COMUNITAT

250.70.04.- Nucli:

En la categoria “Passió” hem tractat el psiquisme de les comunitats subjectives de nuclis (NUC), d’hadrons (HAD), de leptons (LEP) i de fotons (FOT), totes elles formades per elements, del nivell immediat inferior, inclusius o interpenetrats objectivament els uns en els altres (plàsmics bosònics). Ara ens toca tractar el psiquisme de les comunitats subjectives d’àtoms (ATO), molècules (MOL), cèl·lules (CEL) i metazous (MET), aquesta darrera anomenada “societat” (SOC), totes elles formades per elements, de nivells inferiors, excloents els uns dels altres (mundans fermiònics), regits objectivament pel principi d’exclusió de Pauli. Ens agradaria escriure tot un tractat sobre “Comunitat humana”. Material escrit en tenim, ben abundant i sotmès a experiències. Però aquí ens cenyirem al més imprescindible i generalitzable a tots els nivells de Comunitat esmentats. Com a prèvia observació particular cal dir que hi ha, en les rodalies de “Món”, per damunt del nivell individual (MET), el nivell esfèric social (SOC) compost de vuit categories blaves, quatre de concretes (Demòtica) i quatre d’abstractes (Política). Les quatre demòtiques són: dues de fenomèniques: “Comunitat” (COM) subjectiva i “Economia” (ECN) objectiva, i dues de noümèniques: “Ecologia” (ECL) objectiva i “Ecumene” subjectiva. Les quatre polítiques són: dues de fenomèniques: “Bellesa” – Legislatiu (BEL) subjectiva i “Determinació” – Executiu (DET) objectiva, i dues de noümèniques: “Arquetip” – Justicial (ARQ) objectiva i “Divinitat” – Testimonial (DIV) subjectiva. Cadascuna és explicada i justificada per separat en el seu moment. Però és bona una visió de conjunt amb les corresponents posicions relatives. La que ara ens ocupa és demòtica (concreta), fenomènica (esdeveniments) i subjectiva (personalitzada).

1.- Empenta comunitària. PRA → COM. Les ciutats-nacions gregues clàssiques es deien pólis kaí démos, “política i poble”. Els romans deien senatus populusque, “senat i poble”. “Demòtica”, en el nostre model és, com diu el diccionari “tot allò referent al poble”. Tanmateix entre la pressió política d’un Estat -Leviatan- cada cop més agegantat i la pressió privada d’una societat neoliberal cada cop més individualista i, per tant, massificada de conjunt, ha quedat devorada la demòtica, l’àmbit nacional, popular o públic, l’àmbit de tot allò que era del Comú, de la Comunitat, que no depenia de l’Estat ni dels particulars ans del conjunt i al que senzillament anomenàvem “poble”. Fixem-nos que en els mitjans de comunicació i en els discursos polítics actuals ha estat bandejada simptomàticament la paraula “poble” i substituïda per paraules més políticament correctes com “societat civil” o “ciutadania” (civitas en llatí és l’equivalent de pólis en grec). Ara la gent quan sent “públic” o “nacional” entén oficial, estatal, polític, per oposició a privat. La majoria ni s’imagina que seria una escola pública ni institucional ni privada, o una salut pública o uns transports públics o uns mitjans de comunicació públics o uns serveis i una administració autènticament públics, ni oficials ni privats. Doncs això és Comunitat: la Comunitat empesa directament per la força (-krátos) del poble (demos-): la democràcia, sense intermediaris ni privats interessats ni cossos de força estatal. A més a més dels programes partidistes dels polítics, cal recuperar els programes unitaris del poble (per exemple: els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya 1971-1977), a la llar, al barri, al municipi, a la comarca, etc. “La força de la plena sobirania rau en el poble i tots els poders de l’Estat emanen del poble”, diu la primera línia de qualsevol Constitució que es cregui democràtica. Qui s’ho creu això avui?. El camí de la “Pràctica” a la Comunitat és flanquejat per tres vies laterals auxiliars:

