You are currently browsing the tag archive for the ‘àpeiron’ tag.

250.68.- ÀPEIRON: -c, -p, +t, -v

 

250.68.00.- Categoria: ÀPEIRON. APE. (PRA-NOU-OBJ-PLA).

 

250.68.01.- Definicions curtes:

 

Realitat transcendent estructurada plàsmica.

Concerniment desparent extens involutiu.

Moviment inexorablement desordenat de la realitat concreta.

Realitat bàsica indefinida, sense límits ni llei.

Pasta subquàntica imprevisible.

Penetrabilitat bosònica de la matèria.

Ètica plàsmica.

Pasta primordial.

“Tot us és permès” (Pau).

“Tot lliga amb tot”.

“Prostitució universal” (A. Breton).

Home de frontera.

 

250.68.02.- Etimologia:

 

Paraula grega que significa “infinit”, “il·limitat”, “indefinit”, “innombrable”, “inextricable”, “que no es pot treure”, extreta del pensament d’Anaximandre de Milet (aprox. 611-547 aC): “L’Àpeiron és el principi (“Arkhé”) material de totes les coses existents, del qual neixen tots els cels i els móns en llur interior” (Kirk-Raven 101). “Tots els físics suposen per a l’Àpeiron una naturalesa distinta a la dels anomenats elements, com l’aigua, l’aire o allò que es troba en l’endemig dels dos” (id. 102). Compost de a-: negació i –péras “fin”, “terme”, “límit”, “frontera”.

A.- a(n) prefix negatiu que ve de l’arrel indoeuropea (*n- → *an-) i (*n- → *ne-)

A1.- Sànscrit: a  “no però ho sembla”, negació, absència, mancança, diferència, exclusió, petitesa, exigüitat, sentit pejoratiu, oposició; negació, “ni”, “no sigui que”, “perquè no”, nét, ned “ni”, ájñatah “ignot”; gath: noit, naeda “ningú”

A2.- Avèstic recent: a- “no”; na- “no”. Antic persa: naiy “ningú”

A3.- Grec: an-/a – prefix negatiu o privatiu: ágnotos “ignot”. De vegades a– ve del llatí ad- o ab- (“afartar”, “afecció”, “afluir” ); no és el nostre significat. Tampoc l´és quan an- ve del grec ana- (“anaeròbi”, anegeíro “desvetllar-se”). El vocabulari europeu culte ha incorporat la negació grega a- fins i tot seguida de paraula no grega (“amoral”, “amència”).

A4.- Llatí: in- mancat de, infans “mancat de paraules”, ignotus “ignot”, ne “no”, -ne? “no?”, nonne? “tal volta no?”, nec “i no pas”, non (ne-unus) “ni un”, nihilum (ne-hilum) “no poc”, “no gens”, “no res”, nego “nego”, nefastus “nefast”, neuter “neutre”, nisi “sinó”, nemo “ningú”. Osc: am-, ne, ni, nei, neip  “no”. Umbre: an-, nei, neip  “no”

A5.- Germànic: un- “no”: gòtic: un- mancat de; ni “ni”, ne “no”; antic islandès: ni “no”; antic alt alemany: ni “no pas”, nein “no”.

A6.- Lituà: “ni”.

A7.- Antic eslau: ne mancat de, ni- “ningú”, “no res”; rus: no “però”.

A8.- Celta: an- “no”: irlandès: ni “no”.

A9.- Hitita: natta “no”.

B.- -peras. ”: Vegint-se les nostres categories “Pràctica” i  “Experiència”.

 

250.68.03.- Història filosòfica:

 

(Anaximandre, Demòcrit, Plató, Aristòtil, Epicur). Anòmia. (Guyau). “Tot us és permès” (Pau). “Tot lliga amb tot”. Prostitució universal (A. Breton). No violència, ahimsa (sànscrit). Home de frontera. Amoralitat (Nietzsche). Penetrabilitat bosònica. Ètica plàsmica.

