You are currently browsing the category archive for the ‘ECL – ecologia’ category.

250.67.- ECOLOGIA: -c, -p, +t, +v.

 

250.67.00.- Categoria: ECOLOGIA. ECL. (PRA-NOU-OBJ-MON).

 

250.67.01.- Definicions curtes:

 

Realitat transcendent estructurada mundana.

Concerniment desparent extens evolutiu.

Ordre inexorable de la realitat concreta.

Sostenibilitat dels equilibris de la naturalesa física i social.

 

250.67.02.- Etimologia:

“Estudi del lloc en què viu o es troba alguna cosa”. Terme que ha pres una força gran en els darrers anys. En aquest sentit modern: “part de la biologia que estudia les interrelacions dels éssers vius entre ells i amb llur medi”. Com “economia de la natura” fou introduïda per Ernst Haeckel en 1906. Derivats: “ecològic”, “ecòleg”, “ecologista”, “ecologisme”, “ecolocalització”, “ecosistema”, “autoecologia”, “sinecologia”. Compost de “eco-“ i “-logia”, del grec oikía (vegi’s etimologia d’ “Ecumene”) i logía (vegi’s etimologia de “Lògica”).

 

250.67.03.- Història filosòfica:

 

Solidaritat. Univers conjuntat. Justesa.  Responsabilitat. Reciclatge. Retroacció. Feed-back. Impenetrabilitat fermiònica. Ètica mundana.

 

250.67.04.- Nucli:

 

250.67.04.00.- Ecologia: En el nostre model hem conservat aquest nom de tanta actualitat, però fóra millor anomenar-la “ecoètica”.

 

1.- Empenta ecològica. PRA → ECL. Tractat del cicle de les forces que empenyen a partir de la naturalesa real, cega, no mental.  La natura avança per assaig i error, per tempteig. A qualsevol nivell trobem un primer estadi on les forces sobreres de la natura despenen molta energia tot assajant equilibris dinàmics nous alliberadors de l’atzar estèril. En un segon estadi, aquestes forces es cargolen (feed-back) atenyent un nou equilibri dinàmic metaestable que compensa pendularment –per retroacció a instàncies de l’”Acció”- els avatars i fluctuacions irregulars de la natura. Aquest circuit empresona part de la força existent a efectes de manteniment del dinamisme (energia interna). La resta queda alliberada, sobrera, per a aventures posteriors d’un nivell superior, sobreposat al nivell adquirit. Cada nivell assolit es considera un nou grau de “llibertat” respecte a les servituds de la natura desordenada i infecunda (entròpica). Per exemple un termostat allibera un espai de les oscil·lacions tèrmiques medioambientals. Els ocells i els mamífers tenen instal·lats uns termostats biològics que els mantenen a temperatura constant independentment de la temperatura exterior (homeotèrmia). Al llarg de la història tota la natura empeny endavant o amunt els organismes per tal que assoleixin noves cotes de llibertat. S’ha descobert que la història del progrés de la natura a tots els nivells o graons és la història de les successives invencions, acumulacions i estructuracions d’aquests equilibris. El camí que duu de la “Pràctica” a l’Ecologia disposa de tres vies laterals auxiliars que el guien:

a) Les innombrables dimensions o interpretacions de cada objecte de la realitat, sigui natural o artificial, cal que siguin considerades i utilitzades amb total respecte al conjunt objectiu (SGE → ECL); cal, doncs, despullar-lo de les adherències sentimentals, emotives, subjectives (inclòs l’instint de propietat).

b) Cal sempre l’”Amor” en l’Ecologia, l’actitud desinteressada, la “Passió” pel conjunt per damunt de la “passió” privada, però aquest “Amor” ha de néixer de la transcendència noümènica (AMO → ECL). Ella, i no l’oportunisme, ha de guiar l’Ecologia. S’exigeix, doncs, puresa d’intencions.

c) És la més difícil: ajudar a estructurar pràcticament el “Cosmos” segons la realitat final madura del “Món” (COS → ECL). I, qui la sap? S’imposa la recerca, però també la crítica perpètua, del millor.

El resultat és una Ecologia obedient (OBL) a les forces de la natura (ETI) per realitzar (RGN) la utopia depurada.

 

