l’hinduisme no contempla les nafres de Crist ni el misteri trinitari. Se situa en el no-res, en la no divinitat determinada. És una altra mística, també antesala subjectiva de la transcendència pura.
21.- (LMXD). Un toc d’atenció seriós sobre el tema dels “mites”:
21a) Una cosa és la història científica (HC) i una altra, les històries mítiques (HM) . La primera malda per saber la realitat esdevinguda. La segona vol transmetre’ns un missatge místic, sagrat, misteriós. La historieta (HM) amb què ens el transmet no té importància ni cal cercar-li la versemblança. Un bon receptor de mites malda per endevinar el missatge pregó amagat en la historieta, llegenda, conte, faula, paràbola, saga. Si no té finor espiritual no el captarà. Com un enze que no capta la gràcia d’un acudit. Suposo, doncs, que no passarà desapercebuda la importància cabdal dels mites.
21b) La preocupació científica aplicada a la història (HC) és d’intenció relativament recent. Potser el primer bon historiador fou el grec Xenofont (430-354 aC). Les històries anteriors estaven plagades de voluntat mítica. No intentaven enganyar tot fent passar conte per història, intentaven explicar una altra cosa quelcom de transcendent. La paraula grega historía, clàssicament volia dir “mite”, no “història verídica”.
21c) Això no treu que alguns mites (HM) puguin arrencar de la sublimació d’alguna història real (HC) i és raonable de buscar aquest origen real, si és que va existir. Però cal observar que la història real, ni és el mite, ni el seu contingut és el mite, tot i que pugui tenir una lleugera relació de semblança en origen. Allò que es vol transmetre amb la mitificació d’un esdeveniment real, no és el document d’una crònica històrica ans l’anunci d’un missatge salvador.
21d) En la Grècia clàssica hi hagué un fort moviment de pas del mite al logos, per part dels filòsofs presocràtics i del mateix Sòcrates. Volgueren reduir la gràcia del mite a la veritat del logos. El gran Plató segueix en part aquest designi però capta que perd profunditat en l’intent. Certes realitats metahistòriques no poden expressar-se per raonaments filosòfics. I reintrodueix els mites en els moments culminants de molts dels
seus famosos diàlegs.
21e) En el judaisme postexílic el corrent sacerdotal (priester Quelle) teòcrata reordenà
convencionalment tots els mites bíblics de forma que semblessin una història real des de la Creació fins al seu temps. D’ací surt l’equívoc concepte d’”Història (HC? ó HM?) de Salvació del Poble de Déu”. La història real no salva. La salvació és eterna o metahistòrica. L’equívoc duu a mil·lenarismes, apocalipsis i escatologies falsos. Confonen l’eternitat i la transcendència transhistòriques amb la historia del final de la història. Després de cada final (individual, nacional, etc) no hi ha després.
21f) Modernament el materialisme imperant ha volgut negar els mites (desmitificació de Rudolf Bultmann) perquè els redueix a històries falses.
21g) Aquesta pruïja abassegadora de desmitificar és un fet reactiu. L’origen és el permanent error de les autoritats de les religions del Llibre (la Bíblia, el Talmud, l’Alcorà) d’exigir d’interpretar els mites dels llibres sagrats com fets d’història real: la historificació (HC) dels mites (HM). Això porta la idolatria larvada. No és negatiu de rastrejar en els mites de les Escriptures, traces de realitat primitiva. La ciència bíblica és ben positiva. Però, bo i realitzat aquest rastreig, la feina només és a la meitat. En rigor el més calent encara és a l’aigüera. Un llibre sagrat, a diferència dels llibres profans, ha estat conservat tradicionalment, no tant perquè és un document de la història antiga, sinó sobre tot perquè és un anunci de vida transcendent que cal endevinar i experimentar, no des de la raó filosòfica o dels sentits físics, ans des de la fe il·luminadora i de l’esperit místic.