 

250.68.04.- Nucli:

 

250.68.04.00.- Àpeiron:

 

1.- Empenta bàsica. PRA → APE. L’univers físic és basat (APE) en una empenta gegantina (PRA), en una còsmica dosi de força que ho manté i ho impulsa tot. Fins i tot manté estesos i tensos l’espai de la constància de les coses i el temps del moviment transformador de les coses. Aquest camí central de constitució de l’univers apeirònic a partir de la força pràctica s’estableix, guiat en la seva evolució des del “Plasma” original replegat, i és auxiliat lateralment, en cada grau d’evolució, per forces de tres característiques diferents:

a) SGE APE. Camp apeirònic de forces, que en la literatura esotèrica s’acostuma a anomenar “camp akàixic”. A principis del segle XX, l’èter, la quinta essència subtil, l’akaixa dels antics, que ho omplia tot, fou abandonada després del fracàs dels famosos experiments de Michelson-Morley. Res no arrossegava l’èter, doncs, no hi havia èter: digué Einstein. Entre els físics, regnà per un temps la teoria del “buit universal” “omplint” els intersticis de la matèria. Però a mitjans del mateix segle la teoria quàntica substituí el buit pel camp subquàntic o “pasta” quàntica elemental o camp de punt zero. Fins i tot en el zero absolut de temperatura, quan totes les formes clàssiques d’energia desapareixen, hi domina un mar d’energies misteriós que, no solament omplirà tots els intersticis de la matèria, sinó que serà d’on sortirà la pasta constitutiva de tota la matèria real. La força bàsica present en tots els punts del camp té la virtualitat (partícules virtuals) o la potència de convertir en reals totes les partícules elementals (fotons, leptons, quarks, gluons, etc.) i ho fa i desfà contínuament.

b) CAS APE. Camp d’indeterminisme. Com deien les antigues cosmogonies: “Quan a les altures els cels no havien estat anomenats / i a baix la terra no tenia nom / ja hi era “Tiàmat”, la paridora de la totalitat” (Enuma Elis 1,1-4. Babilònia, aprox. 1225 aC); “La terra era caòtica i desolada / les tenebres cobrien la superfície de l’oceà” (Gènesi 1,2). La ciència contemporània diu que aquest camp és regit pel principi d’indeterminació de Heisenberg, que priva radicalment de determinabilitat a tot allò que sigui de magnitud inferior al quàntum de Planck que ve a coincidir amb la mesura de les partícules elementals esmentades. Es tracta, doncs, d’un camp caòtic.

c) AMO APE. Potser sobti el fet que aquí aparegui un condicionament amorós a un camp objectiu. Correntment, “Amor” és un terme que es reserva a la subjectivitat. Tanmateix en el nostre model, ens referim a un “Amor” radical o “caritat” òntica que sense excloure-la transcendeix noümènicament la subjectivitat. Això es veurà considerant que l’Àpeiron és l’“Ètica” plàsmica i l’“Ètica” és l’”Amor” objectiu. Vegin-se les dues categories esmentades. L’”Amor” subjectiu és la tendresa i l’emoció (MIS), però l’”Amor” objectiu és la duresa i el rigor (ETI). “L’”Amor” és fort com la mort, la passió inexorable com l’abisme” (Càntic dels Càntics” 8,6). I aquesta duresa o rigor de l’”Ètica” té un vessant ben determinat mundà: l”Ecologia” (vegi’s) i un vessant ben indeterminat plàsmic: l’Àpeiron. Aquesta indeterminació seva no és atzar estèril, amaga l’amor pràctic de la llibertat fecunda. Talment que els físics que l’estudien acaben místics.

El resultat és un Àpeiron  ètic, ben fundat i ben fonamentat (ETI), sempre en ebullició radical (MGM) i de resultats creatius tan sorprenents com l’univers en el qual existim (PRD). És la matriu real concreta i objectiva del nostre univers, el cos de la nostra primera mare, “paridora de la totalitat”.