a) EXP → COM: La Comunitat és un tot amb psiquisme col·lectiu. Cal, doncs que estigui dotada dels elements imprescindible a tot psiquisme. I el primer, l'”Experiència”: els “sentits” socials (informació) i els “músculs” socials (actuació). El poble adult (públic: populus pubicus “poble amb pèl al pubis”) té dret i deure d’estar ben informat en totes les coses importants. No s’hi val l’actitud paternalista del polític que amaga informació al poble per mor de crear pànic. Si això es practica tant és degut a: 1) perquè prèviament la política antipopular que exerceix l’Estat massifica i destrueix el poble i 2) la massa, presa de pànic, esdevé incontrolable, l'”estampida” dels bous dels westerns americans. I el poble adult té dret i deure de poder de dir-hi la seva paraula i d’actuar en tot segons la pròpia voluntat col·lectiva. Fins té el dret i deure de posar i de treure els polítics, quan convingui al comú. Talment que resulta pèssim el costum corrent de deixar tota la feina social als polítics, d’exigir-ho tot a l’Estat, que no cessa de engreixar-se grotescament de competències, que en les seves mans esdevindran coactives, d’altra banda perfectament assumibles per la Comunitat per la via del consens, de la cooperació, de l’autogovern i de l’autoorganització. És una de les paradoxes més sorprenents que en un món superliberal com el nostre, on l’Estat hauria de reduir-se al mínim, aquest no para de créixer més i més.

b) STM → COM: El poble de veritat és profundament emocional. A través de l’emoció li arriba la “Passió” i li ve el misticisme. Emoció no és fanatisme, fenomen aquest, típic de les masses amorfes. Emoció és desig, és il·lusió, és captivament per la vida conjunta, és projecte vital de futur, és entusiasme (possessió divina). Els intel·lectuals de la modernitat acostumen a polaritzar la realitat humana en 1) l’individu emocional, subjecte de drets i llibertats, amb esperit i “Sentiment” i 2) la societat estructural, objecte d’administració tècnica mecanicista, sense esperit i gestionada com una empresa econòmica. Individu amb ànima i vivències versus Societat amb estructura i funcionament. No s’adonen que l’individu també té estructura, la seva anatomia, i funcionament, la seva fisiologia i que la societat també té ànima, el subjecte col·lectiu, i vivències, la història interior de cada comunitat. ¿Quin d’aquests intel·lectuals il·lustrats preguntaria com Sòcrates: “Qui té cura de l’ànima d’Atenes”?

c) COS → COM: Però si la Comunitat ha de tenir ulls i braços (EXP) i ànim (STM) cal que la Comunitat existeixi prèviament, un cos amb interioritat vivent… i no existeix. Em dol dir-ho: no tenim Comunitats! Només tenim societats massificades amb restes o llavors mínimes de possibles Comunitats. Al bell inici del segle XXI (1.1.2000) vaig fer un esforç, desmesurat per a la meva edat, de plantar-me dotze hores cada dia a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, per tal de reclamar la formació de la Comunitat de Comunitats dels Països Catalans, amb un text explicatiu “Comunitat humana” i un manifest. Les “restes” o “llavors mínimes” es mobilitzaren i encetaren un corrent en aquest sentit, que aviat calgué abandonar, malgrat l’entusiasme generat, per l’enorme desgast que suposà en els seus líders haver de tractar amb una societat tan degradada, amb una Ecologia social tan contaminada, tan allunyada d’allò que hauria d’ésser el poble. “Cosmos”, en el nostre model, no vol dir “Món” perfecte, “Món” madur, vol dir el “Món” immadur, imperfecte, a mig fer, tal com se’l troben els éssers biològics i les societats actuals. Aquesta és, doncs, la tercera condició que duu la “Pràctica” a la Comunitat: saber partir, no d’un “Món” ideal i perfecte, ans d’aquest “Món” tal com és amb la seva deixadesa i abandó, amb les injustícies i les opressions, amb el consumisme i la fam.

El resultat serà una Comunitat pràctica: tendra i íntima (PSI), il·lusionada i esperançada (DSG) i factible i endreçada (POL), que anirà creixent serenament i tranquil·la en el medi hostil de les masses estèrils.

