You are currently browsing the category archive for the ‘DIV – divinitat’ category.

Una visió global de la divinitat (arxiu pdf)

Lluís M. Xirinacs

Barcelona, febrer, 1991

Per a la nostra exposició ens servirem d’un model. Usem la paraula “model”, no en el sentit medieval d’exemple superior, de referència mítica, de dogma intocable, ans en un sentit actual de la indústria o de la moda: forma sempre perfectible o substituïble segons eficàcia o gust. Un model és una eina, un mitjà transitori, auxiliar, discutible. El nostre model serà geomètric i, per consegüent, més apte a expressar aspectes de la realitat, que les formulacions de l’analítica matemàtica o que les formulacions de la sintàctica gramatical. L’ús de la geometria per explicar conceptes filosòfics sorprèn a moltes mentalitats acadèmiques. És considerat un llenguatge menor, pedagògic, vulgaritzador.
Anuncis

250.74.04.- Nucli:

250.74.04.00.- Divinitat:

(Apunts preredaccionals desordenats, 19.7.07):

1.- Divinitat, en el nostre model, és l’expressió (MIT) mundana abstracta de la mística mundana concreta. Abraça les formes més variades de les imagineries sagrades de tots els pobles: “les diferents formes de l’ampolla del Perfum sagrat” (ECU).

2.- La humanitat, en origen, era profundament mística (MIS). A cada cos, individual o col·lectiu li feia correspondre una ànima vivent i transcendent (MTP). Els moderns denominen “animisme” a aquesta actitud vital. Aquest animisme generava les expressions més variades, zoomòrfiques i antropomòrfiques, Mai no confonien la imatge, la icona, l’ídol, la llegenda, figuracions divines, amb la realitat mística de les ànimes (ECU). No hi havia idolatria. Aquesta tendència iconofílica s’estén fins a moltes religions actuals amb major o menor tendència a la idolatria. La por a la idolatria fa que certes tradicions sagrades siguin més o menys rigorosament iconofòbiques (judaisme, islam, protestantisme).

3.- Recalquem que l’ànima d’una comunitat humana tenia per als antics una entitat tan real com l’ànima individual. El déu superior era la mateixa ànima de tot l’univers de la qual emanaven totes les altres ànimes o déus col·lectius i individuals. Cal reinterpretar el politeisme primitiu. Cada nació tenia la seva ànima que s’expressava en forma de déu. Així, cada nació tenia el seu déu, que en etapes més monoteistes s’anomenava àngel. “Salomó va donar culte  a Astarté (semita occidental: fenícia, siriana i cananea, que equival a l’Afrodita grega i a la Venus llatina), deessa dels sidonis, i a Milkom el déu abominable dels ammonites” (I Sam 11, 5), “el déu Milkom serà deportat amb els seus sacerdots i dignataris” (Jr 49,3). La mateixa condemna cau sobre el déu Quemox dels moabites (Jr 48,7). “Babilònia ha estat presa i el seu déu Bel humiliat, Marduk és abatut, les seves imatges escarnides” (Jr 50,2). “L’àngel protector del regne de Pèrsia m’ho ha impedit, però Miquel (l’àngel protector d’Israel) ha vingut a ajudar-me” (Dn 10,13). “En aquell temps s’alçarà Miquel, el gran àngel que fa costat als fills del teu poble” (Dn 12,1). “Perquè no ens toca de lluitar contra realitats humanes, sinó contra les Potències i les Autoritats, contra els qui dominen aquest món de tenebres, contra els esperits malignes que són a les regions celestials” (Ef 6,12). En els baixos relleus egipcis es pot veure una rastellera de figuretes, amb cap d’animal i cos humà, presidides per una figura més gran. Son els vint-i-un déus dels corresponents nomos del regne del sud (alt Egipte), més els vint-i-un nomos del regne del nord (baix Egipte), unificats en un imperi únic. Allò que sembla politeisme és en realitat un meravellós respecte a la varietat, no només ètnica ans també de sobirania espiritual, democràcia de baix a dalt. Després tot s’anirà uniformant i massificant i el pluralisme dels déus esdevindrà incomprensible. Serà l’hora dels monoteismes opressors. Per anar més enllà, alliberats de politeismes i monoteismes, caldria enunciar la professió de fe en Déu a l’estil de André Churaqui: “El Senyor (Adonai) és Déu (El). I tots els déus (Elohim) són el Senyor (Adonai)”.