 

2.- Transcendència bàsica. NOU → APE. L’Ésser (NOU → MTF) o l’Esperit (NOU → MTP) universals guarden l’esquena d’Àpeiron i li donen la solidesa i la seguretat protectora de l’”Ètica”. No és un mer constructe fenomènic científic de conveniència lògica o funcionament tècnic. En el descens als inferns en recerca de la matèria elemental última, de graó en graó (molècules, àtoms, nuclis, hadrons, leptons, fotons), els científics creien que la baixada mai no s’acabaria i que esdevindria inassequible als estris mentals i d’experimentació utilitzables, cap a un abisme d’infinitèssims infinit. I no. L’Ésser diu “prou!”. I l’Esperit diu “més enllà hi ha l’”Amor” i la “Mística”. L’Àpeiron és l’última realitat objectiva, la més subtil i la més forta, indeterminable per mitjans convencionals, filla de l’eternitat. Hi ha tres vies laterals auxiliars que acompanyen el “Noümen” en el seu avanç sobirà i solemne cap a l’establiment de l’Àpeiron:

a) MTF APE. Si l’orgull cientista de la modernitat vol treure tot fonament metafísic a la seva física, la realitat li ha plantat cara inexorablement amb l’Àpeiron, que és la fundació de l’Ésser en el territori real pràctic i objectiu. D’ací no es passa sinó és en el terreny de les especulacions. Una bona bufetada enmig del rostre!

b) CFN APE. I no solament és el darrer graó sinó que a més no s’hi pot entrar. És tancat amb pany i clau. El cabasset de les eines del manyà científic, obridor de tantes portes difícils, s’avera absolutament inepte per obrir aquesta darrera. Digui’s forat negre o blanc de les galàxies i del big-bang, diguin-se microforats negres en el cor de cada partícula material, tots estan encerclats per una tanca, anomenada “horitzó d’esdeveniments” on penja un cartell en què hi diu “prohibida l’entrada, no apte per a científics”.

c) AMO APE. I, com hem dit abans, aquí l’”Amor” és inevitable, però amb la seva cara més aspra. Ens diu: “mal que us pesi científics materialistes i mecanicistes, la física es funda en una “Metafísica”, la més real i concreta que us pugueu imaginar, que us barra el pas sense contemplacions… però que us estima, us sosté, us vivifica i us crida”.

El resultat és un Àpeiron rebel (MGM), inamovible (ETI) i closca de la llavor de tot l’univers físic (ORG).

 

3.- Estructura bàsica. OBJ → APE. Malgrat sigui l’Àpeiron un camp caòtic, la seva objectivitat fa que no estigui mancat d’estructura, tot i que és una estructura molt sui generis. Cal estudiar, doncs, el camí central de l’”Objecte” a l’Àpeiron:

a) SGE → APE. Amb mirada macroscòpica veiem els “Signes” particulars de tots els “Objectes” físics destacables geomètricament sobre un fons, objectiu, buit de coses, sobre la pissarra topològica –espai-temps- de l’univers sensible. Els cosmòlegs actuals han descobert fines estructures en la distribució dels objectes còsmics anomenats galàxies. Aquests eixams estructurats d’estrelles ocupen, arremolinats, les vores i els límits d’amples i també ben estructurades bombolles de negror que omplen tot l’univers físic observable. Suposen un primerenc estadi inflacionari, molt a prop de l’origen de l’univers, generador d’aquests globus mancats de galàxies en llur interior. Són els objectes físics majors (cúmuls, galàxies, estrelles, planetes…i, afegits a darrera hora, matèria i energia fosques). I en l’espai inter- o intra-estelar són també ben col·locats els diferents objectes físics menors (éssers vivents, molècules, àtoms, nuclis, hadrons, mesons,…). Els objectes majors són combinacions, muntatges o equilibris cibernètics d’altres de menors i aquestos d’altres de més petits encara. Des d’aquest punt de vista més còsmic es veu bé l’estructuració determinada, no caòtica, fermiònica, de l’univers. b) MTF → APE. Però si ens apropem a les partícules elementals (quarks, leptons, gluons, Zº, +W, -W, fotons) entrem de ple a Àpeiron. L’ésser metafísic que funda la substància o “matèria” d’aquests mínims objectes-límit és indestriable del fons quàntic o apeirònic d’on han sortit i a on són destinats, tard o d’hora a tornar. És aquí on comença l’estructura caòtica objectiva. I, ¿que és una estructura caòtica?