21h) Conclusions: Els relats bíblics no ens interessen tant com a possible història que com a transmissors dels camins de la vida eterna. Qui potest capere, capiat. La possible realitat històrica (analítica) més aviat destorba que no pas ajuda a la captació (hermenèutica, saviesa, síntesi) del misteri lliurat a través del mite. Obeir el Jesús històric (Imitació de Crist) no salva. Obeir l’Esperit del qual estava ungit (Xristós) Jesús, i abans Elies i després Pau de Tars, i deixar-se posseir per ell, sí. Les imatges sagrades destorben si no se les veu com a escultures mítiques. Les religions del Llibre no són superiors per llur historicitat (HC). Són religions de mites com totes les altres. Així els mites de les altres religions (les mitologies grega, celta, romana, germànica, eslava, orientals, africanes o ameríndies) també duen missatges de l’Absolut unitari. Esborrar-les per paganes és un greu error històric de les religions del Llibre.
21i) Un exemple senzill aclaridor: El Mite de Caïm i Abel (Gn 4,1-16) prou conegut per estalviar-nos-en la transcripció. Sembla que els historiadors crítics hi veuen la personificació dels dos pobles que coexistien mal avinguts en els primers temps de la història d’Israel: els cananeus (personificats en Caïm), agricultors (ofrena dels fruits de la terra) i vençuts (dolent assassí castigat) i els israelites (personificats en Abel i bo i mort aquest, en Set), ramaders (primícies del remat) i vencedors (bo, assassinat i suplert). ¿Quin és el missatge transcendent? Tots dos són oberts a l’Absolut, fan un culte a Jahvè. ¿Condició essencial d’aquesta relació amb el sagrat? No la de Caïm que
equipara el món de Déu al món dels homes. Es limitat a separar una part de la seva collita per a oferir-la en el seu culte. Sí la d’Abel que reserva per al sacrifici allò primer (primícies) i allò millor (el greix de les víctimes). Aquest, doncs, va enamorar Jahvè i el preferí a Caïm. Missatge senzill: cal ofrenar el primer i el millor de tot.
C.- Creació del no-res.
22.- (LMXD). Cal una altra rectificació de la mentalitat occidental que dificulta entendre realitats fermes, però no fenomèniques, bandejades per la nostra cultura reduccionista. Pràcticament fins al Concili de Trento no es definí la Creació com una acció ex nihilo, “des del no-res”. Certament ja ho començaren a definir a l’Edat Mitjana, el papa Innocenci III (Concili Lateranenc IV, ecumènic XII, 1215, E.S. n.428) i el papa Eugeni IV (Concili Florentí, ecumènic XVII 1438-45, E.S. 706) i es comprometé en
ferm Pius IX (Concili Vaticà I, ecumènic XX 1869-70, E.S. 1783 i 1805). Però en totes les tradicions ancestrals i en la mateixa tradició cristiana del primer mil·leni, la creació no fou ex nihilo, ans fou a partir d’una “pasta” original. Tanmateix això es feia tan insuportable als teòlegs que no acceptaven res anterior o simultani a un Déu (19AB) Creador, principi primer i únic de tot l’univers, que finalment negaren tota matèria potencial, l’”argila” primigènia, tan eterna com Déu mateix. En realitat el símbol d’aquesta “argila” primigènia, amb la qual foren pastades totes les coses era Tiàmat (19AA). Per als dogmàtics tridentins, a part de Déu, no hi havia altra cosa que el buit, el
no-ser absolut (conceptualització aparentment dipartida: Déu-buit i realment monística: Déu.
23.- (LMXD). Però tradicionalment l’anàlisi donava una conceptualització tripartida: Déu – coses (res) – “argila” (no coses definides però “pasta” prèvia a qualsevol cosa. “No-res” sol ser, en canvi, interpretat a occident avui com no-ser, com buidor absoluta. Però té gràcia que aquesta interpretació monista de ex nihilo, requereixi la preposició ex. Com si Déu creador fos un prestidigitador que obtingués, per exemple, la presència d’un conill de (ex) la seva mera i pura absència, de (ex) l’estricta buidor. Ja hem dit (20) que
per salvar la transcendència absoluta cal compensar l’antropomorfisme del Déu personal amb l’”argila” o les “aigües primordials” de la Mare dels déus, dels homes i de l’univers.