4.- Per via literària, artística o litúrgica, per via adulta o per contes infantils, ens han arribat fins a avui multitud de formes diferents d’expressió divina de l’esperit transcendent: Déu, persones divines, déus, marededéus, àngels, dimonis, genis, follets, fades o dones d’aigua, fantasmes, gegants i nans, ogres, monstres, cíclops, titans, esperits, muses, fúries, sílfides, nàiades, nimfes, nereides, sirenes, ondines, elfs, semidéus, druides, xamans, encarnacions, avatars, sants, verges, màrtirs, herois, bruixes i bruixots, fetillers, endevins, profetes, vidents, taumaturgs, resurreccions, ascensions, reencarnacions, visions, aparicions, revelacions, oracles, llegendes, sagues, paràboles, rondalles, etc., que, tant si responen a alguna realitat física o històrica com si no, en l’àmbit sagrat o diví, no se’ls ha de cercar el valor en sí ans en tant que expressions mítiques de realitats transcendents sagrades.

5.- La humanitat primitiva no imaginava déus (mundans), vivia immergida en els braços a estones tendres i a estones ferrenys de la fecunda Mare de l’Univers (TIA) que no veien encara prou separada ni distingida de llurs pròpies ànimes individuals i col·lectives. L’arqueologia ens mostra milers d’estatuetes de mares ubèrrimes d’aquells temps, que s’acostumen a anomenar “Venus” egees, etrusques, ibèriques, etc. Més tard, en la sala principal de les primeres ciutats (protourbanisme) del neolític (mil·leni IX aC) ja comença a treure el cap el patriarcat. Allà s’hi troba tot presidint l’estança, de mida natural, una estàtua de la mare sedent que pren fortament per les banyes el toro-fill supeditat, que li surt d’entre les cames.

6.- Ja en el mil·leni IV aC, el patriarcat triomfant margina la dóna i la redueix a parella de l’home, a virginitat sagrada o a prostitució sagrada. Però la dona encara gaudeix d’una gran autoritat. En tot l’arc civilitzacional que va des de l’Índia fins a Hispània trobem les afamades grans deeses: Çakti (Índia), Ixtar (Babilònia, Assiria)), Astarté (gr.) o Aixéra (Fenícia, Síria, Canaan), Cibeles (Frígia), Afrodita (Grècia), Venus (Roma).

7.- Però en el mil·leni següent ja el patriarca és amo i senyor de la societat i suplanta decididament la dona. En conseqüència, els déus mascles passen a ocupar el lloc preeminent i, de moment, usurpen els continguts profunds que, fins ara, mitificava la dona: l’ambivalència de la vida i la mort, de l’estiu i l’hivern, de la festa disbauxada i carnavalesca i la desgràcia més tràgica, del bé i el mal, de la fertilitat i l’esterilitat, de l’amor i la guerra. Molts d’entre ells són matats, descendeixen als inferns, són rescatats per la deessa corresponent i són ressuscitats. Çiva (Índia), Tammúz o Adon “el Senyor” (Babilònia), (Esmún (Fenícia), Adonis (9 i 10) (Síria, Canaan), Adonai (hebreus), Aton o Atum (Egipte), Atis (Frígia), Dionís (Grècia), Bacus, antic “Liber pater” (Roma), Balder “sobtat” bellíssim (germànic), Yarilo (eslau) yari “ardent, apassionat, desenfrenat”: amb festes satàniques i alegres, com culte de primavera, amb corona de flors silvestres; a l’estiu tenen lloc els funerals de Yarilo, amb bacanals, beguda i danses, etc.

