You are currently browsing the daily archive for 27 Abril 2009.

 PASSIÓ

 Nucli : Estem acostumats a considerar les passions com un fenomen eruptiu en el marc del psiquisme (PSI) mundà (MON) que, en el model, en diem “Comunitat”, sigui l’erupció en la més usual convivència comunitària social, sigui en les menys usualment considerades convivències comunitàries de cèl·lules o “Metazous”, convivències comunitàries de molècules o “Cèl·lules”, o convivències comunitàries d’àtoms o “Molècules”. Aquests interiors psíquics mundans són una bullidera de vivències engrunades, fenomèniques, i aquesta bullidera és sovint considerada com apassionada per la seva intensitat efervescent. Tanmateix aquest és un terreny d’alteracions (principi d’alteritat), afeccions i pertorbacions de la raó i de la voluntat, que anomenem “Comunitat” mundana i que podríem catalogar de macropsíquic. Però ací, demanem al lector de la categoria “Passió” que travessi la crosta macropsíquica, talment com els científics del segle XX han travessat la crosta macrofísica, i recuperin un territori misteriós i oblidat de l’occident mundà, el territori de la micropsíquica: petites variacions de l’estat d’ànim sovint imperceptibles. “Una volva de neu al cim del Montblanc pot acabar en una allau devastadora a Chamonix”. “Un tènue batec d’ales d’una papallona a la Xina pot acabar en un tornado devastador al Carib”. Un insignificant moviment psíquic plàsmic pot desencadenar un moviment psíquic assolador mundà. La Passió elemental és la subtil i sensible causa estocàstica vivencial, el nucli de la micropsíquica subjectiva, com l'”Acció” quantificada de Planck és el nucli de la microfísica objectiva. Em plauria que el lector aprengués a habituar-se a percebre en la serenitat, l’ataraxia dels estoics, els ínfims moviments alteradors, pertorbadors, commocionadors de la Passió en les convivències comunitàries de nuclis, hadrons, leptons i fotons que es troben en l’interior més intern del nostre ésser corporal. Els grans apassionaments són com les malalties (Passió → patir → pacient → patologia), sempre avisen, mitjançant petits indicis o símptomes, amb suficient temps d’anticipació, però amb un llenguatge quiet, suau, només audible per la persona aquietada i delicada. No mai, per l’esvalotat i atabalat. Inquieta lleugerament la superfície plana del nostre llac interior aquietat un rínxol inapreciable per sensibilitats grolleres. Pot ser una brisa suau o l’avís d’una propera tempestat. L’oriental tradicionalment conrea la pruïja de serenitat imprescindible per captar la Passió naixent, aquesta fremor encara somorta, encoberta per la remor grollera i eixordadora de la vida occidental.

 1.- Empenta passional. PRA → PAS. El primer element constitutiu de la Passió és el de vehicular una enorme força que li ve de la realitat concreta i pràctica. És increïble la força que arriba a remenar la Passió. Si la sabéssim aprofitar, tot allò que se’ns avera difícil en la vida ens esdevindria fàcil. Comprovat. Cal posar il·lusió, passió en allò que es fa. La central de força, que és la “Pràctica” disposa sempre de l’energia gratuïta suficient per dur a terme allò que a cadascú dins de la totalitat de l’univers li convé. El camí ral que duu de la “Pràctica” a la Passió ve flanquejat per tres camins laterals auxiliars:

a) EXP → PAS. Viu el moment present de cada “Experiència” i veuràs com sents que t’acompanya la força necessària per portar a terme allò que et demana. No et distreguis i no deixessis passar l’ocasió. Un cop desaprofitada, mancarà irremeiablement la gasolina necessària. Ja no t’hi veuràs amb cor. I en culparàs Déu i el diable. Però la culpa serà tota teva. Les grans experiències, les grans gestes neixen amb tots els ingredients per a arribar a terme: llum, força i goig.

b) STM → PAS. No abandonis mai en exclusiva al procediment automàtic la realització de la teva vida. El perfecte funcionari és natura morta. La Passió no s’ha de matar ni esclavitzar (“domini de les passions”), cal fer-ho tot apassionadament (tot i que no només apassionadament, com voldrien els romàntics). Repassem les sonates “Patètica” i “Apassionata” de Beethoven. Deia Hegel: “Res de gran no s’ha realitzat en el món sense passió”. Li faltaria força (PRA) necessària.

c) CAS → PAS. Curiosament la mateixa arrel pot donar la paraula que pot significar falta de Passió: “pass-ivitat”. Hi ha l’apassionat que aboca Passió i hi ha el pacient que sofreix la Passió. La Passió ve del “Caos”, és alteració del “Cosmos”, és passió irascible: turbulència (TRB) i passió concupiscible: embriaguesa (EBR). Hi ha el turbulent o l’embriagador i el torbat o embriagat, tot plegat caòtic; perillós per a la gent (còsmica) d’ordre.

El resultat és una Passió germinal que traspua amb tota la seva força en el psiquisme subjectiu (PSI), en l’activitat objectiva (TRB) i en l'”Akaixa” transcendent (EBR).

Des de la raó teòrica s’ha intentat en el transcurs de la filosofia occidental de recomanar el domini de les passions i llur subjecció a la raó. Se les ha vist com unes invasores de la ment intel·lectiva i voluntària. Caldrà sotmetre-les a disciplina. En realitat unes (Passions) i altra (raó) són coses diferents i independents, però també estretament relacionades. És, també, dolenta i contraproduent la repressió de les passions, les quals amb llur força devastadora, negades per una banda acaben fent estralls per una altra. En canvi, és bo el repressament (CFN) i l’administració (CMN) assenyats, de la formidable empenta que forneixen les Passions, per obra de l’enteniment i de la voluntat. Cal, fins i tot, obrir comportes quan amenaça inundació. No oblidem que la força passional, un cop nascuda, no pot ser negada, només pot ser guiada a fi de bé… com l’agricultor amb un cop d’aixada distribueix el doll d’aigua pels diferents canalons del seu hort.

 2.- Manifestació passional. FEN → PAS. Cal anar del símptoma passional a l’arrel passional. El quadre manifest de símptomes passionals ha estat objecte de tocs i retocs interminables al llarg de la història de la filosofia pràctica (Aristòtil, estoics, Descartes, Espinosa, Kant, Hegel, romàntics…). Heus aquí la classificació que dóna el nostre model dels conceptes fonamentals, amb la possibilitat de tota mena de posicions intermèdies, que exagerats poden arribar a esdevenir malalties:

 Verdes (60º):

  • PRA → PAS: apassionament, hiperactivitat / passivitat, abúlia, peresa
  • FEN → PAS: apetit consumista, malbaratament / rebuig consumista, avarícia
  • SUB → PAS: amor propi, enveja, autoestima, divisme / autoodi, menyspreu d’un mateix
  • PLA → PAS: optimisme, temeritat / pessimisme, pusil·lanimitat

 Negres (45º):

  • EXP → PAS: concentració / dispersió
  • STM → PAS: amor, esperança / odi, temor, por, terror
  • CAS → PAS: esvalotament, atabalament / atordiment, distracció
  • ART → PAS: esteticisme, presumpció, netedat / vulgaritat, deixadesa, brutícia
  • ATZ → PAS: admiració / decepció
  • FEL → PAS: alegria, joia / tristor

 Roges (30º):

  • PSI → PAS: afectuositat, de grat / desafecció, a desgrat
  • TRB → PAS: ira, violència / indiferència, tansemendonisme, “passotisme
  • EBR → PAS: plaer, gust, concupiscència, luxúria, golafreria / dolor, patiment, sado-masso
  • TRS → PAS: exaltació, supèrbia, senyoriu / depressió, humiliació, subjecció

 El resultat és una Passió fenomènica plenament “Psíquica”, efervescent (TRB) i present (TRS)-