2.- Transcendència ecològica. NOU → ECL. Tot i que de sempre hi ha hagut científics que han cantat la “Glòria” de Déu en les seves obres admirables, descobertes per ells, i especialment davant la contemplació de l’univers en el seu conjunt, en el darrer segle ha esclatat un potent moviment místic entre els científics (cf. Cuestiones Cuánticas. Escritos místicos de los físicos más famosos del mundo. W. Heisenberg, E. Schrödinger, A. Einstein, J. Jeans, M. Planck, W. Pauli, A. Eddington, ed. Kairós, Barcelona 1987). Els crítics han arribat a parlar del retorn dels bruixots (L. Powels i G. Bergier). I algun biògraf (R. Ruyer, de Dijon) els anomena “Gnòstics” de la universitat de Princeton (E.U.A.). No es tracta de deixatar el rigor científic en un vague misticisme. Es tracta, com ja hem dit en altres llocs, que la ciència exigeix un altre àmbit extracientífic per completar la necessitat de coneixement i d’actuació de l’esperit humà. Cabalment la irrupció en la nostra societat de les exigències ecològiques ens ha acostat i ens ha fet de pont entre ciència i consciència, entre “Fenomen” i “Noümen”. Per acabar-ho d’adobar els avançaments tecnològics en microfísica, en química i en biologia ha aixecat una polseguera d’importants problemes ètics que no tenen solució sense la referència a valors transcendents. Són coneguts els problemes de consciència d’Oppenheimer, d’Einstein o de B. Russell i els interrogants que plantegen l’enginyeria genètica o la psicologia de masses. El camí que duu del “Noümen” a l’Ecologia és flanquejat per tres vies laterals auxiliars:

a) La possessió d’informació mundana el més exhaustiva i profunda possible, oberta i sempre creixent (CMN → ECL).

b) El processament acurat i la integració de la informació en els “éssers” o objectes ecològics, o que cal ecologitzar, i en l’ésser o medi universal (MTF → ECL). Aquesta integració sempre serà modestament considerada provisional per respecte a la transcendència que sempre ens sobrepassa.

c) L’altruisme radical pràctic (AMO → ECL) . El negoci d’aparells, béns i serveis ecològics a curt termini generen a la llarga més contaminació a tots els nivells. Cal saber perdre per tal que guanyin els nostres descendents. Altrament els estem devorant. Fa pena veure de vegades que la lluita ecològica s’abandona només en mans de joves idealistes mentre que els adults “responsables” es dediquen a fer brutícia. Fa pena veure certes ONG’s i cooperatives encobrir sota el cartell “sense afany de lucre” negocis ecològicament inconfessables. Fa pena com els països rics “nets i polits” exporten la seva contaminació a països pobres als quals mantenen per la força privats de legislació ecològica.

El resultat d’aquestes exigències és una Ecologia organitzada (OGN) èticament (ETI) com la Terra Promesa o la Ciutat Santa (RGN).

 

3.- Estructura ecològica. OBJ → ECL. Podríem dir que l’Ecologia és una Cibernètica general, amb la qual s’intenta reciclar-ho tot. També podríem dir que l’estructura de reciclatge és l’estructura més ecològica possible. Si poguéssim reciclar-ho tot en l’univers, hauríem arribat a l’Ecologia perfecta, un “Món” sense deixalles. El segon principi de la Termodinàmica diu: “El desordre estèril (entropia) d’un sistema tancat sempre augmenta… o, en els processos reversibles, roman constant”. Ens avisa que en qualsevol cicle dinàmic i tancat de la física l’energia degenera, es desordena. Creix l’entropia, allò que no es pot aprofitar. Excepte en els cicles reversibles. ¿És impossible l’Ecologia perfecta?. Sembla que la decadència es pot aturar de moment, però que en conjunt avança inexorablement. Tanmateix, d’una banda els sistemes físics reals són sempre oberts i d’altra, tot i que el conjunt de l’univers podria considerar-se tancat (?), el refredament progressiu (degradació entròpica de la calor) en la proximitat del zero absolut submolecular, subatòmic, etc., provoca un reordenament antientròpic (o neguentròpic) dràstic, de les partícules elementals, segons ens avisa el tercer principi de la Termodinàmica, completat amb la hipòtesi de M. Planck (1912): “En el zero absolut de temperatura l’entropia de qualsevol substància sòlida o líquida pura és zero”. Apareixen sorprenents (PRD) fenòmens de desordre decreixent o d’indeterminació fecunda: superfluïdesa, superconductivitat, etc. No és, doncs, tan clar el vaticini pessimista que inexorablement un dia arribarà la mort de l’univers. I, si ens cenyim a mesures més humanes –l’Ecologia en el planeta Terra i environs-, el camí que va de les Estructures a l’Ecologia està flanquejat per tres vies laterals auxiliars:

a) El coneixement i utilització pràctics adequats, de les màximes dimensions relacionals externes (SGE → ECL) de cada estructura o “Objecte” que el lliga a la resta de la realitat.

b) El coneixement i utilització mundans adequats, de les màximes dimensions relacionals internes (AFI → ECL) de les parts que interaccionen en el conjunt.