2.- Manifestació comunitària. FEN → COM. Un fet que diferencia una Comunitat d’una massa és la diversitat dels seus elements components i de llurs interaccions. Una roca calcària és un munt desordenat de molècules iguals, totes de carbonat càlcic i igualment lligades. Un camp d’arròs és una massa de plantes d’arròs equivalents. Una manifestació massiva de protestataris iguala els participants en la mateixa reivindicació. Un tren ple a vessar tracta els humans que l’atapeeixen només com a mers viatgers. En tots aquests casos, no hi ha gens de Comunitat. La igualtat genera “Objectes” constants. La variació en un grup ve a indicar situacions sempre diferents, o bé merament superficials (FEN) o bé causades pels elements singulars (SUB), lliures i, per tant, imprevisibles, que componen del grup. La Comunitat és immergida en els elements canviants de la història. Ella, doncs, si vol sobreviure ha de mirar d’interaccionar encertadament, cedint i canviant, de vegades, imposant-se i mantenint-se, d’altres. El “Fenomen” modela la Comunitat viva, tant com ella el pertorba a ell. Aquest camí ve flanquejat per tres vies laterals auxiliars:

a) EXP → COM: Si la Comunitat té òrgans sensitius i motors, com hem explicat més amunt, és per la seva relació experiencial a través de les seves fronteres exteriors. La quantitat d’informació i les sol·licituds d’acció que hi ha al seu entorn indueix, d’una banda, la Comunitat a ampliar més i més la seva capacitat de sensibilitat i d’acció. Exemple de sensibilitat afinada és que només calen dos fotons per a què la retina humana reaccioni. Exemple d’acció refinada és l’execució d’una peça musical ràpida de virtuosisme al piano amb el consegüent control dels deu dits de les mans i dels pedals dels peus. Però d’altra banda un excés d’informació o d’activitat pot matar la Comunitat. Totes les Comunitats vivents tenen filtres i llindars que limiten tant l’excés d’imputs com d’outputs. Les Comunitats de tots els nivells desenvolupen al llarg de llur evolució membranes semipermeables possibles mercès a una notable intel·ligència químico-biològica.

b) ART → COM. Cal encertar el moment d’obrir o de tancar les portes: tot un “Art”. És mortal per a la Comunitat la porta (EXP) sempre oberta o sempre tancada. Perquè en l’interior com en l’exterior cal diversitat en segons què, però també permanència en segons què. Si es tractava de manipular una massa o de muntar una màquina objectives

s’haurien d’aplicar les lleis científiques de la física. Però som davant d’una Comunitat viva, canviant, creativa, adaptativa amb la sensibilitat i l’habilitat despertes i a flor de pell. La vida és un “Art” i allò que no té “Art” és inert, és mort, és pura mecànica. Per això, a més de les “Arts” clàssiques: arquitectura, escultura, pintura, música, literatura, etc. que treballen sobre coses, sons o paraules, també són “Art”, i de la més alta consideració totes aquelles disciplines que treballen sobre persones individuals o comunitàries: medicina, pedagogia, comunicació, cura d’ànimes, sociologia, política, advocacia, jurisprudència, etc. I, en rigor, si volem una societat madura s’hauria de treure del mercat (FEN – ECN) tot l'”Art” i encaminar els nens amb tendències cap a qualsevulla d’aquestes “Arts” vers una actitud vocacional no lucrativa de les seves vides al marge de l'”Economia”. Però aquesta selecció de les professions liberals només serà possible si la Comunitat, demòticament, els passa un sou per a una vida digna i adequada al seu “Art”, extret de la plusvàlua que genera tota Comunitat pel sol fet de l’actuació conjunta (“El tot és més que la suma de les parts”).

c) EXC → COM. Lènin deia: “El partit ha d’anar una passa davant del poble; però no dues”. En el seu temps i lloc poc poble hi havia. Ell només encapçalava masses, plebs… que tristament han de menester protectors (tribuni plebis) que passin davant. La Comunitat, el poble no ha de menester líders. La figura del Defensor del Poble és una aberració. Al poble li cal Defensor en tant en quant deixa de ser poble i esdevé massa plebea. I el poble tampoc mai no va un pas enrera. Fa cap al lloc oportú en el moment oportú i això és exactament “Exactitud”, ex actis, “segons esdevenen les coses”. Si seguim la línia que hem obert en el paràgraf anterior, per tal que l'”Economia” no mati la vida de la Comunitat, aquesta cal que sigui valenta, que assumeixi liderar l'”Economia” i decideixi la reforma de la moneda anònima, la confusionària mesura actual de mercat, que és manté intencionadament opaca i irresponsable. En temps antics (neolític) existí i funcionà i ara podria tornar a implantar-se, posades les facilitats de la moderna informàtica, una moneda “Exacta”, que respongui, com l’ombra al cos, a la mercaderia que mesura amb les seves peculiaritats i que respongui dels actors del canvi elemental que aquella moneda mesura i documenta. La gran majoria de delictes que ho són per raó de diners restarien al descobert i serien fàcilment perseguibles i punibles amb proves fefaents. I, a més, permetria calcular comptablement la plusvàlua social generada pel fet comunitari, que evitaria impostos i alliberaria la societat de l’obtenció de lucre a costa de sang, suor i llàgrimes de la humanitat explotada.