24.- (LMXD). En aquest sentit és il·lustratiu l’estudi etimològic de l’expressió “no-res” i les seves corresponents en altres idiomes. “No-res” ve del llatí i vol dir “no-cosa”. En català, sovint es pren “res” per “no–cosa”. “Res” és sempre “cosa”, quelcom de positiu. Quan diem “res de res”, en realitat volem dir “no-res de no-res”. El “no” és el·líptic, però hi és implícit. Quan ens pregunten: “¿saps res?”, volem dir “¿saps alguna cosa?”. I si responem: “no en sé res”, volem dir. “no sé cap cosa”. El “res” aïllat s’interpreta per “no-res” però hi ha un “no” que cal considerar implícit. Però aquesta saviesa yin-yang
subconscient ancestral que conserva l’etimologia de l’idioma català és eradicada per la dogmàtica medieval i per la il·lustració moderna. Tradicionalment “ple” i “buit” són tan reals, importants i difícils d’assolir l’un com l’altre. Els dogmàtics eclesiàstics i els racionalistes actuals, neguen l’entitat del “buit” i només accepten dogmàticament el “ple”. La microfísica contemporània dóna la raó a la tradició dualista sàvia: matèria/antimatèria, positró/negatró. En la física actual el buit absolut no existeix, sempre hi ha una pasta subquàntica inevitable (Àpeiron, l’aspecte objectiu d’Akaixa).
En realitat el “buit” és un “ple” de signe contrari. I l’oposat de “cosa”, de “res”, el “nores” tan pot ser el buit total com el ple total o fusió de totes les coses. En rigor el “tot” i el “buit” són la mateixa cosa (!!): Porqué me puse en la nada vi que lo habia hallado todo (Joan de la Creu).
25 (LMXD).- En qualsevol idioma sembla que dues negacions afirmen. En català trobem unes quantes expressions com “res” que aparentment neguen, en qual cas “nores afirmaria”, però que com hem vist afirmen i llur negació nega el conjunt de l’expressió: “no-res”, “no-gens”, “no-cap”, “no-gaire”, “ni mica”, “ningú” (no-algú), etc. “Gens”, “cap”, “gaire”, “mica”, etc. són expressions positives. La mateixa cosa passa amb les expressions equivalents d’altres idiomes: non rien en francès, ni-ente en italià.
26.- (LMXD) És sorprenent que la mateixa cosa passa amb el llatí tan enlairat pels dogmàtics: ex nihilo. La paraula nihil, emprada canònicament per barrar el pas a l’afirmació de quelcom de indiferenciat preexistent a la creació resulta que també és un compost d’una negació (ni-) i d’una afirmació de realitat (-hilum). En llatí hilum vol dir “per poc que sigui”, segons Lucreci i Ennius. Com el català i els altres idiomes, també el llatí té paraules aparentment negatives que només ho són si pressuposen un “no”: frit
“engruna”, “busca”, “bri”; floccus “floc”, “bri”, “borralló (non flocci facere “no fer gens de cas”); naucus “pinyol”, “pellofa” (non nauci putare “no tenir en res”). En el cas de la Creació, en rigor, dir que fou ex ni-hilo, és dir que no ho fou a partir de cap cosa determinada, no nega la possibilitat de provenir del Tot indeterminat original (Tiàmat).
27.- (LMXD). I per acabar-ho d’adobar, quan crèiem que l’idioma castellà era diferent de tots els altres, perquè en ell dues negacions negaven: no hay nada, vet aquí que es descobreix que nada no és el buit absolut de la creació dogmàtica ans també és un terme de significat positiu.. Nada ve de nacida i aquest terme és de significat inequívocament positiu. Talment que en rigor nada cal que sigui precedida per una negació explícita o suposada: no hay nada, vol dir no hay nacida. No tenim dues negacions que neguen ans només una negació que nega la cosa nascuda. En català “nada” també vol dir nascuda: “Sis mesos n’hi som estat sens veure persona nada…”. “Nadal”. En castellà una naderia és poca cosa, com una nonada, no una nada, que fóra un algo nacido.
28.- (LMXD). No existeix ni es pot pensar el buit absolut dels dogmàtics religiosos o racionalistes: hi ha coses determinades (“res”) i hi ha la realitat indeterminada (“no-res”, “no coses determinades”).
D.- Grec.
29.- (LMXD). En grec la mateixa arrel indoeuropea *gn- pren les formes de gyn-é “dona”, de gen-náo “engendrar”, de gi-gn-omai “néixer”, i gén-os “nació”.
E.- Mites mesopotàmics.