c) BOS → APE. És un estat de la realitat física que els científics, des del segle passat, anomenen “bosònic”, en honor al físic hindú Bose (vegi’s la categoria “Bosó”). Tot objecte macrofísic és fet d’energia entretinguda, que es pot alliberar en la seva desconstrucció. També tota partícula elemental objectiva duu en el seu interior entretingut un bri de força que actua en un bri d’espai (circuït). Força * Espai = Energia o Treball: energia entretinguda o interior o treball per constituir-se com a objecte. Ni que externament es pogués arribar al zero absolut o falta total de moviment cinètic d’una partícula, encara restaria per sobre del zero termodinàmicament la cinètica interior de la partícula, que la manté en l’existència real. Aquests brins últims energètics, potser a través d’un microforat negre, comuniquen amb la pissarra fonamental per una via insòlita meta-física, l’Àpeiron, i no se’n separen mai. El cordó daurat que en la tradició esotèrica lligava el cos físic al cos astral ara, segons els físics quàntics, és una mena de cordó umbilical que lliga cada partícula bosònica elemental (fotó, +W, -W, Zº, gluó) o cada parell conjugat fermiònic elemental ( +/-leptó, +/- quark) amb la totalitat metafísica de l’univers. Tant el pas de la partícula elemental a l’Àpeiron com el pas entre partícules conjugades o entre diferents entrades i sortides de l’Àpeiron funcionen metafísicament, no físicament. No estan subjectes a les lleis de la física. Se’n deien, a principis del segle XX, “ponts d’Einstein – Rosen”. Ara en diuen “túnels de cuc”. La velocitat de la informació que hi transita és instantània. Es trenca el tabú del límit universal einstenià de la velocitat de la llum. Pots estar a dos llocs distants simultàniament. La multilocació! O, millor, la no localitat(vegi’s la categoria “Prodigi”). Allà dintre no corre el temps. Els rellotges s’aturen. Som a la riba de l’eternitat. I a la vora del zero absolut. Quan es van desmuntant els elements últims i es van fonent en la pasta quàntica, l’entrada i sortida –“horitzó d’esdeveniments”- esdevenen una porta a la dimensió desconeguda, una informació semideslocalitzada i semidestemporalitzada (localitzada i temporalitzada per fora, deslocalitzada i destemporalitzada per dintre) que es relocalitza i retemporalitza en un nou lloc i temps quan es recrea. Aquestes portes en l’Àpeiron, aquestes marques informatives fan d’aquest un dipòsit universal d’informació (per la part metafísica de dins eternament presents), de memòria fecundada i viva que tradicionalment s’anomena “Arxius Akàixics”. Jo en diria: “Arxius Apeirònics” (el “Significat” o contingut d’aquests arxius els estudiarem a “Arkhé” expressió abstracta d’Àpeiron). És la simultaneïtat de l’eternitat revivible en qualsevol lloc de l’espai i en qualsevol moment del temps. La “tempiternitat”. Cada fet elemental deixa marca en consumar-se. Aquesta marca sembla diluir-se i perdre’s en les altres en el condensat de Bose – Einstein (CBE), als environs del zero absolut. Però reapareixen totes les partícules individualitzades en recuperar-se de nou temperatures més altes. Cap informació no es perd, ans es reviu, no com un record mort, del passat, ans com la recuperació eterna del present (anámnesis). I això val tant per a dos mil fotons fosos en un raig làser, com per a dos-cents àtoms de rubidi, fosos en un de sol i després recuperats tots ells (CBE), com per a una celebració litúrgica autèntica on vint cristians es fonen en el Crist i després cadascú recupera la seva individualitat.

El resultat és un Àpeiron  ben assentat (ETI), ben fecundat (ORG) i prodigiós (PRD).