 3.- Personalitat passional. SUB → PAS. La Passió no és el “Subjecte”. Aquest és la sobirania personal, aquella és l’empenta vivencial, el motor, que alimenta en el dia a dia el fer del subjecte. Ell és el conductor. Ella és el motor interior. Tenim Passions. Però cal que la Passió no ens tingui, no s’apropiï de nosaltres, no ens esclavitzi. És un punt essencial en l'”Art” psíquic en la seva versió ascètica. Per equilibrar les dues funcions tenim tres vies laterals auxiliars:

a) STM → PAS. Tots hem experimentat atraccions i repulsions envers els altres d’una faisó força automàtica i espontània. El pathos interior (STM) decanta ràpidament en la superfície del psiquisme sim-pat-ies o anti-pat-ies, “em cau bé”, “em cau fatal”, molt abans que el judici entenimentat pugui ser formulat amb fonament. La mateixa cosa es pot dir de l’atracció o refús de les coses (vestits, obres d’art, etc.). És responsabilitat de la intuïció pràctica, no de les consideracions intel·ligents i racionals teòriques. La dita popular fa: “La primera és la bona”. No és certa sempre. Però acostuma a ser més certa que els arranjaments de conveniències els quals, tanmateix, la vida social sovint no pot obviar. Sol ser més fundada en la realitat concreta, més autèntica. No sempre, més oportuna. Cal aprendre a escoltar aquells motus primo primi, dels quals parlaven els escolàstics medievals, cal captar-los amb tota llur frescor… i saber-los relacionar i compondre amb totes les altres aportacions de la realitat sencera (enteniment, estructures, amor) imprescindibles per tal que la decisió del “Subjecte” no sigui un pur caprici. És el nostre nen o adolescent interior que ens parla. Potser caldrà amagar-lo alguna vegada, però no anéssim a arraconar-lo mai! Donem-li sempre veu i vot en la nostra assemblea comunitària interior.

b) ART → PAS. Explicats els territoris subjectius de l’espontaneïtat pràctica entrem en els territoris subjectius mixtes, els territoris de l'”Art”, del savoir faire, de saber conjuminar força i imaginació creatives enjovades. Molts filòsofs han maldat per ben tractar les Passions. En els dos darrers segles la branca filosòfica de la psicologia ha fruitat una disciplina nova científica la psicologia experimental. Ja des de la seva fundació aquesta disciplina no pogué establir-se com estrictament científica. Potser es pot considerar-ne el fundador, l’alemany Wilhelm Wundt (1832-1920). Poc abans dels seus estudis havia estat enunciada la llei de Weber-Fechner. que es considera la base de la psicologia científica: “l’increment de la sensació percebuda és igual al logaritme de l’estímul físic inicial”. Han seguit moltes escoles: el conductisme, la psicoanàlisi, la Gestalt, l’estructuralisme, el cognitivisme, etc., cadascuna amb amples ramificacions o subespecialitzacions. Totes topen amb el mateix problema en intentar aplicar-les-hi el mètode científic: el psiquisme, tant individual com col·lectiu, és subjectiu. O es nega la consistència i especificitat extracientífica de la subjectivitat, cosa que fan els conductistes o behaviouristes (Pavlov, Skinner) i, en bona part, els estructuralistes (Lacan, Althusser) o es nega la cientificitat estricta dels resultats, mancança en la que incorren la psicoanàlisi (Freud, Adler, Jung, Reich), la Gestalt (Wertheimer, Koffka, Köhler), la psicologia generativa (Piaget), la psicologia transpersonal (Grof), etc. D’una forma o d’una altra sempre es fa imprescindible el mètode no científic de la introspecció inaugurat per Wundt, que ateny un altre concepte més pregó, més lligat amb el fons passional d’observador o conseller i observat o aconsellat. Ens referim al concepte d'”em-patia”: aquella facultat de comprendre les emocions i els sentiments d’altri i d’identificar-s’hi, per un procés de sintonització amb ell. No neguem que existeixen nexes, tècnicament experimentables, indiscutibles entre certa física i certa “Psíquica”, però en conjunt la “Psíquica és un “Art” i sobre tot la micropsíquica profunda de les Passions, que limita amb l’objectivitat més per la via plàsmica de l'”Acció” (Karma ioga) que per les tècniques de laboratori.

c) FEL → PAS. La “Felicitat” és al centre del transfons plàsmic del subjecte. És també, com en dit en altres llocs, el centre i resum dels diferents estats de consciència produïts pel consum de les diferents drogues, incloses, en sentit ample, totes aquelles activitats humanes en tant que generen addicció. La imatge corrent de les Passions turmentades i turmentadores que inclina els filòsofs a la repressió de les Passions, cal que quedi contrarestada per l’exigència que la consecució de la “Felicitat” presideixi i vetlli el moviment de les Passions. Ella els forneix ment teòrica i reflexió atenta, d’una banda, i gaudi noümènic i ancoratge transcendent, d’altra.

El resultat és una Passió subjectiva nítidament “Psíquica”, exaltada (TRS) no reprimida i fruïda (EBR) sense complexos, en llibertat.

 4.- Origen passional. (PLA → PAS). Arribem a la part més radical de la Passió. Atès que el “Plasma” (l’origen en el temps i la llavor primera en cada lloc i moment de l’univers sencer) té un vessant passional essencial, cal reconèixer que la realitat té un component profundament emocional inevitable i gens negligible. Aquest doll peculiar de realitat que és la Passió original o naixent, pinyol de la micropsíquica, avança des del “Plasma” i es desenvolupa flanquejat per tres auxilis laterals:

a) CAS → PAS. El “Plasma” té un flanc caòtic inqüestionable, difícil d’acceptar en les nostres societats tan estructurades i controlades. Tant individualment com socialment ens cal retornar de tant en tant al “Caos” original. Cal que el “Cosmos” es transformi en “Caos”: la festa extrema, la disbauxa!, sense reserves. Ja n’hem parlat en altres llocs. Aquí només hem de fer palès que una “Passió” endogalada en el seu néixer, neix morta, ofegada. Als nens se’ls deixen fer coses que no es toleren als adults. I tanmateix aquests darrers s’han de permetre, de tant en tan esclatar, esbravar-se. I socialment tots els pobles frissen per celebrar festes d’orgia col·lectiva. No pot faltar tampoc en els westerns americans l’escena dels cops de puny i de les destrosses en el corresponent saloon. Però on s’ha manifestat amb tota la seva esplendor la permissivitat radical del poble era en l’espectacle artístico-litúrgic de la tragèdia arcaica grega, on s’arribava a extrems corprenedors de plenitud passional. El públic gemegava, cridava, dansava, s’horroritzava, plorava i reia, gesticulava i s’exclamava sense límits. El fenomen es considerava com la millor catarsi col·lectiva terapèutica. Kátharsis en grec significa “purificació”, “sacrifici expiatori”. Ve de kathaíro “netejar”, “rentar”, “purificar”; d’on també ve katharós “purificat”, “net”, “càtar” Tots són composts de: kata- “cap a baix”, “des de les altures” i aíro “emprendre”, “executar”, “realitzar”. Ves per on, el fet de enfonsar els ordres establerts en un mar encrespat de Passions caòtiques neteja, purifica, sana. Avui dia aquesta teràpia es realitza a través de les explosions de joia o tristor en les finals dels grans esports mundials i, en petit?, locals.

b) ATZ → PAS. El “Caos” real que pressiona des de la “Pràctica”, cal que vagi acompanyat de l'”Atzar”, on hi intervé, dintre del desordre que implica, un component mental. L'”Atzar és un “Caos” amb un descontrol mental intencionat afegit; tan intencionat que sovint pensem en l'”atzar” només des de la ment, en l'”atzar” fruit de la ignorància”, no atzarós realment. El joc dels daus és perfectament determinista en la “Pràctica”, però no sabem calcular totes les variables que intervenen i teòricament esdevé imprevisible. Doncs, en el camí de l'”Atzar” a la Passió cal introduir el component de l'”Atzar” radical imprevisible mentalment i desordenat realment. Aquest “Atzar” només pot ser de naturalesa objectiva quàntica microfísica. Tots els altres “Atzars” macrofísics de la nostra vida són en el fons deterministes, preudo-“Atzars”. La Passió exigeix l'”Atzar”radical. En expressió popular: “caminar per la vida sense impermeable”, sense reassegurança última, altrament les “Passions” neixen cianòtiques, raquítiques, malaltisses, traïdores. Cal recuperar la sensació de surar en el buit mental i concret, en el buit de raons i d’ajudes. Qui podrà dir que va per la vida d’aquesta faiçó?

c) FEL → PAS. Ens convé, doncs, aprofundir en la teràpia de la immersió en els cels inferiors que entre nosaltres anomenem “Kata-Plasma”, baixada o descendiment al “Plasma”, cura imprescindible, arrel o condició de tots els remeis, màximament efectiva en el traspàs de la mort, però practicable durant tota la vida. En realitat consisteix en el trajecte invers tot seguint l’eix MON → INT → SUB → FEL → PLA envoltat d’altres trajectes variants col·laterals tots ells bons per a curar.