30.- (U.A.B. i Abadia Montserrat, El Poema Babilònic de la Creació(Enuma elix), Barcelona 2004, PBC). Escrit patriarcal (-1.100 aprox.) (30-33) amb referències més antigues:
(v. I 1) “Quan a les altures els cels no havien estat anomenats
(v. I 2) i a baix la terra no tenia nom,
(v. I 3) ja hi era Apsu (“el riu”, masculí), el primordial, el seu procreador,
(v. I 4) i també la creadora Tiàmat (“el mar”, femení), la paridora de la totalitat.
(v. I 5) Quan van barrejar les seves aigües,
(v. I 6) no s’estenien les pastures, no es distingien els canyars,
(v. I 7) quan cap dels déus no havia aparegut encara,
(v. I 8) no havia estat pronunciat cap nom, i els destins no havien estat establerts,
(v. I 9) aleshores els déus van ser creats enmig d’ells (dos).
31.- (PBC). En el que segueix del poema Enuma elix (30), es veu que Apsu és un afegitó patriarcal a l’original principi femení de les “aigües primordials”. Aviat serà mort (v. I 69) (vegi’s 34) El poema és antimatriarcal: mort i vil esquarterament de Tiàmat (v. IV 101-103) a mans de Marduk, déu de Babilònia, que és entronitzat senyor dels déus i dels homes, rei-total (v. V 79): divinització de l’Imperialisme babilònic preponderant aleshores (Nabucodonossor I, 1124-1103).
F.- Mites hebraics.
32.- (Enciclopedia de la Biblia, ed. Garriga, Barcelona. 1969 (EDB). “Abismo”, J.A.G. Larraya, I p.49). “En el A.T. significa el mar universal que envoltava tot allò que existeix, cel i terra. En el segon dia Déu separà (Gn 1, 2) les aigües que eren sobre el firmament de les que eren a sota. A aquestes aigües o mar es referirà la paraula tohum (hebreu) únicament (Salm 104,6; Dt 33, 13). Això té un paral·lel en la cosmogonia babilònica: Marduk divideix Tiàmat, personificació del mar (tiam-at), en dues parts (Enuma elix v. IV 137) (30) i d’una part forma el cel”.
33.- (LMXD). L’escrit sagrat jueu de la creació és posterior a la deportació dels jueus a Babilònia (-600 aprox.). Patiren, doncs, la influència de l’Enuma elix (30). Però llur rígid patriarcalisme els feu canviar el gènere femení de Tiàm-at (acadi) al masculí de Tóhum (hebreu), de la mateixa arrel semítica.
G.- Mítes hinduistes.
34.- (Òscar Pujol, Diccionari Sànscrit-Català, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2005. DSC, p.251). Kali (44) (ve de kala- “negre”?): nom d’una forma de Durga (36, 37, 40, 45), la deessa és representada com una dona negra, descabellada, d’aspecte terrible, de pits flàccids i eixuts, que porta una garlanda de caps tallats que regalimen sang; representa els aspectes més terribles de l’energia femenina i és una destructora implacable de dimonis, però al mateix temps és adorada pels seus devots com la mare
amorosa de l’univers; la seva còlera és temuda per tots els déus i és famós el seu ball apocalíptic sobre el cadàver (vegi’s 31) de Çiva (37, 38, 50, 51, 46, 52, 47, 48, 54, 58), del seu propi espòs, el seu culte molt sovint exigeix sacrificis cruents. També és nom d’altres personatges.
35.- (O.P., DSC, p.238-239). Káli-: Edat del dau perdedor (el número u), quarta edat o edat de ferro en la que predomina el mal sobre el bé, el vici sobre la virtut, la ignorància sobre el coneixement, etc.

36.- (O.P., DSC, p.419). Durga (34, 37, 40, 45): (mitologia): vegis deví- (37).