 

4.- Origen bàsic. PLA → APE. El “Plasma” és una categoria mixta teòrico/pràctica. I és l’origen de la història de la naturalesa moguda per la força pràctica, però també guiada per les exigències formals teòriques de cada pas conformatiu donat. Ara prenem el trajecte (3.16) que de “Plasma” mena a “Ecologia”, tot passant per Àpeiron i “Ètica”, que ens donarà un “arbre de les <<comunitats>>  elementals” corresponent a l’”arbre de les comunitats socials” descrits en la categoria “Ecologia”, i el trobem flanquejat per tres camins laterals auxiliars:

a) CAS → APE.

a0) Nivell zero. En aquesta primera línia partim del “Caos” pur o Plasma-0 , format exclusivament per la pasta subquàntica, “Arkhé” concreta, primera matèria de tot l’univers físic, única realitat concreta en els orígens de l’univers físic-metafísic.

a1) Nivell u. Si avancem cap a Àpeiron 18º, trobem, allò que els físics anomenen Plasma-1 (FOT): una barreja de pasta subquàntica i els fotons bosònics de l’univers, reals i lliures, sortits d’ella, que existí aproximadament als 10-52 anys de l’edat de l’univers. L’univers físic, inicialment supercomprimit, comença la seva expansió en l’espai-temps. Aquest nivell és progressiu: primer, a causa de la seva petitesa, només són possibles els fotons de longitud d’ona curtíssima i, per tant, d’altíssima energia (aprox 1019 Gev); després progressivament aniran essent possibles fotons cada vegada més febles. Actualment la radiació de Plasma-1 està a aproximadament  10-12/-13 Gev. a2) Nivell dos. Avancem cap a Àpeiron 18º més (36º) i ens trobem  amb el Plasma-2 (LEP): una sopa composta de pasta subquàntica, sempre existent en la base, dels fotons de molt alta energia (aprox. 109 Gev) i de parells fermiònics (+/-) de leptons i quarks reals i lliures que comencen a ser possibles aproximadament als 10-32 anys de l’edat de l’univers, a mida que aquest es va expansionant. També aquestes darreres partícules van apareixent gradualment, d’antuvi les petites i després les més grans segons permeti el diàmetre de l’univers. Als 45º ens topem amb el mateix centre de la categoria Àpeiron. a3) Nivell tres. Si avancem des del nivell dos 18º més (54º), ens trobem amb el Plasma-3 (HAD): una sopa opaca i densa composta de l’omnipresent pasta subquàntica, dels fotons encara d’alta energia (aprox. 10 Gev), dels parells matèria / antimatèria de leptons i quarks i de parells fermiònics (+/-) de hadrons (mesons i barions), reals i lliures, que també comencen a ser gradualment possibles, aproximadament als 10-16 anys de l’edat de l’univers, mercès a l’expansió de l’univers.

En el pas del nivell tres al quatre s’esdevé un canvi de fase sorprenent: tant com augmenta expansiva la mida de l’univers que permet elements cada cop majors, va disminuint l’energia de l’univers que s’ha de distribuir per àmbits cada cop més extensos. Aquesta disminució, que ja hem anotat, de primer (10-12 anys aprox.) fa impossible de mantenir (10-1 Gev aprox.)  la separació entre els hadrons i els antihadrons , que es fusionen i desapareixen de la sopa-3. A continuació (10-8  anys d’univers, aproximadament un segon) es fa impossible de mantenir (10-4 Gev aprox.) la separació entre leptons i quarks i antileptons i antiquarks, que es fusionen i desapareixen de la sopa-2. I només resten els fotons que, pel fet de ser bosons no són matèria /antimatèria i per tant no es fonen. En desaparèixer la matèria fermiònica, els fotons, la llum, poden recórrer llargues distàncies sense topar amb  res o, dit altrament, l’univers esdevé transparent com és ara i perd la seva qualitat plasmàtica de sopa densa i opaca. Però en aquest sorprenent canvi de fase hi ha un fet, mal explicat fins ara: alguns leptons, alguns quarks i alguns hadrons no retroben els seus elements corresponents d’antimatèria i no es poden desfer. Aquest és el nostre univers: un gran buit travessat pels raigs fotònics i uns quants elements de matèria fermiònica desaparellada que acabaran fent estrelles fabricadores de nuclis, àtoms, molècules, cèl·lules, metazous i societats, dins de grans galàxies, dins de cúmuls de galàxies gegantins.

