TRIBUNA

Veracitat

Tro­bar el sen­tit, això és vera­ci­tat. La vera­ci­tat és tro­bar sen­tit a les vivències, experiències i ens mobi­litza la nos­tra intel·ligència i savi­esa per­so­nal. Vera­ci­tat és la gràcia o la desgràcia que ende­vi­nem a través del que es diu o es fa sobre allò que no és ni dit ni fet. La gràcia és l’autèntic com­ple­ment de la veri­tat. Les ene­mi­gues de la veri­tat són la men­tida (més sub­jec­tiva), l’error (més fenomènic), la fal­se­dat (més objec­tiva) o la calúmnia (més noümènica), i la desgràcia.

La vera­ci­tat demana capa­ci­tat de jugar amb la con­tra­dicció, la sor­presa, el joc men­tal lliure dut a l’extrem de la seva puresa. La vera­ci­tat pro­voca l’esclat de la consciència on rau el sub­jecte lliure i res­pon­sa­ble, sor­pre­nent i cre­a­tiu, que és qui dona lliu­re­ment la dimensió inter­pre­ta­tiva, cohe­rent o con­tra­dictòria, dels esde­ve­ni­ments. El sen­tit de la vida, de la història. El sen­tit és la imatge de mi i de nosal­tres que tinc jo, tant si és bona com si és dolenta, tant si és veri­ta­ble com si és falsa i que con­for­men els ide­als que ani­men la meva vida. Els poders mun­dans odien el sub­jecte i el lliure pen­sa­ment. Volen poder con­tro­lar la consciència, i que sen­tim peresa de ser jo, i que ens sigui més fàcil ser cosa, amb nom fix i defi­nició sig­ni­fi­ca­tiva con­vin­guda… o obli­gada. Així al domi­na­dor li és fàcil de sub­ju­gar-nos.

En el Globàlium de Xiri­nacs, sen­tit és sub­jec­tiu i sig­ni­fi­cat és objec­tiu. Hem d’enten­dre el sen­tit com un acte propi del sub­jecte, que tracta de cop­sar la intel·ligi­bi­li­tat de les defi­ni­ci­ons sig­ni­fi­ca­ti­ves. El sen­tit és la inte­ri­o­rit­zació, la consciència trans­cen­dent clara, del sig­ni­fi­cat objec­tiu. Si la raó es governa pel prin­cipi de no-con­tra­dicció, la intel·ligència ho fa pel prin­cipi de con­tra­dicció. Des del punt de vista raci­o­na­lista, de la raó, del seny, de la no-con­tra­dicció, sem­pre el sen­tit sem­bla cosa de bojos. La per­sona enor­gu­llida ten­deix a clas­si­fi­car com boge­ria allò que no entén. Intel·ligència (inter-i–legere, lle­gir entre línies), lle­gir pre­ci­sa­ment allò que no es diu o, fins i tot, el con­trari del que es diu. No s’entén el sen­tit sense fer ser­vir la intel·ligència. Ende­vi­natòria, amb els seus pros (ampli­tud de camp i poder de con­vicció) i els seus con­tres (inde­fi­nició i falta d’objec­ti­vi­tat). Hi ha gent que no sap pen­sar (intel·ligent­ment) dins d’ell mateix, que només sap pen­sar (rao­na­ble­ment) ali­e­nat en els sig­ni­fi­cats que li arri­ben des­xi­frats. Gràcies a la intel·ligència humana què és ràpida com una cen­te­lla, quan ha creat deu sig­nes pro­pis, ja ha creat alhora cent gus­pi­res intel·lec­tu­als encara sense nom. Molts filòsofs, lite­rats i místics han par­lat de la follia d’amor de pare­lla. El lli­bret d’Amic e amat, inclòs en la novel·la Blan­querna de Ramon Llull o l’obra mes­tra d’Erasme de Rot­ter­dam, Elogi de la follia.

Podem tom­bar l’astúcia mun­dana, una forma sub­jec­tiva d’enga­nyar eficaçment sobre l’estruc­tura del món amb men­tida, malícia, fal·làcia, trampa, reclam, etc. quan acti­vem l’astúcia de sen­tit enigmàtica. Ho tom­bem amb l’opo­sició intel·ligent que no governa en el món objec­tiu però que avisa, perquè hi veu on no es veu res. La vera síntesi de savi­esa no és negar la negació ans el joc per­ma­nent i sor­pre­nent entre afir­mació/sig­ni­fi­cat i negació/sen­tit.