37.- (O.P., DSC, p.428). Deví- : (indoeuropeu: *deivih-; sànscrit: devá- “déu”, “deïtat”, dyáv- “cel”, “firmament”, “déu”, “divinitat”; avèstic antic: daeuvi- “contrària als déus”: grec: dia accepció de Zeus; llatí: diva/dea). a) deessa. b) reina, princesa, gran senyora. c) Devi (es diuen així diverses deesses i personatges, especialment Durga (1, 3), esposa de Çiva (34, 38, 50, 51, 46, 52, 53, 47, 48, 54, 58); el culte a la deessa és conegut des de la més remota antiguitat, però cobra especial importància a partir del segle IV quan aquest culte s’organitza entorn d’un text: el Devimahatmaya; la deessa és çakti (48, 54, 56) o energia de Çiva que es manifesta especialment sota dos aspectes: un de benvolent i brillant, i un altre de terrible i negre; és en el segon aspecte quan és especialment més venerada; en aquest cas és la deessa temible i guerrera que salva l’univers del poder malèfic dels dimonis, però alhora recobra el seu caràcter benèfic com a mare protectora dels seus devots; els noms que corresponen a la seva forma benèfica són entre altres:Uma, Gauri (41), Parvati (46), Jaganmatr, Bhavani, (38, 39, 42, 47, 48) etc.; els de la forma terrible són: Kali (34), Candi, Candika, Camunda, Bhairavi, (43), etc.; Durga (34, 36, 40, 45, 56) és, sens dubte, la forma central representada com una dona bella de pell daurada que cavalca un tigre i que té deu braços que porten les armes més diverses; Devi és també molt sovint Sarasvati, Savitri i altres deesses.

38.- (DG). Aditi (+37)“la il·limitada”, “la que desfà els lligams”, Sati, la filla de Daksa, la Deessa en el seu paper d’esposa de Çiva (34, 37, 50, 51, 46, 52, 53, 47, 48, 54, 58), Mare dels Deva i espai celeste benèfic. Nom de la deessa Mare en el Veda (p. 267). 39.- (DG). Bhagavatí: “la benaurada”, un dels noms de la Deessa (+37) (p.268).
40.- (DG) Durga (34, 36, 37, 45): La Deessa salvadora en la seva forma inabastable i omnipotent, se la presenta cavalcant un tigre o un lleó i plena de compassió per ajudar els seus fills (p.271).
41.- (DG) Gaurí (+37): La Deessa en la seva forma lluminosa i pura com la neu de l’Himàlaia banyada pels raigs del sol ixent (p.271).
41.- (DG) Jagadamba: La Mare creadora de l’univers (+37) (p.273).
43.- (DG) Kalaratri: La nit fosca (44) que precedeix la mort de l’ego i l’anihilació de l’univers o Pralaya (contrari de Kalpa). Un dels noms de la deessa Kali (-37) (p.273).
44.- (DG). Kali (1): “La negra” (43), un dels noms de la Deessa en la forma de Mare
Natura que crea, protegeix i dissol els seus fills.
45.- (DG). Parameixvari (34, 36, 37, 40): Nom de la Deessa en el seu rol de sobirana suprema (p.277).
46.- (DG). Parvati (+37): nom de la Deessa de la muntanya (l’Himàlaia), l’energia. Esposa de Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 52, 53, 47, 48, 54, 58).
47.- (DG). Sati (+37): “aquella qui és”, nom de la Deessa consort de Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 46, 52, 53, 48, 54, 58).
48.- (DG). Çakti (+37, 48, 54, 56): “poder diví”, energia conscient, habilitat. Consort de Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 46, 52, 53, 47, 54, 58). Personificació femenina del Diví.
49.- (DG). Matrika: mares, energies espirituals universals de natura femenina que s’infonen en el cos per tal de purificar-lo i divinitzar-se abans d’iniciar l’adoració ritual (p.275).
50.- (DG) Bhairavas: grup de seguidors del terrible Çiva Bhairava (34, 37, 38, 51, 46, 52, 53, 47, 48, 54, 58), de culte tàntric (55, 56-58), conreadors de poders psíquics (p.268).
51.- (DG) Íxa, Íxvara: un dels noms de Çiva (34, 37, 38, 50, 46, 52, 53, 47, 48, 54, 58). El Senyor suprem transcendent i omnipotent, l’amo que regeix la creació (p.272).
52.- (DG). Rudra: “el terrible”, “aquell que udola”, nom de la forma irada de Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 46, 53, 47, 48, 54, 58), encarregada de la destrucció i de les tempestes.
53.- (DG). Sadaçiva: “el sempre bondadós i feliç”, un nom de Çiva (34, 37, 38, 50, 51,
48, 52, 47, 48, 54, 58).
54.- (DG). Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 48, 52, 53, 47, 48, 58) “L’auspiciós”, aspecte de la divinitat que destrueix, transforma i regenera. Es pot presentar com Çiva Madheva, el gran Déu auspiciós o en la forma Çiva Çakti (37, 48, 56), l’absolut immòbil i la seva energia creadora (p. 280).