a4) Nivell quatre. Si avancem, des del nivell tres, 18º més (72º), més a prop de “Metafísica” que d’Àpeiron ens trobem amb l’era nuclear (10-6 anys d’univers, aprox. un minut): comunitat caòtica d’hadrons. La núcleosíntesi (NUC), en els seus primers graons (helions i litions còsmics) es fa en l’espai buit i transparent (10-4 Gev) . Els nuclis següents, que reclamen més energia per a constituir-se, no ho poden fer davant aquest mateix refredament còsmic degut a l’expansió creixent. Però la nucleosíntesi avançarà en el cor de les estrelles resultants de la coagulació gravitatòria d’hadrons (protons i neutrons), primer passant de protons (hidrogenions) a helions, després a litions, berilions, borons, carbonions, etc. d’origen, ja no còsmic, sinó estel·lar, fins a construir paulatinament tots els nuclis possibles.

a5) Nivell cinc. Si avancem des del nivell quatre, 18º més (90º), arribem a “Metafísica”, i el nivell pren el nom d’”Àtom” (ATO), que es genera (102 anys aprox. d’edat de l’univers)  en la corona periestel·lar i en els espais interestel·lars, de poca energia (10-8 Gev), quan els nuclis atreuen elèctricament els leptons (electrons) que vagaven lliurement fins ara. Ja tenim, doncs, les comunitats caòtiques en els nuclis i còsmiques en la corona perinuclear, que constitueixen tots els corpuscles elementals de la Química.

a6) Nivell sis. Si avancem, des del nivell cinc, 18º més (108º), el nou nivell pren el nom de “Molècula” (MOL), comunitat còsmica d’àtoms, que es genera en els espais interestel·lars i particularment en el astres no lluminosos refredats (planetes, satèl·lits, asteroides, meteorits) (fa 4.500 milions d’anys aproximadament).

a7) Nivell set. Si avancem, ja en terreny mundà, des del nivell sis, 18º més (126º), el nou nivell pren el nom de “Cèl·lula” (CEL), comunitat còsmica de molècules, que es genera en la troposfera de planetes i satèl·lits, i produeix el meravellós món de la vida. Difícil conjunció de circumstàncies que a la Terra costà set-cents milions d’anys d’aconseguir-se (fa 3.800 milions d’anys aprox.).

a8) Nivell vuit. Si avancem, ja ben endins del terreny mundà, des del nivell set, 18º més (144º), el nou nivell pren el nom de “Metazou” (MET), comunitat còsmica de cèl·lules, que es genera en la atmosfera de planetes i satèl·lits i produeix el fascinant món dels complexos éssers pluricel·lulars (fa 600 milions d’anys aprox.), la corona dels quals, carregada d’admirables “prestacions”, és l’individu humà.

a9) Nivell nou. Si avancem ja a prop de “Cosmovisió” (“Món”), des del nivell vuit, 18º més (162º), el nou nivell pren el nom de “Societat” (SOC), comunitat còsmica d’individus pluricel·lulars, que intenta generar-se en la superfície sòlida de la Terra. Exemples en són les colònies vegetals i les famílies animals, uns altres, les complexes societats d’abelles, formigues i termites. A l’altura de la humanitat, amb més complexitat encara, una primera aproximació fou la societat comunitària del paleolític superior i una altra de mes difícil la turbulenta experimentació dels últims dotze mil anys.

