De Ramon Llull a Navarro Lluch passant per Michael Polanyi
Josep-Lluís Navarro Lluch. Teoria lul·liana de la comunicació
Pàg. 180 – L’Edifici de les llengües, I – Voliana Edicions. 2016

“ …l’obra de Llull és, en bona part, desconeguda i incompresa inclús per als qui l’estudien. Més enllà fins i tot dels aspectes concrets d’aquesta obra, és un dels casos paradigmàtics de transmissió cultural avortada o tergiversada. No obstant, i com a mostra excelsa i excepcional de tot el contrari, tenim l’aportació de Lluís Maria Xirinacs i el seu Globàlium o Model global de la realitat, que jo vaig conèixer gràcies a l’editor Jordi Solé… ”

Josep-Lluís Navarro Lluch. Teoria lul·liana de la comunicació
Pàg. 180 – L’Edifici de les llengües, I – Voliana Edicions. 2016

 

Intervenció de l’editor el dia de la presentació a la llibreria Alibri de Barcelona de “Teoria lul·liana de la comunicació”. Josep-Lluís Navarro Lluch, Entrevol, 9. L’Edifici de les Llengües, 1 (Voliana Edicions, 2016)

A Teoria lul·liana de la comunicació es fa una crítica global de l’anomenada “lingüística científica” (que l’autor identifica com a “llenguatgisme”), pels seus punts de vista reduccionistes i antisociolingüístics. Com a alternativa es proposa un nou paradigma que rescati la saviesa antiga (i oriental) sobre el llenguatge i la integri amb les millors descobertes posteriors.
A partir del que diu Ramon Llull en El sisè sentit (1294), s’arriba a confegir una nova teoria sobre les llengües, basada en la metàfora de “la molècula de la comunicació”, d’una gran potència explicativa, didàctica i heurística. El llibre s’acompanya de diagrames que ajuden la imaginació del lector a enlairar-se, a construir les seues pròpies concepcions (com diria Llull) i a gaudir d’aquest viatge al més profund del llenguatge humà.
Aquest és el primer volum de la sèrie L’Edifici de les Llengües, al llarg de la qual l’autor vol completar un nou paradigma per a les ciències del llenguatge. D’ambició no n’hi falta, ni d’encert. Jo el consideraria un nou projecte del que m’atreviria a batejar com a sociolingüística integrativa (manllevant el concepte de la medicina integrativa que va més enllà de la medicina alternativa, que ha mostrat les seves insuficiències i virtuds).

L’editor, l’autor i Manuel Garcia de la Fundació Randa

¿Què en aquest llibre fa el professor de Secundària –ensenyament que reivindica fins i tot per damunt de l’ensenyament universitari a l’hora d’influir en la formació dels joves- Navarro Lluch, lluitador de la primavera Valenciana de 2012?
Integra en una mateixa proposta: (1)les propostes de l’hongarès erudit, fisicoquímic i filòsof de la ciència Michael Polanyi (1891-1976) fundador de la Societat per a la llibertat de la ciència (2) les de Ramon Llull al Sisè sentit (3) les de la sociolingüística i la psicologia social (4) les dels bons crítics de la comunicació i (5) la saviesa oriental del budisme. Llàstima que avui no tinguem entre nosaltres LM.Xirinacs, estaria emocionat amb el llibre de Navarro Lluch.
No és debades recordar que Polanyi -en qui Navarro Lluch basa bona part del llibre- fou fundador de la Societat per a la llibertat de la ciència, i veia l’objectivitat absoluta (objectivisme) com una falsa il·lusió i un fals ideal; va critica la prevalència per la qual el mètode científic atorga la veritat de manera mecànica al científic, per contra va argumentar que tot coneixement és personal i, com a tal, depén de suposicions falibles. Polanyi és partidari de la República de la ciència i no d’una ciència centralitzada: així com la societat civil és la reunió dels individus per assolir objectius que ens acostin al bé comú, la república de la ciència és una comunitat de científics que es proposen assolir el coneixement de la natura. I això s’aconsegueix coordinant les iniciatives independents però sense una centralització total amb una autoritat central i única que coarti la iniciativa dels individus.

 

Presentació a la Facultat de Filologia de València

I què diu Navarro Lluch sobre la llengua? Entre les cites que fa a les primeres pàgines trio l’advertència de G.Steiner: “La paraula oculta molt més del que confessa, enfosqueix molt més del que defineix, aparca molt més del que vincula” (fruit d’aquesta tesi jo vaig escriure i publicar 2 novel·les: Els silencis d’Eslet i La Síndrome dels estranys sons). Això el porta a compartir un punt de partida que fuig de la ingenuïtat: “des del principi hem de bandejar concepcions ingènues com que el llenguatge és un reflex de la realitat o un vehicle de la veritat. Al contrari, la facultat humana de mentir (arrel de mentir: ment), d’enunciar falsedats, de negar el que és o el que hi ha, es troba en el nucli mateix del llenguatge i anima la complexa relació entre les paraules i el món”.

 

El llibre és una crítica al que bateja com a “llenguatgisme”: “El llenguatgisme és una pseudociència que aïlla les llengües de la seua imbricació amb la gent, amb la ment i amb la societat, i les tracta com si foren “algú”, com si tingueren una “personalitat” pròpia (cosa que lliga amb el nacionalisme essencialista), o bé les “cosifica” i les enfoca com si foren màquines o coses plenes, autònomes, amb substància o corporeïtat” La proposta de l’autor va en la direcció contrària: “la llengua és buida…, la llengua “en si” no és res, depén de les persones que l’usen i de les coses per a les quals l’usen, sempre ocorre “entre” (entre persones o entre persones i coses), no té cap solidesa, ni substància, ni autonomia, i bàsicament consisteix en relacions que la desborden. Si personalitzem o cosifiquem les llengües, cosificarem o volatilitzarem les persones”.