55.- (DG) Hrim: Bija Mantra, llavor, essència del Mantra de la Deessa Bhuvanexvari . En el culte tàntric (50, 56-58) ha superat en importància l’Om vèdic. Cos vibratori de la Deessa (p.272).
56.- (DG). Tántra (50, 55, 57, 58): deriva de l’arrel *tan- “expansió”. És el camí espiritual basat en el principi del poder-consciència Txiçakti (37, 48, 54), concebut com a Mare Divina, en tant que realitat suprema (37) (p.281).
57.- (DSC). Tántra (50, 55, 56, 58): “ordit”, “punt essencial”, “entrellat”, “quid”, “secret”, Tántra, Tantrisme. (p.378). Ve de *tan- “estendre”, “estirar”, “desplegar”, “tensar”, indoeuropeu *ten-, avèstic antic: us-tana “estès”, grec: teíno “tendir”, “estirar”, llatí: tendo “estendre”, antic alt alemany: den(n)en “estendre” (p. 377).
58.- (DG). Váma: Escola dels seguidors Tàntrics (50, 55, 56, 57) de Çiva (34, 37, 38, 50, 51, 48, 52, 53, 47, 54) que treballen amb els aspectes rebutjats per la societat brahmànica com la sexualitat fora del matrimoni i les drogues (p. 282).
H.- Mites budistes.
59.- (Filosofia del Oriente, Fondo de Cultura , Mèxic, 1954, FDO) “L’escola budista Mística xinesa (+300 aprox.) tracta l’univers com Cos de la Llei de Buda, que es manifesta com Regne de l’Element Diamant, això és, el món estàtic i com Regne de la Matriu Restauradora, això és, el món dinàmic. Són dos i tanmateix no són dos” (p.102).
60.- (FDO): En el budisme de l’Índia, “allò indefinible darrer, l’innominable, quan s’anomena, només pot expressar-se amb una paraula com Aixitat. Un altre nom és Matriu de l’Així-arribat Tathagatagarbha (p.147)”.
I.- Mites taoistes.
61.- (Lao-Tsè, Tao-te King, TTK).: “La natura és la font del cel i de la terra i la mare de totes les coses (caps. I, IV, XXV); és eterna, única, penetra en tot i és absoluta (caps. I, XIV, XLII, XXV, XXXIV, XXI)”.
J.- Mites xintoistes,
62.- (FDO). En el primitiu Xintoisme japonès, els éssers superiors es deien kami (Melanèsia: mana). Dues primeres deïtats: Izanagi, el Cel, i Izanami, la Terra. Més tard engendraren Amaterasu Omikami, deessa del Sol (dominant entre els déus) i Tsuiyomi, déu de la Lluna. Ninigino-Mikoto, un nét de la deessa solar, és enviat per ella al Japó que serà el seu feu per sempre. Jinmu, besnét de Mikoto, és entronitzat primer emperador del Japó. Fins a avui , Japó és la nació divina destinada a exercir el seu domini per tot el món (v. pp.202, 206).
K.- Mites celtes.