¿Quin és el secret del desenvolupament d’aquest magnífic “arbre de les comunitats”?

b) CFN → APE. Cal en cada nivell l’establiment d’un cicle cibernètic tancat en equilibri dinàmic. Antigament es creia que la història natural evolucionava simplement complicant-se, diversificant-se. Teilhard de Chardin diu “l’univers avança enrotllant-se”. Cal, doncs, més que la mera complicació; cal l’enrotllament, el “Confinament”. Però no un “Confinament” qualsevol. Veiem en cada un dels deu nivells quatre etapes parcials successives: 1) activa / tècnica / econòmica: producció, el més fàcil possible, d’energia sobrera; 2) indeterminada / lògica / determinada: organització flexible per al millor aprofitament de l’energia obtinguda; 3) gloriosa / estètica / bella: creativa, inventora de noves solucions no previstes possibles a partir de l’excés d’energia ben aprofitada i 4) passional / psíquica / comunitària: distribuïda generosament entre els components de la comunitat. Un cercle així tanca, protegeix, diferencia cada nivell, però no ofega ni aïlla. Construir el cercle semipermeable de cada nivell requereix enteniment i voluntat, llibertat i responsabilitat. Un cop construït, el cercle funciona sol automàtic, instintiu. Per consegüent l’enteniment no és un epifenomen humà, ni l’instint és propi dels éssers inferiors. A cada nivell hi ha altíssims graus d’enteniment, voluntat, llibertat i responsabilitat i cada nivell decanta circuits automàtics i instintius. Només que els continguts varien a cada nivell: consciència en el pas al següent a superar i mecànica en el pas de l’anterior superat. A cada nivell resta una quantitat d’energia interna, presonera del funcionament propi, i una quantitat d’energia exterior, que s’allibera per a assolir nivells superiors.

c) BOS → APE. Finalment si voleu que cada nivell (n) a més d’objectiu sigui vivent cal que en l’interior de cadascun quedi presonera una “Acció” de cada nivell (quantum d’”Acció” de Planck: hn: espai * temps * força). Començant pels més elementals que falten en els constructes i màquines de fabricació humana. Actualment s’hi acosten els projectes d’ordinadors quàntics. D’altra banda s’està aconseguint enfilar-se en l’obtenció d’espais d’indeterminació quàntica en nivells cada cop superiors. Alguns exemples: n = 1: làser de fotons; n = 2: efecte túnel i superconductivitat d’electrons; n = 3: superfluïdesa d’hadrons; n = 4: aprofitament de l’energia nuclear; n = 5: orbitals de Bohr i condensació de Bose-Einstein d’àtoms; n = 6: orbitals moleculars. Per a les n = 7 i 8 es conjectura la peculiaritat singular de l’interior de l’espiral d’ADN, certes zones reticulars indiferenciades de la medul·la i el cervell  i l’efecte túnel observat en les neurones cerebrals. Crec que del nivell 9 la humanitat encara no té ni idea. Potser la pista fora investigar la força alliberada pel predomini del Comú, del Bé públic o demòtic (entre mig del bé privat i del bé polític o oficial), de l’actuació per consens, de l’estat de concòrdia o ressonància o coherència social, de la promulgació de programes unitaris en els temes fonamentals, etc. La societat humana ha de menester un Àpeiron / “Akaixa” en la seva base. 

Heus ací l’índex de la hipòtesi global exposada en aquesta categoria: la quàntica dominant la microfísica i la quàntica estimulant la macrofísica:

  0.- El plasma quàntic zero (0º) fonamental.

  1.- El plasma quàntic u (18º) per a la radiació: el fotó.

  2.- El plasma quàntic dos (36º) per als leptons i quarks: ±W, Z.

  3.- El plasma quàntic tres (54º) per als hadrons: els gluons.

  4.- El plasma quàntic quatre (72º) per als nuclis: els mesons.

  5.- El plasma quàntic cinc (90º) per als àtoms: els orbitals atòmics.

  6.- El plasma quàntic sis (108º) per a les molècules: orbitals moleculars.

  7.- El plasma quàntic set (126º) per a les cèl·lules: espiral cromosòmica.

  8.- El plasma quàntic vuit (144º) per als metazous: zona reticular neuronal.

  9.- El plasma quàntic nou (162º) per a les societats: comunitat ressonant.

 

Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicència CC:

Comentaris recents

Categories

Traducció automàtica