Una manera d’introduir la pràctica d’aquesta teràpia és: un cop acabada la són al matí, encara al llit, estirat o en qualsevol posició còmoda, deixar-se anar del tot durant una llarga estona; si pot ser, durant dues hores, tots els dies que sigui possible. Si hem dormit totes les hores que ens demana el cos, la primera hora del matí és la millor per practicar. Però qualsevol hora del dia pot ser també bona, si sabem deseixir-nos de les sol·licituds del MÓN. Cal exercitar-se o bé en la soledat o en companyia d’aquells que busquin la mateixa experiència.

 “Com un infant a la falda de la mare,

em mantinc en una pau tranquil·la,

tot esperant els teus dons ” (Salm 131, 2).

 0.- El camí ral del descens demana: A) d’oblidar el complicat MÓN present, sempre atractiu, B) d’abdicar de tota INTENCIÓ, propòsit o voluntat d’incidir en el MÓN, C) de centrar-se en el SUBJECTE, en el comú o en el propi jo, seu de la llibertat i de la responsabilitat, i D) de transcendir-lo tot submergint-se en la FELICITAT subjacent, que sempre ens espera amb els braços oberts, serena i tranquil·la subjacent i, E) també de sobrepassar-la fins a perdre’s en el PLASMA.

 1.- Tanmateix, de MÓN a PLASMA, es pot descendir també per vuit camins laterals que flanquegen, orienten i guien el camí ral esmentat i el porten a plenitud. El primer camí lateral abandona l’ART de l’AGUDESA esmolada, especialitzada, oportuna, encertada per una consciència mundana vigilant i ateny l’ART del TRÀNSIT o de l’actuació somnambúlica, duta per l’esperit, la musa o la inspiració d’una consciència plàsmica indiferent. Bellugar-se al llit o alçar-se sense cap mena de voluntat.

 2.- El segon camí lateral abandona l’ESTÈTICA de la BELLESA, de la bona aparença, de la semblança i elegància escaients, del caure bé mundà, de l’afany de seducció intencional i ateny l’ESTÈTICA de la GLÒRIA no intencional, nascuda en el fons del propi ésser sense cap exigència de reconeixement, com l’esclat de les flors boscanes que no són menys glorioses tot i que ningú no les miri. Restar all llit o llevar-se sense vanitat, radiants com els nens petits.

 3.- El tercer camí lateral abandona el SENTIT de l’ASTÚCIA de la cautela, del control sagaç, de la malfiança que ens calen per navegar entre els perillosos esculls amagats del MÓN i ateny el SENTIT de FOLLIA on la intel·ligència brolla fecunda i abassegadora, salvatge i desabillada, al·lucinada i incoherent, indefensa i confiada del PLASMA original. Embadalits, bojos, espontanis.

 4.- El quart camí lateral abandona la MÍTICA de la DIVINITAT, projecció intencional dels nostres millors propòsits adults i ateny la MÍTICA de TIÀMAT, bressol sempre enyorat de la providència materna universal. Feliçment abandonats i confiats, sense previsions, sense temors. L’univers és tot nostre.

 5.- El cinquè camí lateral abandona la METAPSÍQUICA del GENI, l’esperit del talent, de l’encert, del triomf, l’excel·lència de la personalitat, la magnanimitat, el mestratge indiscutible i ateny la METAPSÍQUICA de la LETARGIA, de la son, del tancament, del confinament, de l’absència o de la desaparició. Mentre dormo engolit pel PLASMA, el MÓN roda impertorbable. Ningú no és necessari en aquest MÓN.

 6.- El sisè camí lateral abandona la MÍSTICA de l’ECUMENE, el dens món dels esperits, de les tradicions profètiques, dels humors i de les temptacions i dels àngels benèvols i malèvols i ateny la MÍSTICA de l’AKAIXA on tot es fon en la matèria – energia – consciència més subtil de la realitat. Allà tot és dissolt.

 7.- El setè camí lateral abandona el SENTIMENT del DESIG, pare de tots els dolors, de la malaltia, de la tristesa i de la mort, segons Buda, i ateny el SENTIMENT de l’EBRIETAT, embriaguesa i font de tots els plaers de la vida. Viure el plaer en la seva immediatesa, sense ni por de què sigui dolent ni por de perdre’l.

 8.- I el vuitè camí lateral abandona la PSÍQUICA de la COMUNITAT, amb el capteniment conductual que exigeix, amb els miraments socialment correctes, amb el domini de les passions, amb les inhibicions de la bona educació, de la cultura establerta, de les conveniències i ateny la PSÍQUICA de la PASSIÓ apassionada, espontània, fresca, acollida amorosament des de la seva mateixa naixença, sense tergiversacions ni sofisticacions “civilitzades”. Allò que fem, fem-ho apassionadament, enduts per la passió que ens fa volar sense esforç, que ens fa forts sense fer gimnàstica.

 Tot el procés de la via principal i de les vuit de laterals té deu nivells subjectius: 

  1. El punt de partida:

0.-el MÓN-0 (l’univers evolucionat), 

  1. L’ascètica o la retirada del MÓN o la via purgativa: deixar la INTENCIÓ:

1.- Deixar la COL·LECTIVITAT-1 (la societat,la família,etc.),

2.- Deixar el meu METAZOU-2 (el jo i el cos animal) i

3.- Deixar les meves CÈL·LULES-3 (el cos vegetatiu).

 C) La mort o l’abandó del MÓN o la via il·luminativa: deixar el SUBJECTE:

4.- Deixar la MOLÈCULA-4 (el metabolisme, els humors, els gens),

5.- Deixar l’ÀTOM-5 (integritat atòmica, els ions) i

6.- Deixar el NUCLI-6 (integritat nuclear, les mutacions)

 D) La mística o camí del PLASMA o la via unitiva: entrar en la FELICITAT:

7.- Deixar l’HADRÓ-7 (pesantor, consistència),

8.- Deixar el LEPTÓ/QUARK-8 (energia / prana) i

9.- Deixar la RADIACIÓ-9 (llum / consciència).

 E) El punt d’arribada:

10.- el PLASMA-10 (l’univers involucionat). 

En descendir, nivell a nivell, cada nivell pot romandre intacte sense dissoldre’s, però buidat de presència conscient. Els tres primers (1-3) requereixen voluntat d’abandó. Els tres segons (4-6) requereixen voluntat de negació de la voluntat. Els tres tercers (7-9) requereixen abandó, deixar-se posseir o engolir sense por.

 En descendir es van detectant els anteriors ascensos, sovint consolidats, equivocats o malformats. S’expressen en forma de por, pena, dolor, angoixa etc., que frenen parcialment el descens. Cal aturar-se per a fer palesa llur resistència i per anar-la “estovant”. La pressió de la baixada, dolça i prudent, anirà acabant amb les resistències.

 Més que no refugiar-se en el PLASMA, cerquem reconnectar-nos amb ell, amb la font bàsica de la nostra vida, amb la nostra saba vital. Recuperarem la salut provinent de la segona innocència i anirem fressant el camí futur i inexorable que en diuen de la mort i que és d’una nova vida (rebirthing).

 Acabat l’exercici, cal reascendir al MÓN amb suavitat i no negar-se cap dels extrems mundans abandonats en el descens. La salut plena requereix l’elasticitat de saber pujar i baixar amb ritme i facilitat, del fons replegat a la plena vida desplegada i viceversa.

 La son, el repòs, la festa, la disbauxa en són aproximacions si l’actitud d’abandó és l’adequada. Cal recuperar el nucli de la vera felicitat que radica en el nostre interior més enllà de la nostra pròpia vida. Des de la felicitat autèntica tot és resol, fins i tot el tràngol de la mort. “I no existirà més la mort, perquè les coses d’abans han passat” (Ap 21,4). “Feliços aquells qui renten els seus vestits per poder tenir accés a l’arbre de la vida i poder entrar a la ciutat per la seva assemblea” (Ap 22, 14). “Quan aquest cos corruptible s’haurà revestit d’allò que és incorruptible i aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha engolit la mort (Is 25.,8). Oh mort, on és la teva victòria? On és, ara, el teu fibló?(Os 13,14)” (I Cor 15,54).