El resultat serà una Comunitat fenomènica: íntima (PSI), endreçada (POL) i exigent (AGU).

3.- Persona comunitària. SUB → COM. Talment com trobem munió de persones individuals despersonalitzades, adotzenades, distretes, esvalotades, addictes a mil reclams exteriors, presoneres dels propis desigs, també és molt freqüent topar-se amb comunitats igualment desgavellades. Allò que fa a la Comunitat persona comunitària és la seva unitarietat enmig de la varietat fenomènica dels seus continguts interiors. No es tracta de la unitat aritmètica o física. Es tracta de la fusió sense confusió del “jo” (MET) de cadascun dels seus elements components, fins formar un “jo” de nivell superior (SOC). Costa a la nostra civilització liberal i individualista acceptar la realitat del jo col·lectiu. El nostre dret, com màxim, recull la diferència entre persona física i persona jurídica. Ja costa prou al nostre materialisme endèmic creure en el “jo”individual no físic. Qui creurà en un “jo” col·lectiu no físic, amb entitat psíquica o espiritual? La col·lectivitat s’entén gairebé sempre com una estructura, unes institucions, una administració i prou. De les quatre autoritats esmentades més amunt -legislatiu, executiu, justicial i testimonial-, a la darrera ni se li concedeix el benefici de la mera existència entre nosaltres; el legislatiu i el justicial sempre són arterament supeditades a l’executiu en les societats tingudes per democràtiques; i l’executiu és el rei, cobejat per tothom, retingut a qualsevol preu, acaparador de la iniciativa legislativa i nomenador indirecte i pressupostador dràstic de l’autoritat justicial. I precisament l’executiu és l’ocupant central de l’àmbit objectiu, físic, estructural. “Qui tindrà cura de l’ànima d’Atenes”, si sempre condemnem a mort a Sòcrates? És, doncs, de primera necessitat recuperar el “jo” comunitari, l’autoconsciència col·lectiva. Cal fer un lloc d’honor en el nostre espai cerebral, envaït d’egoismes, a l’egoisme comunitari. Si fóssim generosos i magnànims cediríem la millor part de la nostra ment a la persona comunitària i descobriríem que, en comptes de perdre-hi, guanyem “el cent per u” a favor de l’egoisme individual i “la vida eterna” per gaudir de l’honor de participar en una realitat francament superior. Aquest camí ral del “Subjecte” comunitari és flanquejat per tres camins laterals auxiliars:

a) STM → COM. Sense emoció és impossible la Comunitat. I ens referim a l’emoció profunda, no a les emocions passatgeres fruit d’estímuls exteriors. És també més que aquesta malaltia transitòria -tan emocionant- que en diem enamorament. Les emocions, afectes i enamoraments són bons, però pertanyen al món psíquic superficial. L’emoció a què ens referim és un estat vivencial permanent, resultat de romandre sempre oberts: a l’empenta vital de la força “Pràctica”, al plaer (EBR) que sempre ens envia el “Plasma” i a la realitat “Mística” que sempre fonamenta el “Noümen”. Aquest estat vivencial permanent, al seu torn, forneix el fonament i està situat: darrera del psiquisme agitat (PSI), darrera dels “Desigs” imperiosos i, també, darrera i per sota del “jo” col·lectiu al qual dóna l’ànim, la tensió vital, la moral alta, l’autoestima com a grup.

