Antoni Tàpies

Antoni Tàpies

Abocant oli sense prudència,
enterrant pedres prop de la màscara,
    t’has alçat sol contra els fratricides
alat i encès com un antic profeta.

Lluís Maria, olivera bíblica
del nostre arbrat, convé que el món sàpiga
   la mena d’oratge que et retorça.
La teva crida no pot restar enlaire.

La veu pastora és com aigua sòlida,
i els qui interroguen tanta quadrícula
   en nom dels amos perden l’ofrena
i s’aflaqueixen sobre un munt de runa.

Cullo a l’estepa l’espiga cívica
del teu clam, que pujarà en potència
   de cants i crits; els reis de l’abisme
no marciran la fruita suprimida.

L’or rodó que vol parar la  Història
es torna avui amenaça última.
   —Només la força guanya la força
—de nit, amb la tronada, et diu la boca—;

fam i fumera batran fanfàrries;
al pla que munta hi haurà la brúixola
   —dius— cap al futur de l’herba estesa—.
I a mitjanit ja veus apuntar l’alba.

La teva amor bat la palla plàcida,
i l’alegria se sent boscúria.
   Obre l’espurna damunt l’aiguada,
roc tretzut d’acció no-violenta!

Enmig de la feixugor fatídica;
la teva flama encaua les llàgrimes;
   en la catàstrofe esmentes portes
i, de les fletxes, ja vols fer-ne pales.

Toca la terra una presó històrica;
els llops udolen i fan política;
   rebroten els tirans, i l’espina
obre vies roents de dins a fora.

Trasteja amb vides tanta jactància;
rodant les boles de la cobdícia,
   el drac bancari para botigues:
al cap burgesos, a la cua artistes.

I de les fòbies de la lògica
van a la lògica de les fòbies;
   la norma és trampa que el poble menja;
i el dret té el codi amb les cobertes negres.

Brandant el fuet contra les pàgines,
porta el teu torrent la furor màxima.
   Punxa la sorra i està malalta
mentre els bastons comparen les collites.

Reculen les fites de l’escòria
quan, brau, sacseges les consciències.
   El fang i la carn de Catalunya
expressen el mateix que tu defenses.

Ja s’esbatega l’ala profètica.
La saviesa de la victòria
   té el teu mateix pensament; la teva
cinquena vaga de la fam ho atesta.

(—A l’escola, al temple i a la fàbrica
—dius— tota mena de lluita és vàlida
   per l’objectiu comú: l’Amnistia.
Companys, amb fets, diguem NO al feixisme!—)

Salten els coixos terra malèvola,
però la vida torna a la càrrega.
   Tu ets el capità que se’n fia
i treu l’anella als boscos més espessos.

Poc són les roques llocs de falòrnies;
bota un carnatge de sang il·lícita,
   cauen les fulles de la fumera
als quaranta anys d’haver emmudit el poble.

Cent mil xais paguem a la injustícia;
amb tot, la pau no és clau de gàbia.
   La teva estrella, jove Isaïes;
s’enduu la porta al fort de la borrasca.

Desfarà anuncis al braç dels pàries.
Retira branques, pesca la injúria,
   que es fon a dintre la mort madura
i en Salvador reneix a la bandera.

Crida i més crida! Fora l’esvàstica!
Pugen de terra les teves rèpliques;
   els jous seran trencats i la pena
de mort s’aixecarà contra els qui l’alcen.

Duen les banyes de la malícia,
posen en obra els consells dels íncubes;
   tot i que el temps va contra els sicaris,
ens fan caterva d’un Estat de cafres.

Digne, assotat per l’horda dels dèspotes,
ressec de set i muntanya altívola,
   desplegues una mostra de vida
i, fumejant, un poble t’acompanya.

La llum és illa de violència.
Perdones els castells i et diu Gràcies
   la Llibertat. Les coses predites
al fons del calabós va a complir-se…

En les disbauxes de Babilònia
hi és implicada la teva Església;
   però no tastes cap dels beuratges.
En tu la Veritat ja té muralla!

Joan Brossa
2 de març de 1975
Publicat per la “Comissió Lluís Maria Xirinacs”
Barcelona, desembre 1976

Portada d’Antoni Tàpies

Anuncis