63.- (Jean Markale, Les tres espirals. Meditació sobre l’espiritualitat celta. Olañeta editor, Palma de Mallorca, 1996, LTE): Serp = àmbit plàsmic (PLA, MGM). Vouibres, dones-serp (Tiàmat) (TIA). Ou de serp (CFN) (pp.27, 41) = eriçó de mar fòssil = carboncle = Pedra Filosofal = Unitat de l’univers en tota la seva complexitat (NOU): “Cristal·lització de totes les aparents contradiccions que percep l’esperit humà” (p.38). Arbre amb vesc, pedra, serps (9). “La serp (PLA) és un animal que volta per tot arreu, que s’esmuny en les cavitats més petites de la Terra, com el fal·lus en el ventre de la Mare universal, on descobreix el secret de la Creació” (p.38). “Les serps (MGM), en un moment de la història de l’univers, interrompen llur evolució (cap a MON) per emprendre llur involució (cap a PLA), la seva concentració”, l’Ou, l’Espiral (p.41-42). “L’espiral és la posició del fetus dins la matriu. Es comprèn que l’ésser humà estigui obsessionat pel regressus ad uterum, el retorn a la matriu original que terroritza perquè és anihilament, però que sedueix perquè permet assolir l’essència primera” (p.49). “Merlí és presoner de la Torre de l’Aire (PLA) en la qual Viviana (TIA), amb el seu consentiment tàcit, l’ha tancat (CFN) per tota l’eternitat (NOU)” (p.87). Merlí, el Foll
(FOL) del Bosc, “mostra el camí de la clariana (PLA) tot sacrificant-se, és a dir, fent-se sagrat, en acceptar que Viviana el tanqui (CFN). Des d’on es veu el món (MON) en la seva integritat, posa el seu esguard en els éssers que el recorren. És l’amo del joc, amo invisible però present” (p.98). “Merlí no hauria assolit el seu objectiu sense la iniciadora, la Dona, misteriosa posseïdora de les potencialitats de l’Ésser. Hi ha un joc entre Merlí i Viviana: ella rebutja Merlí mentre ell no reveli el secret que la turmenta, l’últim secret que permet trobar-se davant d’un mateix per tota l’eternitat. Però si
Viviana no hagués actuat així, per ventura Merlí hauria manifestat el seu secret? El joc que es desenvolupa entre Viviana i Merlí és dialèctic, recolza en l’abolició del sí i del no. Però, és amb aquesta condició que, en sacrificar-se pot esdevenir definitivament sagrat. És amb aquesta condició que, en participar ell mateix en la recerca, es converteix en un exemple” (p.101).
L.- Mites judeo-cristians.
64.- (LMXD). “Jahvè, Adonai digué a la serp: … Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t’atacarà el cap i tu l’atacaràs al taló” (Gn 3,15). A continuació el Gènesi recensiona el llinatge de la serp (Gn 4,17-24) fins a set generacions, “fills (de la serp) dels homes”, d’una banda, i el llinatge de la dona (Gn 5,1-31) també fins a set generacions, “fills (de la dona) de Déu”, de l’altra, que tanca amb Noè. Causa dels gegants o semidéus (Gn 6,4) i el diluvi (Gn 6-9)? Els tractes sacrílegs entre el llinatge de la dona i el de la serp. Jahvè n’està fastiguejat vol des-crear la humanitat (Gn 6.1-7), amb el retorn de les aigües primordials creadores del bé i destructores del mal. Després del diluvi, l’escriptor presenta una barreja bigarrada de llinatges del mal (Gn 10) i, de Noè fins a Abraham, avi de la nació santa (la de la dona), inclou una nova llista del llinatge escollit, també de set generacions (Gn 11,10-26). Talment que segons el Gènesi hi ha dues humanitats expulsades del Jardí de l’Edèn, la caïnita, del mal, pecadora, de la serp, dels humans i la setita, del bé, santa, de la dona, de Déu. I lluiten entre elles al llarg de tota la història.
65.- (LMXD). Entre el Gènesi i el cristianisme alguns creuen que la frase divina del Jardí és messiànica, anuncia la vinguda d’un salvador. No és així, el sentit és encara més fort. A partir d’Abel (mort) i Set (substitut) “ja” hi ha la nissaga salvada. Aquesta nissaga, que es concreta després –a partir d’Abraham, Moisès i David- en una nació santa pionera, el poble d’Israel, ella “és” el Messies, ella “és” l’Anunci de la Salvació ja operant enmig de la història. És per això que la Bíblia hebrea considera profètica tota la història d’Israel –Profetes anteriors: Jo, Jut, I i II Sam, I i II R- i no només els profetes personals –Profetes posteriors –Is, Jr, Ez, etc.-. La història d’Israel vol ser la història d’un poble profètic, tot sencer, amb les seves traïcions a la missió, però també amb els seus períodes de glòria.
66.- (LMXD). Però en els últims cinc cents anys Israel, ara només Judà (els jueus), decau. Es dilueix el seu rol profètic davant les altres nacions i es perden, fins i tot, els profetes individuals per a ús interior del poble: “L’oracle diví ja no respon i els profetes ja no tenen visions que els arribin del Senyor” (Lam 2,9), “ja no ens queda cap profeta i ningú de nosaltres no sap quan durarà” (Sal 74,9). A les darreries de la “història” bíblica, l’aparició de Joan el baptista i Jesús el natzarè suscita mil preguntes entre la gent: “És aquest el profeta tan esperat o n’hem d’esperar un altre?”.