El resultat dinamitzador inquietant és una Passió plàsmica en “Trànsit”, ira (TRB) i concupiscència (EBR) radicals,  sempre naixents.

 

PSÍQUICA

 

241.36.04.- Nucli:

 

241.36.04.00.- Psíquica: Vivència. Introspecció. Interioritat o intimitat Psíquica. “Món” psíquic. Drama. Entre el jo i el “Món” exterior se situa el “Món” psíquic o vivencial de vivències esgrunades o analítiques, en perpètua ebullició a estones competitiva, a estones cooperativa. La vivència unitària sintètica és pròpia de la “Mística”. És el meu o el nostre “Món”, l’íntim, aquell misteriós “Món” invisible, en certa part independent, inassolible des de fora. Tampoc l’amic ni l’altre de la parella hi arriben si no s’ha aconseguit la “mort” (a l’egocentrisme) de cadascun dels dos amics o dels dos components de la parella, i el naixement d’un psiquisme comú nou, nivell superior on les dues parts pensen, senten, viuen a l’uníson. Cal comprendre que aquest “Món” és meu (nostre) i de ningú més. Es pot influir des de fora injectant pressions que són viscudes des de dins com a experiències frontereres. La llàstima és que la fascinació de la possessió del “Món” exterior per rebre satisfaccions interiors és tan gran que la majoria dels humans s’identifica no solament amb les seves vivències, sinó que fins i tot arriba a identificar-se només amb les vivències de la frontera exterior: les “Experiències” (sensacions i accions, consum i treball). Situat en la frontera exterior el jo esdevé extraordinàriament vulnerable. El poderós que vol dominar l’humil el tempta o el coacciona des de la frontera. No pot entrar dintre. Però el badoc alienat se situa ingènuament a la ratlla de la frontera i és segrestat amb tota facilitat. I, tanmateix, el “Món” interior és també fascinant. Pot imaginar el “Món” exterior. Pot inventar-se móns diferents. Pot amagar i reservar-se allò que vulgui. Pot fingir per a bé i per a mal. Té prou potència per a distreure’s de desgràcies, dolors i tortures físiques i mentals vingudes d’altres. Pot portar-ho tot al seu calaix: “la meva vivència de…”. Una cosa és una idea en sí (“Ideica”) i una altra que jo ara estigui pensant aquesta idea (Psíquica). Una cosa és que 2 + 2 = 4 (“Lògica”) i una altra que jo ara ho estigui pensant, enunciant o comprovant interiorment (Psíquica). Una cosa és la forma o imatge abstracta de la fantasia (“Estètica”) i una altra que jo ara m’ho estigui imaginant (Psíquica). I el psiquisme, no és només la representació de tot allò que l’envolta, és, a més a més, una creativitat en canvi constant, una fluència, un bullir, una contrastació, una formació, conformació i reformació de tots els continguts vivencials, que interactuen constantment els uns amb els altres. Això és viure. Aquesta realitat sui generis, que no és una substància ni un ésser de la “Metafísica”, és alimentat, des de fora d’un mateix, artísticament per novel·les, pel·lícules, drames, serials, revistes, viatges, concerts, festes… Cal afermar l’aspecte oposat, subjectiu.

 

En el psiquisme manem nosaltres i ningú més. Cal exercitar-se a viure’s com un mateix decideixi. “Aquí mano jo i ningú més”. “¿Que vull fer jo de la meva vida interior?”. No es tracta de menysprear el “Món” exterior, ni de tornar-nos autistes. Ens cal la informació del “Món” físic i la seva reforma. Però, ara que som a la Psíquica, hem d’insistir en el potencial psíquic inaprofitat de què disposem. Acostumem a reduir la nostra vida al nostre “ministeri d’afers exteriors”. Per entrenar-nos als “afers interiors” podem imaginar una novel·la sencera o un “Món” alternatiu amb pèls i senyals. És bo aprendre a no comunicar tot allò que ens passa pel cap, a prendre decisions sense notificar-les. No cal dir-ho tot. Hi ha persones (?) que semblen un canó d’aigua: tot allò que els entra per un extrem surt per l’altre. “Que la mà dreta desconegui l’almoina que he fet amb la mà esquerra”. Mantinguem costums o virtuts nostres desconeguts per als altres. Meditem. Dejunem. D’amagat. Silenci. Secret. Que no tot allò que em passa: imaginacions, malalties, triomfs, etc. esdevingui del domini públic. Cal aprendre a mantenir-se sovint solitari, solter, recolzat en els propis peus i en res més. Allò que fem davant de nosaltres sols és el més autèntic; fins i tot les mentides amb que ens volem enganyar.

 

Un altre aspecte descurat del psiquisme és l’administració de la nostra força Psíquica que prové de la “Pràctica” i que s’escampa pel nostre interior empenyent les vivències a viure’s. Wilhelm Reich ens avisa que ens ensenyen a administrar els nostres diners i ningú no ens ensenya a administrar l’energia Psíquica que ens subministra la “Pràctica”, en aquest cas l’arrel de la vida, des d’on puja la saba vivificadora, sobretot mentre dormim. Tots la sentim quan estem eufòrics. I ens agrada mantenir-nos, sigui com sigui, en l’eufòria permanent. Aleshores gastem de pressa les reserves; no donem lloc al descans, gastem més del que produeix la nostra arrel, i entrem en una situació deficitària de depressió, desànim, insomni, que tots hem experimentat moltes vegades. Forcem la màquina de fabricar energia amb crispacions i excitacions artificials insanes (droga, velocitat, música forta, diversions desaforades, riscs imprudents, etc.) que acaben produint insomni en un cercle infernal. Reich ens explica que el nen té l’energia equilibrada. Aquesta energia se li acumula a l’adolescent en el sistema nerviós central per la pressió excessiva del “Món” adult exterior. Aquesta acumulació li produeix una angoixa ofegant. Sovint l’adult la resol amb la sortida -un sobreeixidor- malaltissa d’aquest excedent amb un tic, un vici o una malaltia que li consumeixen contínuament l’energia sobrera. Ca, doncs, aprendre a sentir el nivell i la distribució i despesa interior de la nostra força vital, per a poder administrar-la amb seny.

L’afany reduccionista d’objectivar el territori psíquic fa que “psiquisme” sigui considerat el conjunt de trets característics de la psique d’un individu. Els “trets característics”, aquells que defineixen el caràcter o el temperament, en el nostre model no pertanyen al territori psíquic, ans al físic o tècnic. Només la vivència d’aquests trets en un moment determinat és psiquisme. ¿Per què els trets caracterials són físics objectius? Recordem que en el “Món” físic no només hi ha àtoms i molècules amb llurs configuracions i combinacions, ans també, si avancem de “Plasma” cap a “Món”, hi ha cèl·lules (i, per tant, neurones), metazous i societats. Les configuracions cerebrals constants que determinen els trets caracterials, físicament internes, però psíquicament externes, són objectives. Les variables, fenomèniques objectives. Són observables avui dia pels sentits a través d’aparells amb tècniques d’electroencefalograma, ressonància magnètica etc. Més fàcil és encara de veure les manifestacions externes, gestuals i fisiognòmiques d’aquests trets, com també dels instints. Llur constància ens eleva a idear (“Ideica”) objectivament característiques, tipologies, virtuts, vicis, tarannàs, etc. que defineixen els temperaments heretats o el caràcter adquirit i, per tant, la personalitat objectiva d’un individu o grup. L’element pròpiament psíquic és “la vivència fenomènica”, amb tot allò que té d’inestable (no espai, no ex-tensa) i fugissera (temps curt, present), de qualsevol realitat.

