You are currently browsing the tag archive for the ‘Dolors Marin’ tag.

        Juny-2019. Opinió

Dolors Marín Tuyà.

Psicòloga i membre del Grup d’Investigació Globàlium de la Fundació Randa – Lluís M. Xirinacs

Dolors Marin Tuyà. 200×200px.

L‘excés de mentalització teòrica que patim actualment ens allunya de la nostra espontaneïtat, autenticitat i ingenuïtat. Sovint el que tenim al cap ho envaeix tot i ens esgota la nostra força física i psíquica, la vivent, de valor, d’empenta, de desig, d’impuls.
Pel Globàlium de Xirinacs, una cosa és la realitat pràctica i una altra les teories que en fem. La nostra ment es mou en el món buit de la teoria que té l’orgull de dominar, esgotar o suplir la pràctica, que és radicalment autònoma, dinàmica i dominadora de les vel·leïtats de la ment. Podem frenar la realitat pràctica, de moment, però aviat veurem que surt per una altra banda. Podem conduir-la … Si es deixa.
La nostra ment reflexiona i fa teories de tota la realitat, mentre que la pràctica és la realitat que encara no ha passat pel filtre de la nostra reflexió mental. La realitat pràctica és una força amarada de llum interior, que és l’arrel de la consciència i de l’autoconsciència, que anomenem intuïció, evidència, contemplació ex(/im)perimental, sentit ètic, sentiment de felicitat.
La força psíquica neix espontània i gratuïta dins nostre com ho fa la força sentida, emocional, el to vital, l’empenta i l’esperit emprenedor. Aquestes forces no eviten l’activitat mental, però són inevitables, necessàries i permeten molta flexibilitat mental.
Ens convé saber fer l’exercici d’afluixar la ment. Consisteix a retirar tota resistència reflexiva a la pressió del món pràctic, l’interior del nostre cos i del nostre esperit, tot allunyant-nos de les qüestions bàsiques del dia a dia. Quan sabem prescindir del que sentim o del que fem, accedim a l’experiència pura de la nostra força. Sentim que som força i deixem de pensar si tenim prou força. Si ho fem per parts i amb suavitat, notem un augment progressiu de força, abans reprimida, ara alliberada, que envaeix de forma plaent tots els àmbits de la nostra vida. Per sentir que som força, cal oblidar que som nosaltres. Llavors és fàcil que tot el nostre cos es posi a vibrar. No cal témer res. Som força pura. No fa cap mal, ens reforça, si no es força res des de fora. És com el rum-rum del nen adormit en braços de sa mare. Viure la força de la pràctica pura és això.

 

Penedès Econòmic. Logotip.

Penedès Econòmic. Dimecres, 4 d’octubre del 2017.

Poble i comunitat.
Dolors Marín Tuyà. Consultora Especialista en Psicologia Clínica i Comunitària. Màster Investigació en Psicologia de la Salut.

Publicat el Dimecres, 4 d’octubre del 2017

Dolors Marin Tuyà.Ara sí, Lluís Maria Xirinacs, ara sí podem dir que ens sentim, sabem, actuem i participem com un Poble. En reviure el sentit demòtic la política s’ha reorientat de cara al Poble al qual serveix i s’adreça. Demòtica, paraula que vas recuperar del seu desús, referida a tot allò referent al poble, públic, nacional i que havia quedat devorada entre la pressió política d’un Estat agegantat i la pressió privada d’una societat individualista i massificada. Ara ens toca recuperar l’ús de les paraules públic i nacional en sentit oposat al que és privat i que encara entenem com oficial, estatal i polític. I la paraula poble en lloc de societat civil o ciutadania.

Dius que Poble és l’àmbit nacional, popular o públic, tot allò del Comú, que actua en Comunió, de la Comunitat, que depèn del conjunt i no de l’Estat ni dels particulars. Que el Poble de veritat és profundament emocional, passional. Que l’emoció no és fanatisme, fenomen típic de les masses amorfes, sino que és desig, il·lusió, captivament per la vida conjunta, entusiasme i projecte vital de futur.

La Comunió ho comunica i unifica tot, és una realitat mixta d’informació i força amb una fluència de consciència i d’ànim. Actuem unitàriament per sota i més enllaç de les animadversions i de les diferències inherents a tota col·lectivitat real. Prioritzem la cerca del consens, buscant l’acord de gent que estima i viu en un lligam de convivència.

La Comunitat o el Comú és un tot amb psiquisme col·lectiu. En comunitat neix el Subjecte col·lectiu. Genera consciència social i un esclat de creativitat i voluntat col·lectiva que beneficia la responsabilització de les decisions públiques i una major plenitud democràtica. En l’aplec de convivència fraternal i lliure, cada persona se sent, es reconeix i es valora com a subjecte indispensable per construir relacions personals respectuoses i solidàries fent passes conscients cap a un món més just.

La realitat humana engloba l’individu (ànima i vivències) i la societat (estructura i funcionament). L’individu té estructura (anatomia) i funcionament (fisiologia) i la societat té ànima (subjecte col·lectiu), i vivències (la història interior de cada comunitat).

Enllaç de l’article original en català:

https://penedeseconomic.com/dolors-marin/592-poble-i-comunitat

El 3 de vuit. Divendres, 4 d’agost del 2017. Penso que…

El 3 de Vuit.cat. Logotip.

Per una sana memòria històrica.
Dolors Marín Tuyà. Psicòloga.

Dolors Marin Tuyà. 200×200px.Entenem el present a partir del record del passat. Perdre la memòria és desmemòria i fer-nos perdre elements determinants de la nostra memòria històrica, és una violència que vulnera els drets humans. Nogensmenys, la desmemoria acostuma a venir precedida pel patiment d’una situació traumàtica gravíssima, una ferida que no tanca. No poder treballar el trauma ni permetre aflorar la veritat significa indefensió davant la impunitat dels que imposen la seva memòria amb la màxima de «el passat no es toca». Comença amb tergiversació de la realitat, s’imposa el silenci, les víctimes no en parlen per a evitar patiments a les generacions següents. Si no es pot fer el dol de la situació traumàtica immediatament, s’inicia una cascada, on la primera generació no ho pot dir, la segona no ho pot anomenar ni sap de què li parlen; la tercera generació no pot ni pensar-ho i la quarta pateix patologies somàtiques. La psicòloga Anna Minyarro assenyala que hom no pot parlar-ne si no troba interlocutor vàlid, i que el fet que actualment es digui que les ferides són tancades i que val més no destapar fantasmes, vol dir que les ferides són obertes i que els fantasmes hi són.

Des de la salut mental, restaurar la memòria i la veritat històrica significa connectar, tallar el genocidi, que afecta la transmissió a les generacions silenciades amb un silenci que crida. Reconeix el mal tracte patit, restaura la dignitat i certifica la veracitat del que es pensaven que era anòmal. Mentre no reconeixem la veritat indispensable continuarem sent un país malalt. A Alemanya va ser la ciutadania molt mobilitzada qui va demanar «des-nazificar» la societat alemanya, tot començant un llarg i delicat procés. Nosaltres aquí, encara no ens hem «des-franquitzat». Ministres de Franco han tingut responsabilitats polítiques en la democràcia, cosa que hauria sigut inadmissible a Alemanya. Tenim feina rai.

És esperançador observar la rica ebullició actual i la creixent qualitat dels esforços que de ben segur confluiran, de nombrosos investigadors catalans actuals que fan per la recuperació d’una sana memòria històrica.

Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicència CC:

Comentaris recents

Categories

Traducció automàtica