–  ¿Quan diu la ciència que estem morts? Les experiències properes a la mort.

–   El que ens expliquen algunes religions orientals i occidentals sobre la mort. La reencarnació.

–   L’associació pel dret a morir dignament (DMD), el testament vital, l’eutanàsia, el suïcidi assistit i el suïcidi autònom.

–   El servei de pal·liatius a domicili (PADES).

–   Col·loqui.

Joan Parés Grahit és metge i terapeuta homeòpata. Fou secretari del dissenyador social Agustí Chalaux i metge personal d’Agustí Chalaux i de Lluís Maria Xirinacs. Ha impartit cursos sobre el Model filosòfic de coneixement de la realitat, «Globàlium», creat per Xirinacs.

Dijous, 27 de febrer a les 19h,

a la seu de la Fundació Randa – Lluís M. Xirinacs. Rambla de Badal, 121, 1r, de Barcelona.

per Dolors Marín Tuyà

Penedès Econòmic. Gener del 2020. Pàgina 16.

La nostra llarga tradició d’englobar per harmonitzar.
Dolors Marín Tuyà.

Psicòloga i membre del Grup d’Investigació 
Globàlium de la Fundació Randa – Lluís M. Xirinacs.

Dolors Marin Tuyà.Ramon Llull escriu l’any 1305 el primer model global de la realitat: l’Ars Magna, un enginy o màquina de pensar amb entranyes matemàtiques, que tres segles i mig més tard Leibniz formalitzà en l’Ars combinatòria.

Francesc Pujols, a inicis del segle XX, reempren el titànic desig lul·lià i reivindica Ramon Llull com fundador de la ciència catalana, que és la ciència universal, assenyalant-li l’objecte, que és la realitat, i el mètode, que és la raó, i que per escriure-la i fer-la llegir va fundar la prosa catalana, alçant la nostra literatura fins als núvols i aconseguint que la llengua de Catalunya fos la primera de les modernes que parlés de la veritat. Pujols publica el 1918 Concepte general de la ciència catalana, on propugna que els catalans hem de refer el conjunt del saber esmicolat en parts excloents pel racionalisme il·lustrat dels segles anteriors.

I tenim l’Alexandre Deulofeu fent els 17 volums de La Matemàtica de la història, a Josep Ferrater i Mora, fent el Diccionari de filosofia on descriu el pensament filosòfic universal. I Santiago Pey i Estrany, fent el Diccionari de sinònims, idees afins i antònims, on conrea la síntesi ordenada del pensament sobre la realitat.

I arriba Lluís Maria Xirinacs que mira d’englobar-ho tot plegat en una geografia mental de la realitat, global però no total. No vol explicar-ho tot, només el més significatiu i determinant dels màxims aspectes de la realitat. Situa el món dels termes en una hiperesfera geomètrica. Acara l’exactitud gloriosa que permet l’idioma matemàtic d’una hiperesfera a l’idioma català que, al contrari, és d’una polisèmia desesperant. Fa un intent diabòlic ambiciós, fer una cosmometria general, trobant la distància d’uns conceptes bàsics dels altres, i l’anomena Globàlium.

Englobar implica tractar de tot una mica, aquella mica més significativa en el coneixement, la més determinant en l’acció. Mètode global és tasca harmonitzadora. Molts problemes i conflictes neixen de visions i actituds exclusivament personals o especialitzades que col·lideixen cegament entre elles. Només es resolen si aprenem a situar, sense negar, la nostra persona individual o col·lectiva en la globalitat: en interpretació i en interacció ajustades i afinades amb les dels altres.

TRIBUNA

Veracitat

Tro­bar el sen­tit, això és vera­ci­tat. La vera­ci­tat és tro­bar sen­tit a les vivències, experiències i ens mobi­litza la nos­tra intel·ligència i savi­esa per­so­nal. Vera­ci­tat és la gràcia o la desgràcia que ende­vi­nem a través del que es diu o es fa sobre allò que no és ni dit ni fet. La gràcia és l’autèntic com­ple­ment de la veri­tat. Les ene­mi­gues de la veri­tat són la men­tida (més sub­jec­tiva), l’error (més fenomènic), la fal­se­dat (més objec­tiva) o la calúmnia (més noümènica), i la desgràcia.