El llenguatgisme hauria oblidat la distinció entre el parlar i el dir, el paper central de la persona, l’ambigüitat constitutiva de la gramàtica, la noció instrumental i integradora de les llengües, la imbricació entre paraules i coses, la mútua dependència i interacció entre llengua i societat… És a dir, tot allò que ens aporta la sociolingüística. ¿On posem el focus, en el parlar com fa la dialectologia o la gramàtica o en el dir, com es fa des de la sociolingüítica o la psicologia social? On ens centrem? en els fonemes o en els parlants? en els sorolls o en les persones?
L’autor parla també de la història de la degradació de l’ús del terme “comunicació” que neix relacionat amb idees com “compartir”, “posar en comú” “comunió” o “comunitat” fins a degradar-se més modernament com a “trànsit”, “transvassament”, “canal” o “soroll”. Una degradació que afecta l’ús que se’n fa a les universitats o als llibres d’ensenyament de Secundària. O com diu Raymond Williams es passa de la idea de “suport mutu” a la de “propaganda”.
Navarro ens proposa fugir d’aquest forat i apreciar la proposta que John Dewey va fer de comunicació, que reformulada per Aracil diu així: “La comunicació és arribar a tenir en comú coses que no es tenien en comú a partir d’unes altres que sí es tenien en comú”. I rebla el clau: “En contra de la fal·làcia que afirma que el llenguatge es va desenvolupar per tal de facilitar la comunicació, seria més bé al contrari: la comunicació va produir el llenguatge” (ahir al programa el Foraster unes persones es comunicaven sense llenguatge o llengua compartit perquè compartien uns interessos).

En el llibre podem trobar perles com aquesta: “la degradació de les nocions de llengua i de comunicació connecta amb la devaluació de la literatura, de la poesia, de la paraula lliure i creadora, del sentit, de l’educació i cultivació de la gent, etc. Les modernes “ciències del llenguatge”, en bona part, han arribat a una trista deshumanització, han separat el llenguatge del món de la vida, de la realitat de la gent, i l’han deixat assecar-se com una mala herba arrencada de l’horta fructífera del sentit. I així han pogut centrar-se en metàfores tan maquinals i destructives com la del “tub” o la dels “telefonistes” de la teoria de la informació: segons aquestes metàfores o imatges vulgars, la comunicació seria una cosa que es genera en un punt, es fica dins un contenidor (el “missatge”), es duu per un conducte, o cable, o tub, i s’entrega a l’altra punta del tub… És a dir, no hi ha ningú que elabore ni ningú que interprete, tot consisteix a “transmetre” informació, quan la comunicació no depén del que s’emet, sinó del que ocorre amb el qui rep.”(el que acabo de dir ha fet efectes diferents en la gent que m’està escoltant i jo he produït el mateix “missatge” quan sortiu d’aquí alguns potsder parlareu del que hem dit i haureu interpretat coses diferents).

Tot plegat afecta i molt l’alumnat: “Després d’anys i anys de tortura i d’absurd llenguatgista, la majoria acaben la Secundària (inclús els qui fan un Batxillerat humanístic) sense cap noció clara de com funcionen gramaticalment les llengües (no diguem ja des d’un punt de vista social o sociolingüístic)”. La contraproposta és clara com l’aigua clara: “Les llengües són coses vives, dinàmiques, obertes, expressives, fluents, allò més allunyat de l’esclerotització i la rigidesa. I pel que fa a l’escola, amb unes quantes nocions clares de gramàtica, senzilles i ben dosificades, seria suficient per a la primària; i amb una miqueta més d’elaboració ja estaria bé per a la secundària obligatòria. A llegir i escriure s’aprén llegint i escrivint, i no amb tanta teoria –sobretot si aquesta teoria és confusa i contradictòria. Però això no vol dir oblidar la gramàtica, la retòrica i la dialèctica, al contrari, cal rescatar-les i adaptar-les a l’edat i circumstàncies dels aprenents”.

En el llibre es dedica també un apartat al fracàs comunicatiu i un altre a l´èxit comunicatiu, però és impossible ressenyar i resumir tot el que trobareu en aquest llibre, per tant poso fi aquí a la meva intervenció una altra vegada amb la veu de l’autor: “El llenguatge és l’instrument o vehicle del pensament, de la consciència, de la memòria, de l’accés al saber, al coneixement i fins i tot a allò que està més enllà d’ell mateix i que ultrapassa allò verbalitzable… Aquest accés al que està fora, damunt i més enllà del que es pot dir ens el dóna també, en aparent paradoxa, el llenguatge; i d’altra banda, aquesta capacitat nostra per a verbalitzar, per a donar i captar sentit, per a dir i entendre, i fins i tot per a apuntar al que es troba més enllà del que es pot dir, és allò més específicament humà.” Jordi Solé Camardons, editor.

Booktrailer de Teoria lul·liana de la comunicació:

https://youtu.be/BoeD18yMoZ8

www.voliana.cat

http://volianaedicions.blogspot.com/2016/02/de-ramon-llull-navarro-lluch-passant.html

Advertisements