b) ART → COM. Totes les exigències fins ara esmentades i les que encara manca d’esmentar, cal que siguin tractades amb art. L’art de la Comunitat és l’adequada intercomunicació interna harmònica. La Comunitat es fragmenta quan es fragmenta la intercomunicació essencial. El cos dels “Metazous” és tan perfectament comunitari perquè els nervis permeten la intercomunicació globalitzada quasi instantània, de tot amb tot. La Comunitat humana encara no ha assolit, ni que ho vulgui -cosa difícil- la intercomunicació essencial adequada. La Comunitat petita, de llar, d’escala ho resol amb el diàleg permanent tot aprofitant les petites ocasions diàries d’encontre. En el cas de les Comunitats més grans s’acostuma a produir grans incomunicacions que generen malentesos i baralles. La nova tecnologia, la telemàtica mòbil permet un estat de consulta permanent però la seva amplitud sovint dispersa o destrossa els límits naturals d’una Comunitat. Sabem que li passa a un comunicant de Vancouver i no sabem que el veí del pis de dalt acaba de tenir un infart. El poder que trinxa el poble i n’obté masses dòcils i perfectament manipulables, organitza els col·lectius en forma piramidal i amb clàusules de secretisme dels nivells superiors envers els inferiors. Així les bases resten ignorants del conjunt del col·lectiu que acumula tota la comunicació en la cúspide de la piràmide. Els nivells, com veurem en d) són necessaris però la intercomunicació entre nivells cal que sigui tant de baixada com de pujada. I en el mateix nivell cal que la comunicació horitzontal sigui compartida per tots sense privilegis d’informacions essencials reservades. La forma artística de la intercomunicació en el mateix nivell és la que en diem de diamant. Si ens posem en rotllana i a més d’unir-nos amb el veí ens unim cadascun amb tots els altres components de la rotllana, sorgeix la imatge d’un diamant: tots aprofiten la comunicació de tots. Tots tenen, per consegüent, les mateixes oportunitats a l’hora de passar a les decisions. (Vegi’s Teoria de l’Acció Comunicativa, Jürgen Habermas). Tradicionalment l’art de la intercomunicació s’ha exercit en l’àmbit de l’assemblea. “Assemblea” ve del francès assemblée, derivat d’assembler “aplegar”, derivat al seu torn del llatí tardà insimul, d’on ve el nostre català “ensems”. El llatí clàssic només deia simul, l’etimologia de la qual paraula hem aprofundit en altre lloc. Fóra interessant aprofundir en la filosofia de les assemblees. No és el lloc. Tanmateix en la secció de Germanies de la Fundació Randa fa anys que experimentem, sobretot per la televisió i en les escoles un programa anomenat “Fòrum de consens” on s’intenta subsanar els perills de l’assemblearisme i potenciar la pràctica adequada de l’assemblea. Els experiments que fem de sessions assembleàries es regeixen per deu principis que enunciem resumidament a continuació:

 

CARTA – DECÀLEG AMB ELS PRINCIPIS DEL “FÒRUM DE CONSENS“.

(Lluís M. Xirinacs. Barcelona, 11.9.2000)

1.- Principi de cordialitat.

Posarem en comú allò que ens uneix, no en la unitat ans en la unió. Deixarem fora allò que ens divideix. No farem prevaler la nostra opinió alçant la veu. Respectarem sempre les persones en el to i la forma de les nostres intervencions.

2.- Principi d’ètica.

No podem deixar fora les nostres conviccions arrelades. Però les podem canviar també per nova convicció o poden ésser perfeccionades o complementades davant de l’exposició de les conviccions dels altres. Venim a crear una opinió comuna amb les renúncies que això pugui comportar.

3.- Principi de racionalitat.

No podem deixar fora el nostre esperit crític. Però el podem corregir o millorar davant les crítiques dels altres. Cal superar els prejudicis amb argumentacions rigoroses. Davant de raons noves, estarem disposats a canviar el nostre parer.

4.- Principi d’expressió.

Parlarem i mirarem d’intervenir, mal que ens costi si som tímids, per aportar la nostra contribució al consens col·lectiu.

5.- Principi de brevetat.

El temps dels altres, com el nostre, és sagrat. Intervindrem de la forma més concisa i precisa de què siguem capaços. Ens cenyirem al tema. I serem puntuals a la reunió.

6.- Principi de disciplina.

Acceptarem les decisions del moderador i les seves observacions. Seran acceptades les qüestions de procediment.

7.- Principi de diàleg.

Sabrem escoltar amb ànim de comprendre el sentit d’allò que vol dir l’interlocutor més enllà de les seves paraules. No tindrem picapunt sobre allò que s’ha dit. El ver diàleg és de cor a cor (pr. 1), no de paraula a paraula. Les formulacions són sempre imperfectes. Atendrem la millor informació.

