You are currently browsing the category archive for the ‘metamodel’ category.

Jocs finits i jocs infinits, per Carme Juncà.

El Punt Avui+. Diumenge, 10 setembre del 2017, 2 hores. Opinió. Tribuna.

Jocs finits i jocs infinits.
Carme Juncà Campdepadrós
. Estudiant del Globàlium.

«Jugar a jocs infinits és crear amb cada decisió i les troballes van a la pròpia motxilla».

Carme Juncà Campdepadrós. Estudiant del Globàlium.En la línia de Llull, Xirinacs va dissenyar el Globàlium com una eina per pensar la realitat. Volia situar en un mateix model «des de Déu fins a una espardenya», deia. Les 26 categories del model menor i les 80 del major estan relacionades entre si i agrupades o bé sota el paraigües de la no-contradicció, on si una cosa és veritat, la seva contrària és falsa, o bé sota el de la sí-contradicció que empara aquells aspectes de la realitat on si una cosa és certa la contrària també ho és.

Llegint Xirinacs em va venir al cap un text de James P. Carse, exdirector d’estudis religiosos a la Universitat de Nova York, que distingeix dos tipus de situacions vitals que ell anomena jocs. Hi ha jocs finits i jocs infinits. En els primers les regles són clares i el terreny de joc, delimitat. Aquí trobaríem les categories que Xirinacs aixopluga sota el paraigües de la no-contradicció. Són situacions teatrals, previstes, que els jugadors, ja siguin individus o col·lectivitats, resolen seguint unes normes establertes i, segons com ho facin, seran els primers, els segons o els darrers. Qualsevol carrera, ofici, una empresa, la ciència, etc. és un joc finit que acaba donant un títol a qui juga. Els títols impliquen reconeixement, poder o glòria, estructuren la societat i ens la mostren estable i sòlida.

Però hi ha aspectes de la realitat com a mínim més interpretables. Són els jocs infinits, on cada individu o col·lectivitat juga a partir d’una exclusiva línia de sortida carregat amb un bagatge propi a l’esquena. Tothom està a punt per jugar. No hi ha regles i el terreny de joc és tan sols el proper pas a fer. Jugar a jocs infinits és crear amb cada decisió i les troballes i vivències van a parar a la pròpia motxilla i així el proper pas beu de l’experiència del pas precedent. Els jocs infinits tenen a veure amb el món de la sí-contradicció, que agrupa tots els aspectes relacionats amb la subjectivitat, el sentit, la vivència, l’art, la cultura, l’espiritualitat i d’altres. En aquests àmbits tot pot ser ell mateix i el contrari en equilibri dinàmic. Podem decidir que Dalí és genial o que no ho és, que és millor saber nedar o que no, que Al·là és Déu o que no ho és, que prendré drogues o que no les prendré. Tot pot ser vàlid i segons el que escollim escriurem la nostra història. El resultat és el solc en la mar del qual parlava Machado.

El principi de sí-contradicció és, per Xirinacs, revolucionari, ja que entendre i acceptar que la realitat no és unívoca amplia el marc de referència en el qual ens movem. Per Carse, la incertesa del proper pas ens agermana en el joc infinit de viure.

Enllaç de l’article original en català:

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1234796-jocs-finits-i-jocs-infinits.html

Anuncis

Xirinacs Viu! La Sardana Universal.

Exposició de l’obra de Neus Dalmau sobre «La Sardana Universal» de Lluís Maria Xirinacs.

Del 7 de setembre al 7 d’octubre de 2017.

Inauguració: Dijous, 7 de setembre a les 20 hores 30 minuts.

Visita guiada per l’artista i per Joan Parés.

Lloc:

ADAC. Ateneu d’Acció Cultural.

Pujada de Sant Domènec, 2, principal.

Girona.

Amb la col·laboració de:

LEAD.
ADAC.
Fundació Randa Lluís M. Xirinacs.

Consulteu els horaris i dades completes al Cartell:

Xirinacs viu! La sardana universal. Exposició amb obra de Neus Dalmau a Girona.

Les accions arriscades i pacífiques posen a l’opressor contra les cordes.

La lluita de Xirinacs per la defensa de les llibertats dels Països Catalans es va fer explícita entre els anys 1969 i 1975, l’any que va morir el dictador feixista. En aquest període va fer vuit vagues de fam per l’alliberament de tots els presos polítics, que eren multitud. L’any 1974 va ser detingut junt amb els 113 de l’Assemblea de Catalunya i el van empresonar durant dos anys a Carabanchel. A partir de la mort de Franco es va plantar, davant de la presó Model, dotze hores cada dia durant dos anys. Era allà. Sempre. Com la gota que fa forat a la roca. Malgrat les pallisses dels grisos ell seguia allà. Tenia esperit de servei i de sacrifici. Dels hàbits de capellà, que va penjar per ètica, li va quedar això i el deix de pastor, els joves l’envoltàvem. Els anys 1975, 1976 i 1977 va ser proposat pel Premi Nobel de la Pau i l’any 1977 es va convertir en el senador independent més votat de la nostra història. Fidel, no es va asseure al seu escó de senador fins que no van deixar lliure el darrer pres polític. Allà dret, novament plantat, protestant, va fer denunciar que el Senat no servia per res. Com a Ramon Llull o a Jacint Verdaguer, el van titllar de boig. Ara, després de quaranta anys, tothom veu el que ell ja veia llavors.

Intel·ligència del saber & intel·ligència de l’estimar.

No és fàcil trobar tanta virtut i és que Xirinacs era una persona d’una intel·ligència superdotada i a més era bo. Com Gandhi, ell també era una ànima gran, un mahatma.