COMUNITAT

250.70.04.- Nucli:

En la categoria “Passió” hem tractat el psiquisme de les comunitats subjectives de nuclis (NUC), d’hadrons (HAD), de leptons (LEP) i de fotons (FOT), totes elles formades per elements, del nivell immediat inferior, inclusius o interpenetrats objectivament els uns en els altres (plàsmics bosònics). Ara ens toca tractar el psiquisme de les comunitats subjectives d’àtoms (ATO), molècules (MOL), cèl·lules (CEL) i metazous (MET), aquesta darrera anomenada “societat” (SOC), totes elles formades per elements, de nivells inferiors, excloents els uns dels altres (mundans fermiònics), regits objectivament pel principi d’exclusió de Pauli. Ens agradaria escriure tot un tractat sobre “Comunitat humana”. Material escrit en tenim, ben abundant i sotmès a experiències. Però aquí ens cenyirem al més imprescindible i generalitzable a tots els nivells de Comunitat esmentats. Com a prèvia observació particular cal dir que hi ha, en les rodalies de “Món”, per damunt del nivell individual (MET), el nivell esfèric social (SOC) compost de vuit categories blaves, quatre de concretes (Demòtica) i quatre d’abstractes (Política). Les quatre demòtiques són: dues de fenomèniques: “Comunitat” (COM) subjectiva i “Economia” (ECN) objectiva, i dues de noümèniques: “Ecologia” (ECL) objectiva i “Ecumene” subjectiva. Les quatre polítiques són: dues de fenomèniques: “Bellesa” – Legislatiu (BEL) subjectiva i “Determinació” – Executiu (DET) objectiva, i dues de noümèniques: “Arquetip” – Justicial (ARQ) objectiva i “Divinitat” – Testimonial (DIV) subjectiva. Cadascuna és explicada i justificada per separat en el seu moment. Però és bona una visió de conjunt amb les corresponents posicions relatives. La que ara ens ocupa és demòtica (concreta), fenomènica (esdeveniments) i subjectiva (personalitzada).

1.- Empenta comunitària. PRA → COM. Les ciutats-nacions gregues clàssiques es deien pólis kaí démos, “política i poble”. Els romans deien senatus populusque, “senat i poble”. “Demòtica”, en el nostre model és, com diu el diccionari “tot allò referent al poble”. Tanmateix entre la pressió política d’un Estat -Leviatan- cada cop més agegantat i la pressió privada d’una societat neoliberal cada cop més individualista i, per tant, massificada de conjunt, ha quedat devorada la demòtica, l’àmbit nacional, popular o públic, l’àmbit de tot allò que era del Comú, de la Comunitat, que no depenia de l’Estat ni dels particulars ans del conjunt i al que senzillament anomenàvem “poble”. Fixem-nos que en els mitjans de comunicació i en els discursos polítics actuals ha estat bandejada simptomàticament la paraula “poble” i substituïda per paraules més políticament correctes com “societat civil” o “ciutadania” (civitas en llatí és l’equivalent de pólis en grec). Ara la gent quan sent “públic” o “nacional” entén oficial, estatal, polític, per oposició a privat. La majoria ni s’imagina que seria una escola pública ni institucional ni privada, o una salut pública o uns transports públics o uns mitjans de comunicació públics o uns serveis i una administració autènticament públics, ni oficials ni privats. Doncs això és Comunitat: la Comunitat empesa directament per la força (-krátos) del poble (demos-): la democràcia, sense intermediaris ni privats interessats ni cossos de força estatal. A més a més dels programes partidistes dels polítics, cal recuperar els programes unitaris del poble (per exemple: els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya 1971-1977), a la llar, al barri, al municipi, a la comarca, etc. “La força de la plena sobirania rau en el poble i tots els poders de l’Estat emanen del poble”, diu la primera línia de qualsevol Constitució que es cregui democràtica. Qui s’ho creu això avui?. El camí de la “Pràctica” a la Comunitat és flanquejat per tres vies laterals auxiliars:

a) EXP → COM: La Comunitat és un tot amb psiquisme col·lectiu. Cal, doncs que estigui dotada dels elements imprescindible a tot psiquisme. I el primer, l'”Experiència”: els “sentits” socials (informació) i els “músculs” socials (actuació). El poble adult (públic: populus pubicus “poble amb pèl al pubis”) té dret i deure d’estar ben informat en totes les coses importants. No s’hi val l’actitud paternalista del polític que amaga informació al poble per mor de crear pànic. Si això es practica tant és degut a: 1) perquè prèviament la política antipopular que exerceix l’Estat massifica i destrueix el poble i 2) la massa, presa de pànic, esdevé incontrolable, l'”estampida” dels bous dels westerns americans. I el poble adult té dret i deure de poder de dir-hi la seva paraula i d’actuar en tot segons la pròpia voluntat col·lectiva. Fins té el dret i deure de posar i de treure els polítics, quan convingui al comú. Talment que resulta pèssim el costum corrent de deixar tota la feina social als polítics, d’exigir-ho tot a l’Estat, que no cessa de engreixar-se grotescament de competències, que en les seves mans esdevindran coactives, d’altra banda perfectament assumibles per la Comunitat per la via del consens, de la cooperació, de l’autogovern i de l’autoorganització. És una de les paradoxes més sorprenents que en un món superliberal com el nostre, on l’Estat hauria de reduir-se al mínim, aquest no para de créixer més i més.

b) STM → COM: El poble de veritat és profundament emocional. A través de l’emoció li arriba la “Passió” i li ve el misticisme. Emoció no és fanatisme, fenomen aquest, típic de les masses amorfes. Emoció és desig, és il·lusió, és captivament per la vida conjunta, és projecte vital de futur, és entusiasme (possessió divina). Els intel·lectuals de la modernitat acostumen a polaritzar la realitat humana en 1) l’individu emocional, subjecte de drets i llibertats, amb esperit i “Sentiment” i 2) la societat estructural, objecte d’administració tècnica mecanicista, sense esperit i gestionada com una empresa econòmica. Individu amb ànima i vivències versus Societat amb estructura i funcionament. No s’adonen que l’individu també té estructura, la seva anatomia, i funcionament, la seva fisiologia i que la societat també té ànima, el subjecte col·lectiu, i vivències, la història interior de cada comunitat. ¿Quin d’aquests intel·lectuals il·lustrats preguntaria com Sòcrates: “Qui té cura de l’ànima d’Atenes”?

c) COS → COM: Però si la Comunitat ha de tenir ulls i braços (EXP) i ànim (STM) cal que la Comunitat existeixi prèviament, un cos amb interioritat vivent… i no existeix. Em dol dir-ho: no tenim Comunitats! Només tenim societats massificades amb restes o llavors mínimes de possibles Comunitats. Al bell inici del segle XXI (1.1.2000) vaig fer un esforç, desmesurat per a la meva edat, de plantar-me dotze hores cada dia a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, per tal de reclamar la formació de la Comunitat de Comunitats dels Països Catalans, amb un text explicatiu “Comunitat humana” i un manifest. Les “restes” o “llavors mínimes” es mobilitzaren i encetaren un corrent en aquest sentit, que aviat calgué abandonar, malgrat l’entusiasme generat, per l’enorme desgast que suposà en els seus líders haver de tractar amb una societat tan degradada, amb una Ecologia social tan contaminada, tan allunyada d’allò que hauria d’ésser el poble. “Cosmos”, en el nostre model, no vol dir “Món” perfecte, “Món” madur, vol dir el “Món” immadur, imperfecte, a mig fer, tal com se’l troben els éssers biològics i les societats actuals. Aquesta és, doncs, la tercera condició que duu la “Pràctica” a la Comunitat: saber partir, no d’un “Món” ideal i perfecte, ans d’aquest “Món” tal com és amb la seva deixadesa i abandó, amb les injustícies i les opressions, amb el consumisme i la fam.

El resultat serà una Comunitat pràctica: tendra i íntima (PSI), il·lusionada i esperançada (DSG) i factible i endreçada (POL), que anirà creixent serenament i tranquil·la en el medi hostil de les masses estèrils.

