You are currently browsing the tag archive for the ‘aplicacions’ tag.

Tribuna

Caovisió

Dolors Marin Tuyà PsicòlogaDolors Marín Tuyà

 “En la caovisió sublim hi trobem les arrels més profundes del profetisme

Caovisió o visió del caos seria la ment caòtica o confusa que pot ser destructiva quan fa perdre l’enteniment o bé pot ser fecunda, profunda i constructiva. La categoria caovisió va ser introduïda en el model major del Globàlium pel filòsof Lluís Maria Xirinacs. Culturalment, defugim les contradiccions i les discrepàncies, marginem les ments caòtiques, quan poden ser fecundes, creatives, innovadores. Tenim la caovisió en el fons de la nostra ment, en l’inconscient i en els nostres somnis. És pou de saviesa, idees mare, endevinació, ment bohèmia, soledat embadalida, encís, sort, fusió de les ments. Quantes persones qualificades de boges no recuperaríem si sabéssim apreciar la importància de l’estat magmàtic i turbulent de la ment, que ells reclamen, al costat de l’estat harmònic i precís, que nosaltres reclamem i que impedeix la gènesi de la creativitat fecunda i que esmorteïm i amaguem amb l’actual sobremedicació amb psicofàrmacs?

Tendim a refusar, reprimir i a no ser conscients de la caovisió, la follia en sentit positiu de suprema llibertat de pensament, i d’inspiració que permet superar zones bloquejades per natura, cultura o religió. Cal una mentalitat per anar més enllà de les convencions en transit feliç i encerts per crear un univers propi. És de la follia d’on surten les grans idees noves, principis, tant científiques com sàvies, la felicitat i el plaer.

Els canvis de paradigma de tot sistema, científic, jurídic, social, filosòfic o religiós, venen precedits d’una gestió confusa dins de mentalitats prou caòtiques i imprescindiblement gens convencionals, que han detectat el totum revolutum i les escletxes de millora de l’ordre establert. Mentrestant, la gent benpensant i pretesament objectiva rebutja tota raresa caòtica fins que en descobreix el significat i l’acaba acceptant per convenció i l’integra en la seva cosmovisió o visió i manera d’entendre del món.

En la caovisió sublim hi trobem les arrels més profundes del profetisme. Natura, divinitat i transcendència contrasten amb la pusil·lanimitat de l’ofegós dia a dia. L’amor universal fa enfollir la ment humana. Llull qualifica l’Amic de foll d’amor per l’Amat. Tota sorpresa ens sembla follia, quan mereix respecte, atenció i un lloc al costat del seny. Les coses més altes, més sublims, sovint es palesen en forma de raresa o de follia i només poden ser acceptades des del veïnatge amb la transcendència mental, amb la saviesa de molts que passen per rars i atacables i que l’encerten més del que pugui semblar. El canvi neix del cor del nostre món, hem de saber fer i desfer la nostra ment individual i col·lectiva, entre la caovisió de les rareses probables i la visió del món, enteniment del món amb unes necessàries noves convencions.


Dolors Marín Tuyà és membre de l’equip del Taller d’investigació de la Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs.


La demòtica de Xirinacs. Dolors Marín Tuyà.

El Punt Avui. Logotip.

El Punt Avui+. Diumenge, 2 d’abril del 2017.

Punt de Vista. Tribuna.

La demòtica de Xirinacs.

dolors_marin_tuya


Dolors Marín Tuyà. Psicòloga.

Demòtica –del grec demos, «el poble», «el comú»– és una paraula que Lluís Maria Xirinacs rehabilita per aplicar-la a la força, pensaments i accions del poble o del comú, després de més de dos segles en desús.

Xirinacs, home demòtic més que polític, va dedicar bona part de la seva vida a procurar que el poble català recuperés la seva consciència individual (l’ànima o força interior que es manifesta en sentiment, emoció, intuïció, inspiració i pot arribar a ser experiència mística) i la consciència col·lectiva o nacional (una energia que aflora) per fer una vida verament democràtica / govern del poble i per recuperar la seva dimensió comunitària.

La política i les ciutats estat aparegueren per conveniència econòmica o de defensa del poble. Les nacions pactaren, oficialment, una unió confederal entre elles i es dotaren d’un estat, una autoritat conjunta per damunt de la voluntat popular o demòtica, que abans no feia falta. La política va fagocitar la demòtica durant la Il·lustració quan s’imposa com a model social i educatiu el principi de no-contradicció: si una cosa és veritat la seva contrària és falsa. Un paradigma autoritari i piramidal que obliga tothom a pensar, sentir, i obrar obeint d’acord amb qui mana; i a eliminar l’oposició i les contradiccions. En conseqüència, s’estén l’antipolítica que fa patir el poble. Per restablir la demòtica, Xirinacs aposta per expandir el principi de sí-contradicció, on afirmar una cosa no comporta negar la contrària, perquè si l’accepta la complementa mentre que si la descarta, la pot combatre.

No us ha passat que teniu inquietuds socials, que intenteu participar constantment en els afers col·lectius del dia a dia, amb ànsies de millorar el present i el futur sense perdre de vista allò que volem preservar, i de no repetir errades… i que tot això no encaixa en la política representativa?

Descobrim que més que vocació de polítics, representativa de la voluntat popular, tenim vocació demòtica, de seguir empenyent, colze amb colze, des del barri, des de la pròpia localitat, des de la comarca, des de la nació… per esdevenir veritablement humans. Per assolir els objectius d’una vida digna per a nosaltres i col·laborar per fer possible aquesta dignitat per a tots els pobles del planeta.

La vocació política significa voluntat d’estar al servei del poble amb tot el que representa, mentre que enganxar-se a la poltrona seria l’antipolítica.