Inspirat pel pensament de Ramon Llull i pels avenços científics més recents com la física quàntica, va bastir el seu gran programa filosòfic, el Globàlium, un sistema general que engloba tots els sabers. També va establir les bases d’un sistema econòmic que supera el capitalisme i el comunisme. El seu immens llegat es divulgat amb cura per la Fundació Randa – Lluís M. Xirinacs i pel Centre d’Estudis Joan Bardina. Encara enlluerna, el temps el posarà al lloc que mereix.

Atiar el braser de la força no-violenta d’un poble: el nostre.

Feia 10 anys que projectava el seu Bon Dia per a Morir. I va triar el lloc més mític i més bell, el bressol de Catalunya. I l’acte més noble, difícil d’entendre pels poc agosarats. Exultant d’alegria, va donar la vida per nosaltres. Per més detalls, busqueu a Internet el documental que va emetre TV3 a Sense ficció: Xirinacs a contracorrent. El seu testament vital és recollit en un llibre, l’impressionant Dietari Final: «Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya per a la Humanitat (…) Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure. Perquè jo soc en vosaltres, amics». I la llavor més ben plantada va germinar, i els seus brots van ressuscitar la terra. Així sia!

Neus Dalmau i Corominas.
Fragment de l’article Xirinacs viu! Publicat a la revista Celobert l’agost de 2017.

Neus Dalmau i Corominas.

Neus Dalmau Coromines.Nascuda el 1960 a Barcelona i resident a Lloret de Mar, la pintora Neus Dalmau ret, amb aquesta exposició, homenatge al qui va ser el ser el seu mestre amb una sèrie d’obres que tenen com a punt de partida la gran plantada que va significar, ara fa deu anys, la mort d’en Xiri i la gran interpel·lació que va fer en el seu testament vital. Dalmau va estudiar pintura al fresc a l’Escola Massana, tècniques de veu amb Rafael Subirachs i filosofia amb Lluís Maria Xirinacs. Ha col·laborat amb artistes com Enric Casasses o Perejaume i va compartir, amb l’escultor Piculives, els seus darrers anys de vida. Imparteix classes de pintura i d’història de l’art i presideix l’associació cultural L.E.A.D. La seva darrera obra, Cantata de Randa, feta en col·laboració amb el compositor i director d’orquestra Salvador Brotons, es va estrenar el proppassat mes de gener al Palau de la Música Catalana, amb l’Orquestra Simfònica de Balears i l’Orfeó Català.

El Punt Avui+. Diumenge, 2 de juliol del 2017.

Punt de Vista. Tribuna.

Cosmovisió.
Dolors Marin Tuyà. Psicòloga.

«La cosmovisió que tracta el món des d’una idea única genera pensament únic».

Dolors Marin Tuyà.Cosmovisió és l’enteniment del món: és com veiem el món tant individualment com col·lectivament, conscientment o inconscientment. Els mapes mentals que ens fabriquem per guiar-nos per la vida, format per les nostres creences profundes, experiències valuoses, raciocinis, desigs impetuosos, circumstàncies atzaroses que anem actualitzant periòdicament. La realitat de cadascú fa que existeixin moltes i variades cosmovisions.

Intervenim en el món d’acord amb la nostra pròpia cosmovisió, model mental o visió global de la realitat. D’aquí solen sorgir els conflictes reals pel xoc de cosmovisions de les parts en joc, especialment quan com a mínim una de les parts ignora o menysté que cadascú parla des d’una cosmovisió diferent. No es vol discutir de cosmovisions quan el problema rau en llur diferència. La solució passa per prendre consciència i revisar críticament cadascú la pròpia cosmovisió i millorar-ne el seu coneixement. La cosmovisió que tracta el món des d’una idea única genera pensament únic, uniformador i alienador. Fa un globus, sempre, amb més del mateix, quantitatiu, que s’imposa i viola la rica i heterogènia realitat concreta. La cosmovisió que té en compte la radical varietat i heterogeneïtat, qualitativa, i que respecta el lloc i la posició de cada cosa, on res no trepitja res, on tot ho manté tot. Cada punt és distint de l’altre i entre ells s’equilibren des de la diferència i la complementarietat.

El model mental de la realitat Globalium de Lluís Maria Xirinacs permet recollir mentalitats tan variades com hi ha a la Terra, sense obligar a retre’s cap, l’una a l’altra. Proposa anar cercant un pacte confederal d’idees i conviccions, sempre provisional i revisable, per a una comunitat humana com més ampla millor, amb vista a promoure l’acció social i política unitària, sempre benèfica quan s’aconsegueix.

Josep Trueta, inventor d’un sistema per evitar que molts soldats morissin dessagnats per ferides de la guerra d’Espanya i després de la II Guerra Mundial, al disgust per l’abandó britànic de la causa catalana, es va reinventar com a historiador autodidacte per explicar als britànics algunes de les aportacions catalanes a la civilització occidental. Publicà L’esperit de Catalunya, en anglès, a Oxford el 1946. El dedicà a l’amic Pau Casals, amb qui compartia, manllevant les paraules d’Arnau de Vilanova, un insaciable amor a la llibertat de pensament i al benestar del poble. En català s’edita a Mèxic el 1950, per contrarestar la cruenta aculturació i la intenció d’eliminació definitiva de la cosmovisió catalana que la tirania franquista volia culminar. A Barcelona cal esperar fins al 1977. La cosmovisió catalana és de llarg recorregut, la mateixa que trobem en els primers escrits de la Nació. Ara toca refer la cosmovisió comuna.

Enllaç de l’article original en català:

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1183175-cosmovisio.html


Enllaços relacionats:

Jocs finits i jocs infinits. Carme Juncà Campdepadrós.

Caovisió. Dolors Marin Tuyà.

Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicència CC:

Comentaris recents

Categories

Traducció automàtica