2.- Manifestació comunitària. FEN → COM. Un fet que diferencia una Comunitat d’una massa és la diversitat dels seus elements components i de llurs interaccions. Una roca calcària és un munt desordenat de molècules iguals, totes de carbonat càlcic i igualment lligades. Un camp d’arròs és una massa de plantes d’arròs equivalents. Una manifestació massiva de protestataris iguala els participants en la mateixa reivindicació. Un tren ple a vessar tracta els humans que l’atapeeixen només com a mers viatgers. En tots aquests casos, no hi ha gens de Comunitat. La igualtat genera “Objectes” constants. La variació en un grup ve a indicar situacions sempre diferents, o bé merament superficials (FEN) o bé causades pels elements singulars (SUB), lliures i, per tant, imprevisibles, que componen del grup. La Comunitat és immergida en els elements canviants de la història. Ella, doncs, si vol sobreviure ha de mirar d’interaccionar encertadament, cedint i canviant, de vegades, imposant-se i mantenint-se, d’altres. El “Fenomen” modela la Comunitat viva, tant com ella el pertorba a ell. Aquest camí ve flanquejat per tres vies laterals auxiliars:

a) EXP → COM: Si la Comunitat té òrgans sensitius i motors, com hem explicat més amunt, és per la seva relació experiencial a través de les seves fronteres exteriors. La quantitat d’informació i les sol·licituds d’acció que hi ha al seu entorn indueix, d’una banda, la Comunitat a ampliar més i més la seva capacitat de sensibilitat i d’acció. Exemple de sensibilitat afinada és que només calen dos fotons per a què la retina humana reaccioni. Exemple d’acció refinada és l’execució d’una peça musical ràpida de virtuosisme al piano amb el consegüent control dels deu dits de les mans i dels pedals dels peus. Però d’altra banda un excés d’informació o d’activitat pot matar la Comunitat. Totes les Comunitats vivents tenen filtres i llindars que limiten tant l’excés d’imputs com d’outputs. Les Comunitats de tots els nivells desenvolupen al llarg de llur evolució membranes semipermeables possibles mercès a una notable intel·ligència químico-biològica.

b) ART → COM. Cal encertar el moment d’obrir o de tancar les portes: tot un “Art”. És mortal per a la Comunitat la porta (EXP) sempre oberta o sempre tancada. Perquè en l’interior com en l’exterior cal diversitat en segons què, però també permanència en segons què. Si es tractava de manipular una massa o de muntar una màquina objectives

s’haurien d’aplicar les lleis científiques de la física. Però som davant d’una Comunitat viva, canviant, creativa, adaptativa amb la sensibilitat i l’habilitat despertes i a flor de pell. La vida és un “Art” i allò que no té “Art” és inert, és mort, és pura mecànica. Per això, a més de les “Arts” clàssiques: arquitectura, escultura, pintura, música, literatura, etc. que treballen sobre coses, sons o paraules, també són “Art”, i de la més alta consideració totes aquelles disciplines que treballen sobre persones individuals o comunitàries: medicina, pedagogia, comunicació, cura d’ànimes, sociologia, política, advocacia, jurisprudència, etc. I, en rigor, si volem una societat madura s’hauria de treure del mercat (FEN – ECN) tot l'”Art” i encaminar els nens amb tendències cap a qualsevulla d’aquestes “Arts” vers una actitud vocacional no lucrativa de les seves vides al marge de l'”Economia”. Però aquesta selecció de les professions liberals només serà possible si la Comunitat, demòticament, els passa un sou per a una vida digna i adequada al seu “Art”, extret de la plusvàlua que genera tota Comunitat pel sol fet de l’actuació conjunta (“El tot és més que la suma de les parts”).

c) EXC → COM. Lènin deia: “El partit ha d’anar una passa davant del poble; però no dues”. En el seu temps i lloc poc poble hi havia. Ell només encapçalava masses, plebs… que tristament han de menester protectors (tribuni plebis) que passin davant. La Comunitat, el poble no ha de menester líders. La figura del Defensor del Poble és una aberració. Al poble li cal Defensor en tant en quant deixa de ser poble i esdevé massa plebea. I el poble tampoc mai no va un pas enrera. Fa cap al lloc oportú en el moment oportú i això és exactament “Exactitud”, ex actis, “segons esdevenen les coses”. Si seguim la línia que hem obert en el paràgraf anterior, per tal que l'”Economia” no mati la vida de la Comunitat, aquesta cal que sigui valenta, que assumeixi liderar l'”Economia” i decideixi la reforma de la moneda anònima, la confusionària mesura actual de mercat, que és manté intencionadament opaca i irresponsable. En temps antics (neolític) existí i funcionà i ara podria tornar a implantar-se, posades les facilitats de la moderna informàtica, una moneda “Exacta”, que respongui, com l’ombra al cos, a la mercaderia que mesura amb les seves peculiaritats i que respongui dels actors del canvi elemental que aquella moneda mesura i documenta. La gran majoria de delictes que ho són per raó de diners restarien al descobert i serien fàcilment perseguibles i punibles amb proves fefaents. I, a més, permetria calcular comptablement la plusvàlua social generada pel fet comunitari, que evitaria impostos i alliberaria la societat de l’obtenció de lucre a costa de sang, suor i llàgrimes de la humanitat explotada.

El resultat serà una Comunitat fenomènica: íntima (PSI), endreçada (POL) i exigent (AGU).

3.- Persona comunitària. SUB → COM. Talment com trobem munió de persones individuals despersonalitzades, adotzenades, distretes, esvalotades, addictes a mil reclams exteriors, presoneres dels propis desigs, també és molt freqüent topar-se amb comunitats igualment desgavellades. Allò que fa a la Comunitat persona comunitària és la seva unitarietat enmig de la varietat fenomènica dels seus continguts interiors. No es tracta de la unitat aritmètica o física. Es tracta de la fusió sense confusió del “jo” (MET) de cadascun dels seus elements components, fins formar un “jo” de nivell superior (SOC). Costa a la nostra civilització liberal i individualista acceptar la realitat del jo col·lectiu. El nostre dret, com màxim, recull la diferència entre persona física i persona jurídica. Ja costa prou al nostre materialisme endèmic creure en el “jo”individual no físic. Qui creurà en un “jo” col·lectiu no físic, amb entitat psíquica o espiritual? La col·lectivitat s’entén gairebé sempre com una estructura, unes institucions, una administració i prou. De les quatre autoritats esmentades més amunt -legislatiu, executiu, justicial i testimonial-, a la darrera ni se li concedeix el benefici de la mera existència entre nosaltres; el legislatiu i el justicial sempre són arterament supeditades a l’executiu en les societats tingudes per democràtiques; i l’executiu és el rei, cobejat per tothom, retingut a qualsevol preu, acaparador de la iniciativa legislativa i nomenador indirecte i pressupostador dràstic de l’autoritat justicial. I precisament l’executiu és l’ocupant central de l’àmbit objectiu, físic, estructural. “Qui tindrà cura de l’ànima d’Atenes”, si sempre condemnem a mort a Sòcrates? És, doncs, de primera necessitat recuperar el “jo” comunitari, l’autoconsciència col·lectiva. Cal fer un lloc d’honor en el nostre espai cerebral, envaït d’egoismes, a l’egoisme comunitari. Si fóssim generosos i magnànims cediríem la millor part de la nostra ment a la persona comunitària i descobriríem que, en comptes de perdre-hi, guanyem “el cent per u” a favor de l’egoisme individual i “la vida eterna” per gaudir de l’honor de participar en una realitat francament superior. Aquest camí ral del “Subjecte” comunitari és flanquejat per tres camins laterals auxiliars:

a) STM → COM. Sense emoció és impossible la Comunitat. I ens referim a l’emoció profunda, no a les emocions passatgeres fruit d’estímuls exteriors. És també més que aquesta malaltia transitòria -tan emocionant- que en diem enamorament. Les emocions, afectes i enamoraments són bons, però pertanyen al món psíquic superficial. L’emoció a què ens referim és un estat vivencial permanent, resultat de romandre sempre oberts: a l’empenta vital de la força “Pràctica”, al plaer (EBR) que sempre ens envia el “Plasma” i a la realitat “Mística” que sempre fonamenta el “Noümen”. Aquest estat vivencial permanent, al seu torn, forneix el fonament i està situat: darrera del psiquisme agitat (PSI), darrera dels “Desigs” imperiosos i, també, darrera i per sota del “jo” col·lectiu al qual dóna l’ànim, la tensió vital, la moral alta, l’autoestima com a grup.