8.- Però, tot seguit, el senyor feudal de la terra (la gleva) ha estat substituït pel rei delegat del cel (Sinaí); el bruixot màgic popular, mantingut per la gent, ha estat substituït pel sacerdot litúrgic oficial, pagat pel rei. Aquells anteriors déus tel·lúrics, encara eixits de la nostra terra i de la nostra aigua, són dràsticament substituïts per uns déus (o, després, un déu) estel·lars, celestials: Indra (Índia) déu indoeuropeu del llamp; indra-vajra: “llamp d’Indra”(Rgveda), Paryanya: apel·latiu d’Indra), Bel-Marduk (Babilònia), Baal de les tempestats (Fenícia, Síria, Canaan), el Jahvè de llamps i trons (hebreus), Ra-Ammon solar (Egipte), Zéus del llamp (Grècia) i Júpiter del llamp (Roma), Loki (germànic), Perun (rús: “el llamp”, “senyor de l’univers”), Pioruno (polac: piorun “llamp”), Peraun (txec), Peron (eslovac), Perkaunas (lituà). Aquests déus fulminants i imperials enviaran déus, sovint els mateixos antics, encarnats o reencarnats (avatars) a salvar els humans caiguts en desgràcia de llur alta majestat: Vishnú (Índia: 10 avatars: → Krixna, Rama,…), Tammúz (Babilònia), Mot (Fenícia, Síria, Canaan), Osiris (Egipte, → faraó), emperador romà, el Logos-Verb (Cristianisme: → Jesucrist),

9.- (Vegi’s 7). L’Adon (“Senyor”) acadi (semita oriental), l’Adonis (“el meu Senyor”) fenici, sirià i cananeu (semita occidental), l’Adonay (“el meu Senyor”) hebreu (també semita occidental) i Aton o Atum (disc solar) egipci (camita oriental), eren la mateixa divinitat? Entre els semites designava “Senyor”. A l’Egipte antic sembla que designava el disc solar. Amenofis (“Amon està satisfet”) IV, com a promotor d’aquest “déu únic” es canvià el nom referent a l’odiat déu Amon, pel d’Akhenaton (“útil per a Aton”). La semblança formal, reforçada per la dificultat egípcia de pronunciar la “d”, que substituïen per “t”, suggereix una semblança o una homonímia comuna de fons. Sigmond Freud, a “Moisès i el monoteisme” diu: ”Com que en aquell temps l’ègida del faraó no solament s’estenia sobre Egipte, sinó també sobre Núbia i Síria, calia que al divinitat abandonés la seva limitació nacional. La nova deïtat havia de ser com el faraó: l’únic i indiscutible senyor del món conegut pels egipcis. Ultra això, és natural que en eixamplar-se les fronteres imperials Egipte es tornés permeable a les influències estrangeres; algunes de les mullers reials eren princeses asiàtiques (fins i tot potser l’estimada esposa d’Amenofis IV, Nefertiti), i possiblement des de Síria arribaren influències directes del monoteisme” (S.Freud, Escrits de crítica de la cultura, Laia, Barcelona, 1984, p. 209).

10.- (Vegi’s 7). “Adonis: divinitat mitològica, Per als pobles mediterranis. Adonis significa la personificació de la mort i de la resurrecció periòdica de la natura i l’encarnació de la primavera. Originat a Síria i a fenícia i conegut a Mesopotàmia, el culte d’Adonis fou practicat d’antuvi sota el nom de Tammúz (8), associat a Ixtar o Astarté (6) fins que, al segle VII aC, fou adoptat pels grecs, després d’haver estat modificat diversament a Egipte i a Xipre. En el mite grec, fou ressuscitat a precs d’Afrodita. Els rituals d’Adonis, relacionats amb l’equinocci de primavera i el solstici d’estiu, s’inseriren dins els ritus de fertilitat i foren celebrats a Biblos (Fenícia), a Pafos (Xipre) i a Alexandria, adonies (Egipte). Hom troba representacions pictòriques del mite en alguns vasos etruscs i als murals de Pompeia. El cristianisme incorporà alguns elements del mite a les llegendes hagiogràfiques de sant Sebastià i d’altres màrtirs. A la mitologia germànica el mite de Balder correspon, en bona part, a l’Adonis grec. Sota el nom de Jarylo, el culte d’Adonis fou introduït a la mitologia eslava i persistí, sota diverses formes, en algunes contrades del sud de Rússia i del nord d’Ucraïna fins al segle XVIII (Xavier Fort i Bufill, GEC, Barcelona,1995, art.: “Adonis”).

Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicència CC:

Comentaris recents

Categories

Traducció automàtica