67.- (LMXD). Els tres evangelis sinòptic (Mc, Mt, i Lc) plantegen la vida pública de Joan i de Jesús com una crida a tot el poble amb les seves autoritats al capdavant per tal d’acomplir la missió històrica nacional, d’assumir el rol de nació-profeta. Però la nació jueva està cega: “Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats!” (Lc 13, 34), “tan de bo que en el dia d’avui també tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ulls són incapaços de veure-ho” (Lc 19, 42).
Acabada la missió de la seva vida publica en fracàs, abans de la passió, en els tres evangelis sinòptics, Jesús llança la sentència apocalíptica de condemna al seu propi poble i a la humanitat que rebutgi el renovat Jardí de l’Edèn, el triomf de la nissaga de la dona, que haurà d’esclafar el cap de la serp, que ve a restablir (Mc 13, Mt 24-25 i Lc 21,5-38). Fins Joan evangelista, setanta anys després dels esdeveniments, fa constar la clara sentència de culpabilitat col·lectiva (Jn 12,42-43).
68.- (LMXD). En el darrer llibre (Ap) es reprèn el mite del primer llibre (Gn) de la Bíblia cristiana, amb molts més detalls (Ap 12). Apareix la dona triomfant (Ct 6,10) amb el sol per vestit (abans era vestit del mateix Déu (Sal 104,2; I Tm 6,16), la lluna (món nostre sublunar) sota els seus peus i una corona de dotze estrelles (món celeste supralunar: tots els 12 signes del zodíac) sobre el seu cap (v. 1). Després es pinta la 14 lluita entre, d’una banda, la dona, la seva descendència, Miquel (ànima del nou Israel) i els àngels bons (2/3 del total, ànimes dels altres pobles bons) i la serp amb els àngels dolents (1/3 del total, ànima del vell Israel (Is 14,12 i dels altres pobles enemics).
Triomfa sobre la serp la dona, mite de la nació santa universal de nacions santes particulars. I esdevé solemnement l’Esposa, la Jerusalem santa, baixant del nou cel per prendre possessió de la nova terra, abillada amb tot l’esplendor per al seu Espòs (Ap 21). “Vingui a nosaltres el vostre Regne”.
69.- (LMXD).- Com a colofó, disposem d’un text profètic del segle II dC, “El Pastor d’Hermas”. En les quatre primeres visions se li manifesta a Hermas, la nova nació cristiana en forma de venerable Matrona, d’aspecte canviant segons l’estat dels seus fills. Primer (I,1) apareix jove i atractiva: és la nova humanitat, la gran assemblea dels escollits convocats (ekklesía). Després (I,2-4, II-IV) apareix anciana i sàvia: és la nissaga soferta que ve del Jardí primer de l’Edèn. En les catacumbes de Roma, enmig de les més cruels persecucions els cristians pintaven escenes paradisíaques. Es creien retornats al Jardí primordial. La nova vida és la més vella vida. D’aquí l’anciana.

70.- (LMXD).- Molt més tard comença la mitificació de Maria la mare de Jesús, com a símbol de la Nova Nació de Nacions Santes. És un bell i suggestiu mite si no fa ombra a la realitat mística que vol expressar. Les passes posteriors de l’autoritat eclesiàstica, amb les successives declaracions hipostasiadores de Maria, eclipsen la visió del model i la urgència de l’esforç de regeneració real social de la humanitat, com a autèntica Esposa de Déu (“tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant; també vosaltres heu entrat a formar part de l’edifici” (Ef 2,21-22), “tot el cos se sosté i es manté unit per mitjà de les juntures i els lligaments, i va creixent” (Col 2,19). Mentre Maria llueix més i més la Nova Humanitat, en zona d’ombra, resta ad calendas graecas. Les “Immaculades” de Murillo, amb sol, lluna, estrelles i serp han acabat donant a Maria en exclusiva allò que han robat a l’autèntica Comunitat humana conjunta. Quan diguem “Déu vos salvi, Maria, la plena de gràcia”, no pensem tant en una noia santa i agraciada, quant en una humanitat reconciliada i fraternal.
20 de juliol de 2007.

Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicència CC:

Comentaris recents

Categories

Traducció automàtica