b) ART → COM. Totes les exigències fins ara esmentades i les que encara manca d’esmentar, cal que siguin tractades amb art. L’art de la Comunitat és l’adequada intercomunicació interna harmònica. La Comunitat es fragmenta quan es fragmenta la intercomunicació essencial. El cos dels “Metazous” és tan perfectament comunitari perquè els nervis permeten la intercomunicació globalitzada quasi instantània, de tot amb tot. La Comunitat humana encara no ha assolit, ni que ho vulgui -cosa difícil- la intercomunicació essencial adequada. La Comunitat petita, de llar, d’escala ho resol amb el diàleg permanent tot aprofitant les petites ocasions diàries d’encontre. En el cas de les Comunitats més grans s’acostuma a produir grans incomunicacions que generen malentesos i baralles. La nova tecnologia, la telemàtica mòbil permet un estat de consulta permanent però la seva amplitud sovint dispersa o destrossa els límits naturals d’una Comunitat. Sabem que li passa a un comunicant de Vancouver i no sabem que el veí del pis de dalt acaba de tenir un infart. El poder que trinxa el poble i n’obté masses dòcils i perfectament manipulables, organitza els col·lectius en forma piramidal i amb clàusules de secretisme dels nivells superiors envers els inferiors. Així les bases resten ignorants del conjunt del col·lectiu que acumula tota la comunicació en la cúspide de la piràmide. Els nivells, com veurem en d) són necessaris però la intercomunicació entre nivells cal que sigui tant de baixada com de pujada. I en el mateix nivell cal que la comunicació horitzontal sigui compartida per tots sense privilegis d’informacions essencials reservades. La forma artística de la intercomunicació en el mateix nivell és la que en diem de diamant. Si ens posem en rotllana i a més d’unir-nos amb el veí ens unim cadascun amb tots els altres components de la rotllana, sorgeix la imatge d’un diamant: tots aprofiten la comunicació de tots. Tots tenen, per consegüent, les mateixes oportunitats a l’hora de passar a les decisions. (Vegi’s Teoria de l’Acció Comunicativa, Jürgen Habermas). Tradicionalment l’art de la intercomunicació s’ha exercit en l’àmbit de l’assemblea. “Assemblea” ve del francès assemblée, derivat d’assembler “aplegar”, derivat al seu torn del llatí tardà insimul, d’on ve el nostre català “ensems”. El llatí clàssic només deia simul, l’etimologia de la qual paraula hem aprofundit en altre lloc. Fóra interessant aprofundir en la filosofia de les assemblees. No és el lloc. Tanmateix en la secció de Germanies de la Fundació Randa fa anys que experimentem, sobretot per la televisió i en les escoles un programa anomenat “Fòrum de consens” on s’intenta subsanar els perills de l’assemblearisme i potenciar la pràctica adequada de l’assemblea. Els experiments que fem de sessions assembleàries es regeixen per deu principis que enunciem resumidament a continuació:

 

CARTA – DECÀLEG AMB ELS PRINCIPIS DEL “FÒRUM DE CONSENS“.

(Lluís M. Xirinacs. Barcelona, 11.9.2000)

1.- Principi de cordialitat.

Posarem en comú allò que ens uneix, no en la unitat ans en la unió. Deixarem fora allò que ens divideix. No farem prevaler la nostra opinió alçant la veu. Respectarem sempre les persones en el to i la forma de les nostres intervencions.

2.- Principi d’ètica.

No podem deixar fora les nostres conviccions arrelades. Però les podem canviar també per nova convicció o poden ésser perfeccionades o complementades davant de l’exposició de les conviccions dels altres. Venim a crear una opinió comuna amb les renúncies que això pugui comportar.

3.- Principi de racionalitat.

No podem deixar fora el nostre esperit crític. Però el podem corregir o millorar davant les crítiques dels altres. Cal superar els prejudicis amb argumentacions rigoroses. Davant de raons noves, estarem disposats a canviar el nostre parer.

4.- Principi d’expressió.

Parlarem i mirarem d’intervenir, mal que ens costi si som tímids, per aportar la nostra contribució al consens col·lectiu.

5.- Principi de brevetat.

El temps dels altres, com el nostre, és sagrat. Intervindrem de la forma més concisa i precisa de què siguem capaços. Ens cenyirem al tema. I serem puntuals a la reunió.

6.- Principi de disciplina.

Acceptarem les decisions del moderador i les seves observacions. Seran acceptades les qüestions de procediment.

7.- Principi de diàleg.

Sabrem escoltar amb ànim de comprendre el sentit d’allò que vol dir l’interlocutor més enllà de les seves paraules. No tindrem picapunt sobre allò que s’ha dit. El ver diàleg és de cor a cor (pr. 1), no de paraula a paraula. Les formulacions són sempre imperfectes. Atendrem la millor informació.

8.- Principi d’integració.

Al llarg de les successives intervencions anirem integrant allò que ja s’ha dit abans. Fugirem de diàlegs de sords, de repeticions, d’oposicions sistemàtiques.

9.- Principi d’obertura.

Sobretot a l’inici del diàleg, intentarem no amagar els problemes i els punts de vista discrepants, ans obrir tot el ventall de punts de vista diferents i de problemes inherents al tema que es tracta sense por a la diversitat que es desplega davant nostre.

10.- Principi de tancament.

Sobretot al final del diàleg, intentarem l’obtenció d’una conclusió de consens -un sentir comú- que reculli tot allò de positiu integrable que ha sortit al llarg del diàleg. No sempre ho aconseguirem”.

L’assemblea és el lloc de reunir tota la informació necessària per tal que la persona col·lectiva pugui debatre una qüestió o deliberar i arribar a una conclusió, determini o voluntat comunitària. No es tracta d’aplicar les matemàtiques sobre els tant per cent d’elements homogenis (cada persona un vot igual); no es tracta de la llei de majories i minories de les societats anònimes i de les reunions d’egoismes on cadascú busca que guanyi la seva opció. Es tracta de crear una voluntat comuna, una voluntat pública, més enllà i independent de les voluntats egoistes privades o de la voluntat dirigista oficial. Si no hi ha assemblea autèntica de consens no hi ha Subjecte comunitari. No oblidem que communitas ve de cum – munere “amb regals o presents”. Una Comunitat és una “guerra” de veure qui es lliura més als altres, no de qui en treu més dels altres.

Reconec que sociològicament som molt lluny d’aquest ideal. Però a cada instant neixen flors, sobretot petites o mitjanes, d’aquest jardí desitjat.

c).- INT → COM. A qualsevol nivell de Comunitat apareix l’equivalent a allò que en el nivell social en diem Estat, superestructura afegida a la infraestructura quan aquesta, per la seva complexitat requereix un servei abstracte harmonitzador. Per concretar una mica, si ens referim al nivell social (SOC) l’Estat, entès en el sentit més ample (cap de llar, ajuntament de barri o municipi, consell comarcal o de vegueria, Generalitat de país o Estat de nació, etc.) avui dia és el resultat de la necessitat del servei de la unió en una col·lectivitat que ha esdevingut extremadament complexa. En el fons és el signe d’un fracàs. Allò que no és capaç de resoldre no violentament el poble s’haurà de resoldre coactivament per part de l’autoritat. El tema de la necessitat (+) o no (-) de l’Estat és tractada a bastament per molts filòsofs i sociòlegs, arquistes o autoritaris i anarquistes o antiautoritaris. (Vegi’s, per exemple, L’Origen de la Família, la Propietat Privada i l’Estat, F. Engels). És il·lustrativa la documentació directa però contradictòria, que forneix la Bíblia sobre el debat i el pas històric del poble jueu de no tenir Estat executiu (rei) a tenir-ne (Jt 8,22ss (±), 9,1ss (±), 1S 8 (-), 9.1-10,16 (+); 10,17-24 (-); 11 (+); 12 (-)). Aquesta introducció ve a propòsit que els partits polítics, la finalitat dels quals és ocupar o conquistar l’Estat, segons els principis democràtics són delegats del poble per resoldre coactivament allò que ell mateix no sap resoldre per consens. En realitat, l’Estat és l’exponent del fracàs de la democràcia stricto sensu. I, posat el mal menor, cal que els partits polítics en el poder no manin segons llur pròpia voluntat, ni segons la voluntat de cap privat, cal que manin tot obeint la voluntat popular, la voluntat pública. No són representants dels privats sinó representants, mai suplantadors, del poble, del Comú, de la Comunitat. Però, ¿com obeiran el poble si prèviament l’han matat, l’han polvoritzat, l’han massificat, l’han reduït a fang homogeni moldejable a voluntat? La voluntat del poble brolla de l’assemblea popular (A) directa i de base (en grec ekklesía), quan existeix. Noti’s que no estic parlant de l’assemblea de representants (B), Parlament o Cambra legislativa (en grec boulé) que ha de fer les lleis sobre les bases consensuades en l’assemblea comunitària. Des de la Revolució francesa s’ha eliminat (A). La gent, tot i ser estrictament imprescindible per a una bona Comunitat, no sap ni imaginar-se-la; excepte els anarquistes assemblearis, que la postulen, però neguen la (B). El bon funcionament de l’assemblea genera l’essencial voluntat unitària popular, allò que el poble vol per damunt de les voluntats partidistes. Caldria per ben governar una Comunitat, a més de disposar del programa del partit guanyador de les eleccions, disposar del programa de la voluntat unitària pública que ha de ser inexorablement obeïda per l’autoritat Estatal per damunt de tot. Com tothom sap ara no hi ha cap programa popular unitari per ser obeït pels partits en el poder. (Com hem dit més amunt (1) ¿algú recorda els quatre punts unitaris de l’Assemblea de Catalunya?). Ja tenen prou cura els qui manen d’evitar la formació i l’expressió de qualsevol mena de voluntat popular en els temes essencials, ni tan solament mitjançant referèndums vinculants. Restem doncs, bocabadats davant l’interrogant: ¿Quina és la “Intenció” de la Comunitat?