8.- Principi d’integració.

Al llarg de les successives intervencions anirem integrant allò que ja s’ha dit abans. Fugirem de diàlegs de sords, de repeticions, d’oposicions sistemàtiques.

9.- Principi d’obertura.

Sobretot a l’inici del diàleg, intentarem no amagar els problemes i els punts de vista discrepants, ans obrir tot el ventall de punts de vista diferents i de problemes inherents al tema que es tracta sense por a la diversitat que es desplega davant nostre.

10.- Principi de tancament.

Sobretot al final del diàleg, intentarem l’obtenció d’una conclusió de consens -un sentir comú- que reculli tot allò de positiu integrable que ha sortit al llarg del diàleg. No sempre ho aconseguirem”.

L’assemblea és el lloc de reunir tota la informació necessària per tal que la persona col·lectiva pugui debatre una qüestió o deliberar i arribar a una conclusió, determini o voluntat comunitària. No es tracta d’aplicar les matemàtiques sobre els tant per cent d’elements homogenis (cada persona un vot igual); no es tracta de la llei de majories i minories de les societats anònimes i de les reunions d’egoismes on cadascú busca que guanyi la seva opció. Es tracta de crear una voluntat comuna, una voluntat pública, més enllà i independent de les voluntats egoistes privades o de la voluntat dirigista oficial. Si no hi ha assemblea autèntica de consens no hi ha Subjecte comunitari. No oblidem que communitas ve de cum – munere “amb regals o presents”. Una Comunitat és una “guerra” de veure qui es lliura més als altres, no de qui en treu més dels altres.

Reconec que sociològicament som molt lluny d’aquest ideal. Però a cada instant neixen flors, sobretot petites o mitjanes, d’aquest jardí desitjat.

c).- INT → COM. A qualsevol nivell de Comunitat apareix l’equivalent a allò que en el nivell social en diem Estat, superestructura afegida a la infraestructura quan aquesta, per la seva complexitat requereix un servei abstracte harmonitzador. Per concretar una mica, si ens referim al nivell social (SOC) l’Estat, entès en el sentit més ample (cap de llar, ajuntament de barri o municipi, consell comarcal o de vegueria, Generalitat de país o Estat de nació, etc.) avui dia és el resultat de la necessitat del servei de la unió en una col·lectivitat que ha esdevingut extremadament complexa. En el fons és el signe d’un fracàs. Allò que no és capaç de resoldre no violentament el poble s’haurà de resoldre coactivament per part de l’autoritat. El tema de la necessitat (+) o no (-) de l’Estat és tractada a bastament per molts filòsofs i sociòlegs, arquistes o autoritaris i anarquistes o antiautoritaris. (Vegi’s, per exemple, L’Origen de la Família, la Propietat Privada i l’Estat, F. Engels). És il·lustrativa la documentació directa però contradictòria, que forneix la Bíblia sobre el debat i el pas històric del poble jueu de no tenir Estat executiu (rei) a tenir-ne (Jt 8,22ss (±), 9,1ss (±), 1S 8 (-), 9.1-10,16 (+); 10,17-24 (-); 11 (+); 12 (-)). Aquesta introducció ve a propòsit que els partits polítics, la finalitat dels quals és ocupar o conquistar l’Estat, segons els principis democràtics són delegats del poble per resoldre coactivament allò que ell mateix no sap resoldre per consens. En realitat, l’Estat és l’exponent del fracàs de la democràcia stricto sensu. I, posat el mal menor, cal que els partits polítics en el poder no manin segons llur pròpia voluntat, ni segons la voluntat de cap privat, cal que manin tot obeint la voluntat popular, la voluntat pública. No són representants dels privats sinó representants, mai suplantadors, del poble, del Comú, de la Comunitat. Però, ¿com obeiran el poble si prèviament l’han matat, l’han polvoritzat, l’han massificat, l’han reduït a fang homogeni moldejable a voluntat? La voluntat del poble brolla de l’assemblea popular (A) directa i de base (en grec ekklesía), quan existeix. Noti’s que no estic parlant de l’assemblea de representants (B), Parlament o Cambra legislativa (en grec boulé) que ha de fer les lleis sobre les bases consensuades en l’assemblea comunitària. Des de la Revolució francesa s’ha eliminat (A). La gent, tot i ser estrictament imprescindible per a una bona Comunitat, no sap ni imaginar-se-la; excepte els anarquistes assemblearis, que la postulen, però neguen la (B). El bon funcionament de l’assemblea genera l’essencial voluntat unitària popular, allò que el poble vol per damunt de les voluntats partidistes. Caldria per ben governar una Comunitat, a més de disposar del programa del partit guanyador de les eleccions, disposar del programa de la voluntat unitària pública que ha de ser inexorablement obeïda per l’autoritat Estatal per damunt de tot. Com tothom sap ara no hi ha cap programa popular unitari per ser obeït pels partits en el poder. (Com hem dit més amunt (1) ¿algú recorda els quatre punts unitaris de l’Assemblea de Catalunya?). Ja tenen prou cura els qui manen d’evitar la formació i l’expressió de qualsevol mena de voluntat popular en els temes essencials, ni tan solament mitjançant referèndums vinculants. Restem doncs, bocabadats davant l’interrogant: ¿Quina és la “Intenció” de la Comunitat?