La vera­ci­tat demana capa­ci­tat de jugar amb la con­tra­dicció, la sor­presa, el joc men­tal lliure dut a l’extrem de la seva puresa. La vera­ci­tat pro­voca l’esclat de la consciència on rau el sub­jecte lliure i res­pon­sa­ble, sor­pre­nent i cre­a­tiu, que és qui dona lliu­re­ment la dimensió inter­pre­ta­tiva, cohe­rent o con­tra­dictòria, dels esde­ve­ni­ments. El sen­tit de la vida, de la història. El sen­tit és la imatge de mi i de nosal­tres que tinc jo, tant si és bona com si és dolenta, tant si és veri­ta­ble com si és falsa i que con­for­men els ide­als que ani­men la meva vida. Els poders mun­dans odien el sub­jecte i el lliure pen­sa­ment. Volen poder con­tro­lar la consciència, i que sen­tim peresa de ser jo, i que ens sigui més fàcil ser cosa, amb nom fix i defi­nició sig­ni­fi­ca­tiva con­vin­guda… o obli­gada. Així al domi­na­dor li és fàcil de sub­ju­gar-nos.

En el Globàlium de Xiri­nacs, sen­tit és sub­jec­tiu i sig­ni­fi­cat és objec­tiu. Hem d’enten­dre el sen­tit com un acte propi del sub­jecte, que tracta de cop­sar la intel·ligi­bi­li­tat de les defi­ni­ci­ons sig­ni­fi­ca­ti­ves. El sen­tit és la inte­ri­o­rit­zació, la consciència trans­cen­dent clara, del sig­ni­fi­cat objec­tiu. Si la raó es governa pel prin­cipi de no-con­tra­dicció, la intel·ligència ho fa pel prin­cipi de con­tra­dicció. Des del punt de vista raci­o­na­lista, de la raó, del seny, de la no-con­tra­dicció, sem­pre el sen­tit sem­bla cosa de bojos. La per­sona enor­gu­llida ten­deix a clas­si­fi­car com boge­ria allò que no entén. Intel·ligència (inter-i–legere, lle­gir entre línies), lle­gir pre­ci­sa­ment allò que no es diu o, fins i tot, el con­trari del que es diu. No s’entén el sen­tit sense fer ser­vir la intel·ligència. Ende­vi­natòria, amb els seus pros (ampli­tud de camp i poder de con­vicció) i els seus con­tres (inde­fi­nició i falta d’objec­ti­vi­tat). Hi ha gent que no sap pen­sar (intel·ligent­ment) dins d’ell mateix, que només sap pen­sar (rao­na­ble­ment) ali­e­nat en els sig­ni­fi­cats que li arri­ben des­xi­frats. Gràcies a la intel·ligència humana què és ràpida com una cen­te­lla, quan ha creat deu sig­nes pro­pis, ja ha creat alhora cent gus­pi­res intel·lec­tu­als encara sense nom. Molts filòsofs, lite­rats i místics han par­lat de la follia d’amor de pare­lla. El lli­bret d’Amic e amat, inclòs en la novel·la Blan­querna de Ramon Llull o l’obra mes­tra d’Erasme de Rot­ter­dam, Elogi de la follia.

Podem tom­bar l’astúcia mun­dana, una forma sub­jec­tiva d’enga­nyar eficaçment sobre l’estruc­tura del món amb men­tida, malícia, fal·làcia, trampa, reclam, etc. quan acti­vem l’astúcia de sen­tit enigmàtica. Ho tom­bem amb l’opo­sició intel·ligent que no governa en el món objec­tiu però que avisa, perquè hi veu on no es veu res. La vera síntesi de savi­esa no és negar la negació ans el joc per­ma­nent i sor­pre­nent entre afir­mació/sig­ni­fi­cat i negació/sen­tit.

 

Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicència CC:

Comentaris recents

Categories

Traducció automàtica