El resultat d’aquestes tres condicions donaria una Comunitat personalitzada amb àrea autònoma interior (PSI), conductora de la pròpia il·lusió (DSG) i rigorosa definidora del seu propòsit (AGU).

4.- Maduresa comunitària. MON → COM. Tot allò que hem dit de Comunitat fins ací, sobre tot s’ha expressat en terminologia sociològica (SOC), però sovint ens hem referit a la possibilitat d’aplicar aquestes reflexions especialitzades als diferents nivells que van d'”Àtom” a “Món” bo i passant per “Molècula”, “Cèl·lula”, “Metazou” i “Societat”, que són estacions del camí de l’evolució que duu de “Psíquica” a “Món” passant per Comunitat. Fóra un bon exercici per al lector d’intentar adaptar les reflexions precedents als altres nivells no treballats. Per exemple: com respondre a “¿On és l’Estat en la “Molècula”, en la “Cèl·lula”, en el “Metazou”? El nostre model global té dividida la coordenada v (voltant) : “Plasma” -180º- “Món”, en deu nivells. “+Atom”, a 90ª dels extrems, n’és el punt mig. El conjunt d’uns quants “Subjectes” comunitaris d’un nivell formen la Comunitat del nivell immediat superior, fins arribar a “Món”, la Comunitat universal plena. També cal dir que cada un dels nivells del Globàlium està subdividit en deu subnivells. Per consegüent, en el total distingim cent subnivells. En el nivell social (SOC) podem distingir, doncs, deu subnivells: Individu -1’8º- Llar -1’8º- Barri -1’8º- Municipi -1’8º – Comarca -1’8º- Vegueria -1’8º- País -1’8º- Nació -1’8º- Internació -1’8º- Continent -1’8º- Unió mundial. Aquest camí, que si s’omple de realitat esdevindrà triomfal, és flanquejat per tres vies laterals auxiliars:

a) INT → COM. La “Intenció” és la voluntat unitària, lliure i responsable, del “Subjecte” comunitari, la qual, com hem dit, es determina en assemblea, ben informada, després del debat necessari i d’assolir consens. El “Subjecte”, per definició, gaudeix de plena sobirania. “Per definició” vol dir que prèviament ha d’assumir la responsabilitat plena de la Comunitat. Per exemple, a la llar, els pares gaudeixen de sobirania plena sobre els seus fill, perquè n’assumeixen també la responsabilitat plena. De Comunitats hi ha en sentit ample i en sentit estricte. Les primeres, Comunitats sectorials, particulars, transversals, sobrepassen en llur finalitat el tetraedre de Comunitat. Exemple: Comunitat de regants, Cooperativa d’habitatges, Comuna de fundició d’acer, etc. Són Comunitats que s’estenen a “Economia”, “Ecologia”, etc. Aquestes comunitats en sentit ample es distingeixen en què es responsabilitzen només en un àmbit especialitzat. Són, doncs, només sobiranes en l’activitat d’aquest àmbit limitat. En canvi, denominem Comunitats en sentit estricte o Comunitats troncals a les esmentades més amunt (llar, barri…) que es responsabilitzen de tot el referent a aquella Comunitat i així esdevenen sobiranes en plenitud. Uns pares d’una llar, poden no saber fer les sabates que han de menester llurs fills. En això no són sobirans. Però són plenament responsables de què els fills vagin calçats i sobirans de triar les sabates que creguin més adients. I cal afegir que una Comunitat troncal superior en l’Arbre de les Comunitats troncals no pot decidir en l’interior de la Comunitat troncal inferior. És exactament al revés. La sobirania (amb la seva necessària responsabilitat) va sempre de baix a dalt en democràcia. El poder (-cràcia) emana del poble (demo-). La constitució d’una Comunitat troncal de nivell superior ha de ser només el fruit de les voluntats sobiranes (INT) de les inferiors que la componen.

b) EXC → COM. Per tal que la Comunitat arribi a la plenitud i maduresa del “Món”, cal una virtut molt especial: l”Exactitud”. Recordem-ho ex actis “segons els fets”. Recordem també que l'”Exactitud” és 50% objectiva i 50% subjectiva, 50% teòrica i 50% pràctica. Observem la perfecció de vida de les Comunitats inferiors: atòmica, molecular, cel·lular i metazòica. Aquesta darrera, per exemple, agleva trilions de cèl·lules en ben acordada harmonia. En el cos humà i en el dels animals superiors no solament la Comunitat n’és de cèl·lules, ans també s’ha anat dotant de subcomunitats meravelloses de teixits, òrgans, aparells i sistemes entrecreuats, enxarxats entre ells, la majoria autònoms, però entrelligats per mil equilibris dinàmics cibernètics. I tot això pel que fa a les estructures i funcions objectives. Subjectivament el “jo” humà està sostingut per sota per la vida voluntària d’aquestes cèl·lules, teixits, òrgans, aparells i sistemes, carregats de vivències, sensacions, afectes, mocions, emocions, vidències, intuïcions, decisions, passions, que els artistes han sabut discernir i manipular en les seves sempre irrepetibles i singulars obres al llarg de la història. Certament és molt més fàcil aconseguir una Comunitat molecular o cel·lular que una de metazòica o social. Quan més ens acostem a “Món” més complexs són els “actes” i llurs interaccions psíquiques i físiques. Aquest apartat és, doncs, una crida al rigor. Comunitat no és xauxa. Cal festa de tant en tant. Cal, potser un permanent tarannà festiu de base, perquè a diferència de l'”Economia” física que és tècnica, la Comunitat psíquica és juganera. Però sapiguem que, mentre totes les peces, tots els actes interns i externs, mentals i concrets de la realitat humana no conjuminin bé, no hi haurà Comunitat humana madura o mundana estabilitzada, com ho són les seves immediates inferiors. Patim d’una immensa ignorància d’allò que podríem anomenar “cultura de la Comunitat”, allò que s’aprenia en totes les iniciacions dels pobles antics.

c) COS → COM. I ens convé finalment situar adequadament la Comunitat humana en el conjunt còsmic de la Societat humana. Al seu nivell pràctic, la Comunitat a través de la “Psíquica” limita plàsmicament amb la “Passió”, d’on li surt espontàniament tot el dinamisme subjectiu inherent a qualsevol col·lectiu no oprimit ni reprimit. També, a través de la “Polidesa”, limita objectivament amb l'”Economia”. Aquesta és una condició obligada a la supervivència i desenvolupament de la Comunitat, a la qual forneix els mitjans adequats. A través del “Desig”, limita noümènicament amb l'”Ecumene”, la seva pròpia ànima. I ja hem vist (3c) que la Comunitat, en sentit estricte limita al nord, a través de l'”Agudesa” amb l’autoritat legislativa. De la Comunitat és l’assemblea. De l’autoritat legislativa (BEL) és el Parlament o les Corts: dissenyador estètic dels encàrrecs (projectes de llei) encomanats per la voluntat comuna al servei del bé comú. Cal no oblidar quatre extrems més. En el nivell abstracte de l’autoritat: tenim l’executiu (DET) o la governació a través de l'”Exactitud”, el justicial (ARQ) a través del “Món” i el testimonial (DIV) a través de la “intenció”; i, en el mateix nivell concret seu, tenim, en diagonal, a través del “Cosmos”, l'”Ecologia”.

El resultat serà una Comunitat mundana desitjosa (DSG) emocionalment, polida (POL) fenomènicament i dirigida afinadament (AGU).

H

Totes les obres de Lluís Maria Xirinacs sota llicència CC:

Comentaris recents

Categories

Traducció automàtica