El resultat d’aquestes tres condicions donaria una Comunitat personalitzada amb àrea autònoma interior (PSI), conductora de la pròpia il·lusió (DSG) i rigorosa definidora del seu propòsit (AGU).

4.- Maduresa comunitària. MON → COM. Tot allò que hem dit de Comunitat fins ací, sobre tot s’ha expressat en terminologia sociològica (SOC), però sovint ens hem referit a la possibilitat d’aplicar aquestes reflexions especialitzades als diferents nivells que van d'”Àtom” a “Món” bo i passant per “Molècula”, “Cèl·lula”, “Metazou” i “Societat”, que són estacions del camí de l’evolució que duu de “Psíquica” a “Món” passant per Comunitat. Fóra un bon exercici per al lector d’intentar adaptar les reflexions precedents als altres nivells no treballats. Per exemple: com respondre a “¿On és l’Estat en la “Molècula”, en la “Cèl·lula”, en el “Metazou”? El nostre model global té dividida la coordenada v (voltant) : “Plasma” -180º- “Món”, en deu nivells. “+Atom”, a 90ª dels extrems, n’és el punt mig. El conjunt d’uns quants “Subjectes” comunitaris d’un nivell formen la Comunitat del nivell immediat superior, fins arribar a “Món”, la Comunitat universal plena. També cal dir que cada un dels nivells del Globàlium està subdividit en deu subnivells. Per consegüent, en el total distingim cent subnivells. En el nivell social (SOC) podem distingir, doncs, deu subnivells: Individu -1’8º- Llar -1’8º- Barri -1’8º- Municipi -1’8º – Comarca -1’8º- Vegueria -1’8º- País -1’8º- Nació -1’8º- Internació -1’8º- Continent -1’8º- Unió mundial. Aquest camí, que si s’omple de realitat esdevindrà triomfal, és flanquejat per tres vies laterals auxiliars:

a) INT → COM. La “Intenció” és la voluntat unitària, lliure i responsable, del “Subjecte” comunitari, la qual, com hem dit, es determina en assemblea, ben informada, després del debat necessari i d’assolir consens. El “Subjecte”, per definició, gaudeix de plena sobirania. “Per definició” vol dir que prèviament ha d’assumir la responsabilitat plena de la Comunitat. Per exemple, a la llar, els pares gaudeixen de sobirania plena sobre els seus fill, perquè n’assumeixen també la responsabilitat plena. De Comunitats hi ha en sentit ample i en sentit estricte. Les primeres, Comunitats sectorials, particulars, transversals, sobrepassen en llur finalitat el tetraedre de Comunitat. Exemple: Comunitat de regants, Cooperativa d’habitatges, Comuna de fundició d’acer, etc. Són Comunitats que s’estenen a “Economia”, “Ecologia”, etc. Aquestes comunitats en sentit ample es distingeixen en què es responsabilitzen només en un àmbit especialitzat. Són, doncs, només sobiranes en l’activitat d’aquest àmbit limitat. En canvi, denominem Comunitats en sentit estricte o Comunitats troncals a les esmentades més amunt (llar, barri…) que es responsabilitzen de tot el referent a aquella Comunitat i així esdevenen sobiranes en plenitud. Uns pares d’una llar, poden no saber fer les sabates que han de menester llurs fills. En això no són sobirans. Però són plenament responsables de què els fills vagin calçats i sobirans de triar les sabates que creguin més adients. I cal afegir que una Comunitat troncal superior en l’Arbre de les Comunitats troncals no pot decidir en l’interior de la Comunitat troncal inferior. És exactament al revés. La sobirania (amb la seva necessària responsabilitat) va sempre de baix a dalt en democràcia. El poder (-cràcia) emana del poble (demo-). La constitució d’una Comunitat troncal de nivell superior ha de ser només el fruit de les voluntats sobiranes (INT) de les inferiors que la componen.