La interacció entre política i demòtica ha de ser constant. Els representants, de cada temps i lloc, no han de perdre de vista el poble i el poble ha de mantenir la força i empènyer més i més. Només així farem realitat la vera democràcia que per moments gaudim, però que gairebé sempre enyorem.

 

Enllaç de l’article original en català: 

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1108061-la-demotica-de-xirinacs.html 

Enllaç per veure i/o descarregar la pàgina original

Lluís Maria Xirinacs. Article: PACIFISME HIPÒCRITA

Egin. 15 de febrer de 1978

Traducció al català:
Núria Roig Esteve (Coordinadora de la Fundació Randa – Lluís M. Xirinacs)

imageXEns trobem submergits en una societat profundament violenta. Tots som profundament violents. Junyits al carro de la violència, vulguis no vulguis, qui digui que és no violent a nivell polític i econòmic menteix descaradament o és un inconscient. La societat occidental, en la qual vivim, porta deu mil anys de tradició violenta. Des de fa deu mil anys els pobles que avui habiten les nostres terres exerceixen sense parar aquell estrany costum: que un home oprimeixi un altre home i que el segon tracti d’alliberar-se del primer. Els vells orientals, que hi entenen més que nosaltres de no-violència, diuen que difícilment es deixarà d’oprimir l’home si abans no es deixa d’oprimir l’animal, el vegetal i el mineral. I no tan sols no hem deixat d’oprimir sinó que el dogma modern del desenrotllisme ha fet i està fent veritables barbaritats que es tradueixen en els desastres ecològics que tots coneixem. La venjança espontània dels rius i dels mars bruts, de la terra i de l’atmosfera pol·lucionades, de l’apujada dels preus de l’energia i dels aliments, la terrible venjança dels vessaments a les centrals nuclears, no són més que justificants d’una altra venjança espontània de la naturalesa contra l’explotació més irresponsable del poderós. Em refereixo a la violència dels oprimits per defensar-se i alliberar-se de l’opressió.

Existeix una idea equivocada, molt arrelada en el cervell dels explotadors. El famós psicoanalista Erik Erikson l’anomena “pseudoespècie”. L’explotador es creu d’una espècie superior a la de l’explotat. Però, en realitat, es tracta d’una falsa espècie. Entre iguals tota acció produeix una reacció igual i contrària. L’explotador genera en l’explotat, com deia Marx, el seu antagònic. És el mateix explotador qui, sense voler però inexorablement, fabrica el seu propi enemic.

La violència, mal anomenada terrorista, és el resultat d’una violència prèvia que genera una absurda marginació del qui, a primera vista, sembla més dèbil o d’una espècie inferior. Després es veu que, quan per evitar les fuetades de l’oprimit, més se l’oprimeix i més se’l margina, també més s’enverina aquesta violència secundària de defensa i alliberament. Això serveix tant per al marginat sentimental, econòmic, polític, social o nacional. Ai del qui condemna com a “espècie inferior” un germà! Qui al cel escup a la cara li cau! La paret del frontó tan sols es limita a tornar la pilota segons la força i l’efecte amb què s’hagi empès en el viatge d’anada. Això no és ni tan sols venjança. La veritable llibertat és: “Fes el que vulguis… i atén-te a les conseqüències”.

A la nova “democràcia espanyola”, els vividors de sempre voldrien seguir explotant camperols, obrers, nens i ancians, nacions i pobles… com abans però amb paraulotes i gestos “campetxans”, amb llibertats simbòliques, pintant de blanc el que abans era gris, etc. Ells han perfeccionat la primera violència, la violència ofensiva, que roba, per obra de pocs, les butxaques de tots amb la inflació, amb factures absurdes d’electricitat, que condemna a la ignorància en no invertir en escoles, que pren la feina amb l’evasió de capitals, que priva barris sencers d’asfaltat, de comunicacions o de desguassos, per mitjà de l’evasió d’impostos, que deté i apallissa i arrenca confessions per mitjà de tortura, que jutja i condemna sense proves concloents, que legisla inadequadament sota amenaça de grups de pressió militars o econòmics i que té prou diner per teixir-se un ample i bellíssim domàs per tapar tota aquesta immundícia amb usos i maneres democràtics, la via pacífica vers l’harmonia social.

Fa dos mil anys un no violent sublim ho digué: “Qui a espasa mata a espasa morirà”. No serem els no violents els qui ajudem la no-violència opressora a escapolir-se de les conseqüències dels seus crims legals i de guant blanc. El que ells ara volen anomenar “terrorisme” abans ho anomenàvem el càstig de Déu que digué des del principi: No t’és lícit matar el teu germà. Sovint se’m diu a cau d’orella: Xirinacs, no violent, ajuda’ns contra el terrorisme”. Van llestos!

Sento, és cert, no disposar d’un exèrcit de veritables no violents, tan entrenats en el seu mètode com tot aquell que ja des de petit sap disparar amb una “pipa”. De tenir-lo, acabaria amb els opressors i els oprimits i arribaríem al respecte de persones i pobles com Déu mana. Però els pobres no violents, en realitat, encara vivim a les catacumbes. I mentre creixem, cap poderós no ens podrà comprar al seu servei per convertir-nos en pacifistes candorosos. Nosaltres, en la guerra a mort entre opressors i oprimits, no som neutrals per ser contraris a la guerra, nosaltres estem a favor dels oprimits, es diguin marginats socials, es diguin palestins expulsats del seu país o anomenin-se euskalduns oprimits en el seu. Estem farts d’hipocresia.

 

Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicència CC:

Comentaris recents

Categories

Traducció automàtica