c) La consciència noümènica de què aquestes adequacions consisteixen en establir unes estructures (MTF → ECL) reversibles, (re)cicl(ables), sostenibles d’equilibri dinàmic d’acció i retroacció cibernètiques. Exemple: les primeres plantes anaeròbies absorbien diòxid de carboni, del qual n’era plena l’atmosfera. ¿Allò era deixalla, com ara ho és per a nosaltres? o ¿era una primera matèria essencial per a elles? Aquelles plantes en llur metabolisme “defecaven” oxigen. ¿Allò era primera matèria, com ara ho és per a nosaltres? o ¿era deixalla contaminadora de l’atmosfera per a elles? En un moment posterior la natura inventà les plantes i animals aeròbis que feien i fan encara, al revés: absorbir oxigen i  “defecar” diòxid de carboni, tant … que ens està caient al damunt l’efecte hivernacle. És d’especial importància el mecanisme de retroacció o d’acció causal de l’efecte sobre la causa de l’acció, tot evitant la reacció newtoniana cega (superació del principi de causalitat). Aquest mecanisme exigeix una dimensió nova, perpendicular a la recta “causa – efecte”, per tal que en el retrocés el mecanisme retroactiu no xoqui reactivament amb el mecanisme actiu. Aquest mecanisme retroactiu és una autèntica “màquina que aprèn de l’experiència”: observa la diferència entre l’efecte previsible (homogeni) del mecanisme actiu i l’efecte realment resultant (heterogeni) i transmet a la causa del mecanisme actiu la correcció necessària. Si, a més, acumula les experiències útils els efectes són espectaculars. Així, per exemple, un projectil cibernètic persegueix el blanc o diana tot i que variï de posició. No només és mecànic el motor, ans també el conductor (kybernétes en grec) del vehicle. Som davant d’un autòmat, l’estructura objectiva (inert) pròpia de l’Ecologia.

El resultat ecològic de totes tres vies plegades és un món (RGN) organitzat (OGN) èticament (ETI).

 

4).- Plenitud ecològica. MON → ECL. Hi serem cada vegada més a prop a mida que es vagin completant els nostres coneixements cosmològics sintètics. És una pretensió divina voler saber-ho tot… des d’una minsa part de l’univers com som nosaltres. Per això l’Ecologia no pot constituir-se en ciència específica amb les seves variables limitades i controlades. Pertany a las classe dels coneixements generalistes que sempre són provisionals i oberts. Tanmateix l’”Objecte” cibernètic, com hem vist, quan s’assoleix, té la qualitat de reciclar els errors automàticament, absorbeix les deixalles i les transforma en primeres matèries útils. En la història natural no s’ha assolit sempre el muntatge cibernètic necessari en cada situació. En el “cosmos” encara no madur hi ha munts d’escombraries que generen desajusts i violències múltiples. Però la paciència intel·ligent va descobrint nous equilibris cibernètics recicladors a tots els nivells que es van acumulant ajustadament i en la millor no violència. No acostumem a parar-hi esment, perquè “tot va”. ¿Qui aprecia, per exemple, el complicat funcionament químic en l’interior de cadascuna de les cèl·lules –trilions!- del nostre cos? ¿Tenim consciència de les múltiples i refinades reaccions dels cicles cibernètics de la fotosíntesi o de la respiració (cicle de Krebs) que es realitzen en cada minut de la vida de les plantes i dels animal mentre saltem i ballem distrets? El camí que uneix el “Món” madur amb l’Ecologia està flanquejat per tres vies laterals auxiliars:

a) El respecte noümènic al “nínxol” ecològic general (CMN → ECL), nínxol de nínxols, fraternitat universal. El gran niu on cada pollet ha de mirar per ell però també pels altres.

b) La recerca objectiva a tots els nivells dels cicles menys entròpics o contaminants (AFI → ECL).

c) Adaptació i avanç a partir del “Món” tal com està ara en la “Pràctica” amb els seus ajustos assolits i els seus desajustos encara no evitats (COS → ECL).

El resultat serà una Ecologia orgànica (OGN), no violenta (RGN) i automàtica (OBL).

Abans de tancar aquest quart apartat, volem dir que, com ja hem dit abans, la sèrie: “Àtom” – “Molècula” – “Cèl·lula” – “Metazou” – “Societat” és passat històric bàsicament resolt fins a “Metazou”. La “Societat”, en canvi, encara no té base cibernètica en equilibri dinàmic. Està, per consegüent sotmesa a tota mena de “Turbulències” magmàtiques plàsmiques. Només assolí un fonament de curta durada al final del paleolític. El creixement demogràfic i el desenvolupament consegüent de la revolució neolítica amb un tractament altament pertorbador de la natura encara no han trobat solució ecològica. Fins ara només s’aplica una medicina pal·liativa dels símptomes més alarmants. I el nus del mal rau en la falta d’Ecologia humana o social: la conversió de societats d’individus en comunitats de persones. Primer de tot, cal recuperar les comunitats troncals o de convivència: llars, barris, municipis, comarques, nacions, confederacions, etc., orgàniques, es a dir amb tots els equilibris cibernètics interns i externs que calguin, fins a formar l’”arbre de les comunitats humanes”, cadascuna amb la seva assemblea de consens. Després caldrà anar convertint les societats de producció de béns i serveis (empreses econòmiques) en comunitats cooperatives de producció, també a tots els nivells. Els efectes benefactors sobre la naturalesa no es faran esperar.

Anuncis

Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicència CC:

Comentaris recents

Categories

Traducció automàtica