b) EXC → COM. Per tal que la Comunitat arribi a la plenitud i maduresa del “Món”, cal una virtut molt especial: l”Exactitud”. Recordem-ho ex actis “segons els fets”. Recordem també que l'”Exactitud” és 50% objectiva i 50% subjectiva, 50% teòrica i 50% pràctica. Observem la perfecció de vida de les Comunitats inferiors: atòmica, molecular, cel·lular i metazòica. Aquesta darrera, per exemple, agleva trilions de cèl·lules en ben acordada harmonia. En el cos humà i en el dels animals superiors no solament la Comunitat n’és de cèl·lules, ans també s’ha anat dotant de subcomunitats meravelloses de teixits, òrgans, aparells i sistemes entrecreuats, enxarxats entre ells, la majoria autònoms, però entrelligats per mil equilibris dinàmics cibernètics. I tot això pel que fa a les estructures i funcions objectives. Subjectivament el “jo” humà està sostingut per sota per la vida voluntària d’aquestes cèl·lules, teixits, òrgans, aparells i sistemes, carregats de vivències, sensacions, afectes, mocions, emocions, vidències, intuïcions, decisions, passions, que els artistes han sabut discernir i manipular en les seves sempre irrepetibles i singulars obres al llarg de la història. Certament és molt més fàcil aconseguir una Comunitat molecular o cel·lular que una de metazòica o social. Quan més ens acostem a “Món” més complexs són els “actes” i llurs interaccions psíquiques i físiques. Aquest apartat és, doncs, una crida al rigor. Comunitat no és xauxa. Cal festa de tant en tant. Cal, potser un permanent tarannà festiu de base, perquè a diferència de l'”Economia” física que és tècnica, la Comunitat psíquica és juganera. Però sapiguem que, mentre totes les peces, tots els actes interns i externs, mentals i concrets de la realitat humana no conjuminin bé, no hi haurà Comunitat humana madura o mundana estabilitzada, com ho són les seves immediates inferiors. Patim d’una immensa ignorància d’allò que podríem anomenar “cultura de la Comunitat”, allò que s’aprenia en totes les iniciacions dels pobles antics.

c) COS → COM. I ens convé finalment situar adequadament la Comunitat humana en el conjunt còsmic de la Societat humana. Al seu nivell pràctic, la Comunitat a través de la “Psíquica” limita plàsmicament amb la “Passió”, d’on li surt espontàniament tot el dinamisme subjectiu inherent a qualsevol col·lectiu no oprimit ni reprimit. També, a través de la “Polidesa”, limita objectivament amb l'”Economia”. Aquesta és una condició obligada a la supervivència i desenvolupament de la Comunitat, a la qual forneix els mitjans adequats. A través del “Desig”, limita noümènicament amb l'”Ecumene”, la seva pròpia ànima. I ja hem vist (3c) que la Comunitat, en sentit estricte limita al nord, a través de l'”Agudesa” amb l’autoritat legislativa. De la Comunitat és l’assemblea. De l’autoritat legislativa (BEL) és el Parlament o les Corts: dissenyador estètic dels encàrrecs (projectes de llei) encomanats per la voluntat comuna al servei del bé comú. Cal no oblidar quatre extrems més. En el nivell abstracte de l’autoritat: tenim l’executiu (DET) o la governació a través de l'”Exactitud”, el justicial (ARQ) a través del “Món” i el testimonial (DIV) a través de la “intenció”; i, en el mateix nivell concret seu, tenim, en diagonal, a través del “Cosmos”, l'”Ecologia”.

El resultat serà una Comunitat mundana desitjosa (DSG) emocionalment, polida (POL) fenomènicament i dirigida afinadament (AGU).

H

Advertisements